Poemas & híbridos / Bernardo Atxaga

Resulta que en aquest blog, comptant aquest i la versió antiga, aquest és tot just el segon cop que apareix un dels meus escriptors preferits, Bernardo Atxaga. Fa la tira vaig ressenyar Un traductor a París i altres contes, potser serà hora de posar-me a rellegir-ressenyar els seus llibres, m’ho passaria francament bé, ho sé.

Poemas & híbridos, amb el preu en pessetes i un format literalment de butxaca, deuria ser un intent d’acostar el genial autor basc al gran públic. Poemes, alguns en sèrie, alguns petits contes, petites peces on es pot apreciar l’estil d’Atxaga, la seva traça resolent ambients. Un exemple el podeu trobar en aquesta cançó de Loquillo, que adapta el poema La vida que yo veo (per cert en el videoclip, el cambrer del bar és el propi Bernardo Atxaga). Però la part final del llibre oculta una joia.

Henry Bengoa, Inventarium és una passada, un relat inclassificable i potser per això sensacional. Una recerca d’un amic desaparegut a l’estranger, i com a teló de fons una noia, una foto, i unes referències cada cop més clares a la RAF. Imagino que per un autor basc com Atxaga tractar el tema del terrorisme no deuria ser fàcil, especialment si no et limites a fer un relat de bons i dolents, i per mitjà d’un terrorisme forà potser podia explorar coses amb una llibertat que no tenia amb el terrorisme d’ETA (a més a més, els dos terrorismes eren d’esquerres), que després també ha aparegut a la seva obra. Són, amb prou feines, una vintena de pàgines i a poc que busqueu a internet hi ha pdfs amb tot el text, però si trobeu aquest petit llibre doneu-hi l’oportunitat, i si no connecteu aneu directes a la part de l’Inventarium. El dec haver llegit unes quatre, potser cinc vegades, i les que em queden, sempre hi trobo coses noves. Des que el vaig llegir que no m’ha abandonat, és una petita obra mestra!