Plantes d’interior / Borja Bagunyà

Segon llibre que em llegeixo de Borja Bagunyà després d’Els angles morts. Ara però això és un llibre de contes, tot i que Plantes d’interior es va publicar el 2011 aquesta és una edició revisada per l’autor i totes aquestes coses que si serveixen perquè la novel·la arribi a gent per la qual havia passat desapercebuda doncs està prou bé.

El primer conte és interessant, té la seva gràcia, però amb el segon començo a pensar “què coi està passant aquí”. Una família típica aficionada al serial de tarda de TV3, un serial on comencen a aparèixer uns secundaris que són bàsicament ells. Amb els seus somnis i secrets i ambicions i… tot. Pensen si allò no serà una casualitat exagerada, o una putada d’algú que els coneix molt bé, fins i tot una càmera oculta… la paranoïa creix i també el fet que els seus secrets i dobles jocs quedin exposat a ulls dels altres membres de la família. Com es pot combatre això? Com pots destarotar la teva propia realitat per escapar de la cotilla d’aquesta “ficció” anomenada Fons d’armari? El conte es titula La perspectiva adequada.

Watching tv

Si la sèrie parlava realment d’ells, pensava la Carme, tard o d’hora acabaria per saber-se tot. Qualsevol cosa que hagués preferit guardar-se (per allò del dret inalienable de la intimitat), una anècdota idiota o algun error de joventut, el que fos; tot acabaria explicant-se d’una manera o altra perquè la sèrie ho aplanava tot sota una mena de llum de foto amb flaix que feia que retornessin tots els passats i s’expiessin totes les culpes i no sabia si podria suportar-ho, pensava, i esperava que el rellotge clavés les tres en punt i que acabessin de torrar-se els llibret de llom a la paella.[…]
Des de la taula de la cuina no veien la televisió del menjador, però la deixaven encesa per ajustar el ritme del dinar al de les sintonies que precedien la de Fons d’armari (el primer per a la meitat final del telenotícies i el repàs dels destacats, el segon per als espais que precedien la informació meteorològica i amb el final d’aquesta última agafar les postres o el cafè i corrents cap al menjador).

En els dos contes he trobat a faltar un final més contundent, més rodó, potser esperava una cosa més estil de contes amb gir final que i que et guanyen per KO, o potser només és que estic ple de manies. El conte Deu ser la festa més gran a la qual has anat mai, comença amb això, amb anar a una festa una mica a contracor i amb l’esperança d’enllitar-te amb la noia que t’hi arrossega.

De seguida et dius Ariadna, buscar, buh bah, com si trobar-la hagués de desfer la confusió que era et despista i, en certa manera, et permetés abandonar definitivament el que et lliga a la festa. Pensar en el destí enmig del batibull de cames i braços, de músiques que arriben a través de les portes tancades del passadís tan propi d’una casa de cites i de l’excitació de saber que tothom es mou al teu voltant, se’t fa més fàcil que fora d’ell. Però, ¿i si aconsegueixes trobar l’Ariadna? Sincerament, ja no estàs convençut d’estar a l’altura. La teva capacitat performativa s’ha anat diluint en quintos i gintònics fins al punt que, ara com ara, quasi preferiries no trobar-la per no espatllar el que havies imaginat com una oportunitat de sexe olímpic (imatge a la qual s’afegeix tot el que has sentit a dir sobre les aventures d’una sola nit i la manera de fer l’amor a les noies baixetes, aspecte sobre el qual no sabies que hi havia tant ciència ni tanta necessitat de no flaquejar). A més, et coneixes prou per saber que quatre copes de més t’atrapen en una forma malhumorada i gandula de tu mateix, penses, una forma que detestes i que és a l’extrem oposat de la mena d’autocelebració que et torna una barreja de brau i déu de la fertilitat i que et permet imposar-te a tot el que t’espanta de l’exposició extrema que és tota forma de sexe. Si no t’agrades, no se’t posa dura, penses, i, de cop, una sentida elèctrica a la tíbia dreta i caus de cara a terra amb tan poca gràcia que poses les mans a mitges i el teu pes et torça el canell esquerre.

Una festa que acaba sent com un món del que ja no es pot sortir, una mica a l’estil de La autopista del sur de Cortázar, però sense els cops finals del genial argentí. A veure, que el conte està molt bé i potser el problema és meu (el “potser” comença a sobrar) per fer segons quines comparacions.

A No deixin de visitar-nos veiem el tema de la gentrificació tractat amb humor i amb mala llet i d’una manera original, no és el típic conte sobre el tema i el que diu potser seria aplicable a barris com Gràcia o Sant Antoni, barris que fa anys rebien zero turistes i qualsevol s’hi acosta ara.

Aviat ens vam haver convençut que el carrer es mereixia la devoció dels turistes. Què collons, deia en Pissarri, el taller dels Ordunya conservava un teulat inusual de dues aigües i els patis interiors de ca la Susanna i del bar de la Lali tenien la gràcia de les delicadeses arquitectòniques passades. Delicadeses! S’ha de ser imbècil per escoltar tantes mariconades, deia l’Ordunya amb el quinto a la mà (i a tots ens ressonava la fòbia que l’Ordunya havia tingut sempre a en Pissarri des que va entendre que els homes que passaven pel seu pis no eren companys ni cosins), però en Pissarri feia com si no s’enfadés, però s’hi enfadava, deia ai, Ordunya, on l’Ordunya esperava un hòstia o un fill de puta i, més enfadat per això que per cap altra cosa, deia ai què? Si és un carrer de merda, home, el que passa és que us emprenya viure en un carrer de merda, però ho sabeu tots, que és un carrer de merda.

a sinistra

Casa de nines és un relat inquietant però confús en alguns punts, i a L’edat adulta torno a veure el Borja Bagunyà d’Els angles morts, amb una combinació de recerca universitària i la vida que s’obre pas sense demanar permís ni res.

Almenys a la casa de Sarrià, on el gruix de mobles modernistes encara formava part de l’utilitari domèstic (amb compte, encara es podia jugar o asseure’s o el que fos que se li acudís a un nen de la meva edat). Però a Diputació la meitat de les coses ja no s’utilitzaven, com si la relació de l’àvia amb totes elles fos merament contemplativa. De fet (però això ho penso ara pensant en la manera com llavors, que amb prou feines tenia set o vuit anys i una capacitat innata per avorrir-me, veia l’àvia, i a casa i aquell silenci que quallava en els mobles i en la caixa de ressonància dels rellotges de pèndol i en aquell moble estrany de color de poma), en aquella casa, dic, l’única manera de distreure’s d’algú que s’hi passava el dia havia de consistir en alguna forma concentrada de memòria: l’àvia mirava un moble i no veia el moble, sinó el primer ball que s’havia celebrat al pis després d’haver adquirit el moble i la seqüència exacta de paraules, o de galanteries, que li havien xiuxiuejat a l’orella en un moment de distracció.

Després ens trobem amb El llibre definitiu sobre Katherine Mansfield, una joguina metaliterària on el text és continuament posat a prova i criticat per les notes al marge, notes com aquesta:

*Suposo que és natural que en una entrevista programada per a la promoció del llibre et passis més de llarg que de curt i acabis dient que revoluciones el gènere perquè així, com a mínim, te’l compraran els militants del ja està tot dit que volen comprovar que, en el fons, no revoluciones res o els que creuen que encara es pot revolucionar alguna cosa i volen veure el què, al marge de si ho acabes fent o no, l’important és col·locar exemplars i anar construint un personatge de tu mateix que en el fons és el que la gent acaba comprant i el que ni jo ni en Sistac hem sabut fer mai.

O encara millor aquesta:

Fill de puta! Si l’únic procés de documentació que va engegar va ser el de fotre’ns el nostre! I encara es permet el luxe de mencionar-nos, com si ens fes el favor, no em digui que no s’ha de ser malparit. Normal que penséssim a denunciar-lo, però, ¿qui és recorda de la noia que va acusar la vaca sagrada de plagi? Ara els escàndols beneficien els acusats i tampoc teníem cap suport legal, ni cap full registrat; l’error va ser nostre de no donar per fet que en Belan escriuria alguna cosa.

wolves

A mi aquest joc m’ha recordat molt el d’El fill del corrector amb les seves discussions entre autor i traductor i el seu anar-se insultant i picant. També és destacable el conte doble Gran esperança blanca, un retrat crític de la fama i la cultureta, i moltes notes al peu (que assumeixo són marca de la casa de l’autor).

En l’època de la gestació de l’obra, GRAN ESPERANÇA BLANCA encara estava embafat d’un idealisme ingenu que donava sentit a aquesta idea de l’obra com a plegament. Creia que el món progressava, que tendia perpètuament cap a alguna forma de perfecció i que, amb ell, ho feien la literatura i la dramaturgia, buscant noves maneres d’adequar-se a l’estat actual de les coses. Per això, la idea del plegament i de la mutació literària li semblava que transcendia la retòrica d’artista, de la qual s’havia afartat en tantes discussions amb directors i amb actors de teatre convençuts de posseir alguna mena de veritat tan parcial i tan desorientada que resultava quasi patètica i que anava molt més enllà de qualsevol de les il·luminacions que patia cada cap de setmana per convertir-se en un horitzó d’escriptira, en el germen d’una obra que acabaria sent el signe i l’emblema del món contemporani. GRAN ESPERANÇA BLANCA s’havia anar convencent més i més que això era així en converses amb la Companyia i, especialment, amb l’Interlocutor principal d’aquesta Companyia, que era dels pocs que s’escoltava tot el que deia GRAN ESPERANÇA BLANCA amb un interès veritable i, fins i tot, amb un punt de devoció.

I una segona part, aquí més centrada en un novel·lista i el mateix missatge de com de fàcilment s’assigna (i s’accepta) una mena de paper mesiànic en cada nova sensació, i com això no és pas cap favor, ni a l’obra ni sobretot a l’autor.

En aquells moments, assegut davant del portàtil, va sentir-se perdonat, amnistiat, completament lliure de la mena de principis (i de prudències i de normes autoimposades) que li havien regulat la mida fins al moment, reduïda a una mena de vida en miniatura dins de la qual se sentia còmode, o s’havia sentit còmode fins llavors (que se sentia mereixedor de tot, que pensava a sortir al carrer a presumir d’aquella tranquil·litat, d’ensenyar a tothom la manera com respirava, com tensava l’esquena, com aguantava totes les mirades, pensava, i es deia d’anar a treballar però se’n desdeia, a ningú no li estranyaria que faltés havent guanyat el que acabava de guanyar). De fet, ja li era tot igual. Al seu costat, tots els grans de la literatura catalana li semblaven un preàmbul al que ja començava a escriure. Escrivia, però no veia les paraules, sinó una estàtua monumental de si mateix amb els punys recolzats a la cintura i els colzes enfora.

My weekend workstation

I en el conte Moviment perpetu noto ecos de Quim Monzó, però això és gairebé inevitable en qualsevol que escrigui contes en català, l’ombra de Monzó és molt allargada, merescudament.

En definitiva un llibre de contes bo, un pèl irregular, poc previsible, i que demostra molt ofici i moltes ganes, un llibre amb més valor pel que vindrà després que per sí mateix, però suposo que aquesta és una cosa molt de crític que potser a l’autor fins i tot li fa certa ràbia, doncs és el que hi ha.

(Visited 39 times, 1 visits today)