Planimetria d’una família feliç / Lia Piano

Novel·la “autobiogràfica” de la Lia, la filla de l’arquitecte Renzo Piano. El material de la seva novel·la seria allò que per molta gent és la seva pàtria, la família i els anys d’infantesa. Ja a les primeres línies l’autora s’encarrega de dir que tot plegat es ficció, i que s’hi algú s’hi reconeix que s’ho miri bé amb unes ulleres. Acceptarem que hi ha una mica de tot.

Una família no gaire típica i una mainadera completament genial, la Maria (una versió xunga i calabresa de Mary Poppins). Tot plegat comença bé i amb un aire lleuger, com si l’autora ens digués “hem vingut a passar-ho bé, relaxeu-vos!”. Trobo que darrerament estic encertant força amb la literatura italiana.

Una família on també hi ha un gos, el Pippo, a qui la protagonista maquilla i disfressa sense pietat.

A primer de bàsica, em vaig presentar a la festa de carnaval de l’escola amb en Pippo vestit de vaquer. Vam guanyar el premi a la millor disfressa i l’endemà la mestra va cridar a la mare que l’anés a veure. La nostra infantesa va ser una rastellera infinita d’avisos, citacions, notes, informes al director, senyora ho dic pel bé de la nena, sacsejos de cap i mirades al cel. La mare, que s’havia passat tota la nit cosint l’armilla de xèrif d’en Pippo, va fer comèdia a la perfecció per tranquil·litzar la mestra: ja ho crec, no trigaria gens a fer-me normal. Mentrestant m’acaronava el clatell per sota del barret portabandera. En Pippo, content, em refregava el morro a la bata tot estriant-la de vermell.

Hi ha el Pippo, altres gossos, gats, i gallines, una bogeria d’animals que provoquen més d’una discusió entre la família i entre els pares també:

—Sempre em fas fer a mi el paper de formiga i tu el de cigala.

Nosaltres quan sentíem cigala sempre rèiem, en canvi la Maria engegava una d’aquelles cançons calabreses seves que trencaven el cor: “Casa sense amor, casa de dolor”.

Els pares, quan sentien cigala, al cap de poc desapareixien al dormitori. Quan una discussió s’acabava amb la cigala tot anava bé.

Lia i el seu pare, foto treta d’aquesta pàgina.

És un llibre tremendament divertit i vital, un cant a les famílies desacomplexades, tot en aquest llibre vessa “bon rotllo” i a cada moment m’he estat rient. I això és bo, és important i fa d’aquest un llibre del qual es pot dir allò de que “no hi ha res més seriós que el bon humor”. Una família poc convencional i una protagonista poc convencional, d’allà clarament no en podia sortir algú “avorridament normal”. Alguns exemples:

Començaria des de primer de bàsica, i encara no sabia que a classe estaven prohibits el meu gos, el barret portabanderes, les puntades a la canyella i esclafir a riure tirant el cap enrere. Tot el que jo sabia fer, com aquell qui diu.

O també sobre l’escola i aprendre a llegir:

Jo no volia llegir les lletres l’una darrere l’altre, com les tòtiles de les meves companyes, jo les volia llegir totes alhora.

I encara, quan instal·len els llibres a la casa:

La senyoreta ens havia explicat que un dia els llibres havien estat arbres, que la cel·lulosa prové de la fusta. Però això tampoc era veritat del tot, els grans sempre ho fan tot molt fàcil: els llibres encara eren arbres, i allà on els posaves hi feien arrels. Si hi havia llibres volia dir que allò era casa. Finalment ens havíem aturat.

roots © Doktor Propeller, Creative Commons.

I també una relació amb la religió diguem-ne… peculiar. I clar, la minyona li mana que resi també pels seus tretze fills, i la noia es queda sense idees.

M’asseia a l’última fila i resava com una posseïda. Un cop dites les tres primeres ratlles del parenostre que m’havia après amb tant d’esforç, a continuació passava a inventar-m’ho tot. Ara ja sabia que a totes les oracions sempre hi havia, més o menys dissimulat, un xantatge. Si tu em dones això, jo et donaré allò. Aleshores passava a la fase de negociació amb Déu i li prometia el primer que se m’acudia. Fer sis rodes seguides, mirar sota el llit de nit, amb llanterna i sense, sortir l’última del túnel, no tocar mai més les rodetes del forn. Al novè fill ja no me’n quedaven, de meves, per això passava a les promeses per delegació […] A canvi, Senyor que ets en el sigui santificat el teu nom, en Marco es depilarà les cames amb la gillette del papa.

prayer © chrisada, Creative Commons.

Podria seguir copiant i copiant fragments. El llibre és divertidíssim i ens queda clar que no estem davant d’una família com les altres, estem davant d’una molt més divertida. Fins i tot fan tornar boja i “trolegen” tant com poden a la dona de serveis socials que els deixa anar només conèixe’ls “la família perfecta no existeix, però hi ha un gran marge de millora”. Amb aquesta intervenció de serveis socials hi ha alguns moments memorables.

Els pares ens donaven consells estratègics carregats de coherència pedagògica.

—Digueu la veritat i contesteu totes les preguntes. Sou nens tan normals com qualsevol altre.

—Digueu mentides. Sempre. El contrari del que us passi pel cap.

Per no decebre’ls aplicàvem les dues estratègies, alternant-les.

Sabeu aquelles connexions? Aquells llibres que et remeten a altres llibres? En aquest cas no puc deixar de recordar-me de Si aquest carrer fos meu. Al llibre de Stefanie Kremser la família va d’un lloc a l’altre mentre que al de Lia Piano la família s’ha plantat ja i quan els llibres tenen arrels és que allò és casa. Són dos llibres complementaris, o almenys a mi m’ho semblen, d’una manera evident, quasi instintiva. Un molt recomanable llibre sobre una infantesa, gens normal però també gens ensucrada, una bogeria fantàstica. M’ha fet riure molt, i m’ha fet riure bé, no li puc posar peròs al llibre i si aquesta autora en té més me’ls penso llegir sense ni dubtar-ho.

(Visited 22 times, 1 visits today)