Per tenir casa cal guanyar la guerra / Joan Margarit

Un llibre de memòries del que se n’ha parlat força i un autor, Joan Margarit, del que no he llegit res.

L’autor va nèixer el 1938 en plena Guerra Civil.  Aquesta guerra i les seves conseqüències van ser decisives al llarg de la vida de l’autor, com la de tantíssima gent. Passar d’una república que intentava (amb dificultats) modernitzar el país i avançar en drets socials, a una dictadura negra amb ànim de anihilació i revenja. Aquest tema resultava ser cabdal per entendre-ho tot, però sobre això quasi bé no es podia ni parlar.

Quan ja no els ho podia preguntar al pare i la mare perquè eren morts, van començar a sorgir les preguntes sense resposta. Tota gran tragèdia té alguna cosa de malefici. De mal averany. El cert és que la meva infància transcorrerà sota un gran paraigua negre de violència i mort. Ara, quan ja em queda poc per escriure, tinc el convenciment d’haver-ho fet condicionat sobretot per la Guerra Civil i la tètrica quietud dels anys de la repressió. També per la manera com em van cuidar i educar el pare i la mare, absolutament terroritzats.

Té punts en comú amb altres autors de l’època, la negra postguerra, i la negació pràcticament sistemàtica de la seva llengua i cultura, tot i que a aquestes coses hi arribaria més tard. Tocava crèixer en aquest ambient.

Vora una d’aquestes fonts, en un bosc que es diu Can Xercavins, en arribar el bon temps les dues classes de l’escola de la mare, amb les dues mestres, van a passar el dia una vegada cada curs. A mi, que ja vaig a l’escola del senyor Grimalt però que també participo en aquesta excursió, les nenes de la segona classe em fan respecte i vergonya. És la llavor d’una nova complexitat. Les miro jugar i entre elles n’hi ha una que quan escrigui això, al cap de setanta-cinc anys, encara recordaré d’una manera especial. Neta i planxada, amb dues trenes. A la nit tinc un somni en què aquestes nenes em banyen despullat en un gibrell d’aigua calenta. Serà el primer somni eròtic, l’avís que pot haver-hi coses que m’importen però que poden actuar sense que jo les controli.

https://www.flickr.com/photos/centralasian/
[ B ] Hans Sebald Beham – Women with Two Children in a Bath-House (1548) © cea +, Creative Commons.
Els avis de Joan Margarit eren pagesos, amb penes i treballs van aconseguir donar una carrera al seu fill que va ser arquitecte, en un moment en que tenir carrera era força excepcional i funcionava com ascensor social. Tot i així la família es movia amb molts equilibris entre la classe treballadora, la classe mitjana amb certa cultura, i la classe mitjana econòmica tot just albirada però que feia pensar que als seus fills les coses els podien ara millor o almenys podien tenir un accès als estudis més fàcil. El pare arquitecte i la mare mestre d’escola, tot i ser classe treballadora eren dos pares amb certa cultura.

Passo moltes hores sense control, però no sol sinó amb molta companyia, enmig d’una complexitat de relacions a la qual no estic acostumat. La vida del barri és densa i dura, però també càlida, una barreja de murcians i catalans que intenten sobreviure al fracàs amb què ha començat l’època que ens ha tocat. Adults i infants tenen també bones relacions, els més grans cuiden els petits, i això val per a totes les edats.

https://www.flickr.com/photos/beegee49/
Nice Toy © Brian Evans, Creative Commons.

Sanaüja, Rubí, Santa Coloma de Gramenet, Girona, Barcelona… Les mudances eren continues, la feina de son pare obligava i normalment només podia passar a casa els caps de setmana. Amb tants canvis l’arrelament no li resultava gens fàcil, però no era algú a qui la soledat fes por, era un element com un altre del seu entorn que li permetia reflexionar, la introspecció. Hi sabia conviure, no era un solitari, no buscava estar sol, però si era el que tocava doncs era el que tocava.

No soc conscient que aviat aquests llocs per on camino o m’aturo ho seran del record, que ja no existiran. En perdré la proporció, la llum, l’obscuritat d’ara. Que em cobriran unes noves capes de persones, paviments, edificis, arbres, i que res no tindrà res a veure amb aquest nen que soc. Ens separaran el temps i l’espai, jo aniré quedant per sempre en un altre lloc diferent. L’home que seré es mourà per on sigui en cada moment duent aquestes estimades imatges, sense poder-les confrontar amb ningú. Intentarà sorprendre el nen que s’ha anat convertint en un noi, escriurà sobre ell. No podrà demanar ajut ni consell a ningú per respondre les seves preguntes. Aquest nen, aquest noi, serà l’únic que un dia tindrà l’home per comprendre’s a ell mateix, per saber qui és i per què. L’home l’enyorarà, el buscarà en totes les novel·les i pel·lícules, en tots els poemes i en tota la música que l’aniràn acompanyant durant tota la vida.

La situació a casa era complexa, pare que treballava fora, mare que treballava, germanes, ell a càrrec de l’àvia la majoria del temps. Era una realitat que demanava una mica d’evasió. I l’evasió tenia dues formes per al jove Joan Margarit: el cinema i més endavant els llibres, i parlar de llibres a Barcelona vol dir parlar del Mercat de Sant Antoni.

© Cesc Llaverias.

Un altre lloc que és semblant a ser a dins d’un conte infantil primer i dins d’una gran novel·la del XIX després és el mercat dels llibres, al mercat de Sant Antoni, els diumenges al matí. És un espai que respira envelliment i alegria. Mig quilòmetre de parades de llibres de segona mà. Ni les autoritats franquistes ni l’Església aparenten manar, aquí, on d’alguna manera hi ha una riquesa cultural d’abans de la guerra. Cap llibreria de la ciutat pot causar aquest impacte. Tothom sap que, si busca i pregunta, hi pot trobar o encarregar llibres contemporanis i prohibits. Quedo submergit en la multitud i m’és difícil arribar a les parades, l’únic lloc des d’on puc veure els llibres i les revistes. Avanço amb dificultat, agafant-me al pare per no perdre’l. Per damunt de les olors de la multitud, m’agrada l’olor de paper vell, malgrat que d’aquest teatre al voltant dels llibres, un dia, sols m’emocionarà el seu record.

Els llibres i els clàssics…

És la literatura que em va introduint en el que serà la lectura per a mi, un mirall en profunditat on descobreixo què soc en cada moment i en el qual de seguida identifico els clàssics, novel·les que poden ser tornades a llegir d’una manera diferent a cada nova edat, en relectures que sovint són més emocionants del que va ser-ho el mateix descobriment, com sol passar amb l’amor.

© Cesc Llaverias.

Tot això mentre va encadenant cursos de la seva educació amb un entusiasme nul en el tema, però tot i així se’n va sortint, com qui fa una feina.

L’èxit és purament el de les notes, que no depenen de l’interès, sinó de les hores passades davant d’un llibre. És com si l’objectiu fos preparar-nos en una mena de preludi del que se’n diu en aquest país fer oposicions: un plantejament alhora interessat (gairebé el contrari d’interessant) i alhora infantil de l’aprenentatge, consistent a passar muntayes d’hores “estudiant” temes que no interessen per tal de “saber-ne” més que els altres competidors. Mitjançant això, accedir a un lloc remunerat per a tota la vida i no tornar a pensar mai més en la major part del que s’ha estudiat.

Amb aquest amor per l’estudi fer campana no és estrany i això li permet anar descobrint el món que és Barcelona, amb les seves peculiaritats.

Les tardes de fugida habitualment anem al cinema, amb freqüència a l’Oriente, al carrer Aragó, en el centre del qual s’obre el forat de la via del tren des d’on surt la fumera de la màquina de vapor si passa un comboi. És un dels més barats, com el Diana, al barri Xino, on també anem alguna vegada. En aquest, hi ha pajilleras, dones que fan masturbacions a dues pessetes a les files del darrere o bé a dalt, a general. Diuen que a l’Oriente també n’hi ha, malgrat que no n’hi veuré mai cap. Però al cinema l’important és la mena de costum que marcarà la nostre imaginació: tancar-se en una sala gran i fosca amb altres persones desconegudes, tots en silenci i pendents de la història de la pantalla. I al final sortir al carrer, enlluernats altra vegada per la realitat de la qual ens hem escapat durant unes hores. El cine i les primeres novel·les són el gresol on començo a posar ordre a la curiositat sentimental.

https://www.flickr.com/photos/28840305@N02/
Electric Cinema © Steve N, Creative Commons.

La família, a Catalunya, les passa força magres i finalment se’n van a Tenerife on les coses els somriuen per fi i el pare té tanta feina d’arquitecte com vulgui. Els fills s’adapten i accedeixen a un nivell de vida fins aleshores impensable. Però els pares no tenen cap ganes de quedar-se ni de fer-hi vida, el seu objectiu és treballar tot el possible guanyar tants diners com puguin i tornar. L’autor no ho acaba d’entendre i llegint el llibre jo tampoc, per molt amor que es tingui a uns orígens entre un lloc on no hi ha manera de sortir-se’n i un altre on tot són facilitats jo ho tindria molt clar. A més a més, el Tenerife d’aquells temps era un lloc d’allò més tranquil, sense inseguretat, amb poca gent, molta calma i gens de turisme ,només gent de pas, res a veure amb avui en dia.

https://www.flickr.com/photos/joansorolla/
Teide © Joan Sorolla, Creative Commons.

Els primers mesos, cadascun de nosaltres fa front a la seva manera a la sensació de llunyania. A tots els sembla que trigarem molt de temps a tornar a viure a Barcelona, fins i tot que potser no hi tornarem mai més. Aquesta impressió es va instal·lant a casa. L’àvia em pregunta en quina direcció queda Montserrat, per resar-hi de cara. A través d’un mapa i d’una brúixola que conservo dels escoltes, l’hi situo. L’àvia sap que a ella l’oncle Lluís de seguida que pugui la farà anar a viure amb ell. Pel que fa a mi, els meus constants descobriments en aquesta illa sorprenent, misteriosa com jo no he conegut cap indret fins ara, farà que la qüestió de l’enyorança de la nostra terra em duri poc, acostumat des de la infància a adaptar-me a tots els canvis de vida i de paisatge. De seguida la meva joventut es negarà a mirar cap al passat, i això, és clar, serà encara més evident en el cas de les meves germanes.

Un tema que va apareixent és el del sexe, la masturbació i l’obsessió de l’església amb això. L’autor ventila el seu debut sexual en un viatge a Madrid amb una economia de mitjans realment admirable. Hi va per concertar un acte a la Universitat de Barcelona amb alguns escriptors, al final no es farà res, però hi va i hi estableix contacte, un d’ells està acompanyat d’una dona a qui no pot treure els ulls de sobre.

Parla un parell d’hores de la seva pròpia obra teatral i de política, mentre jo continuo prestant-li atenció a ella. Potser hi col·labora que ja dec estar al límit de les necessitats sexuals: en arribar la nit, me’n vaig al llit per primera vegada amb una dona. Pagant, és clar, i baratet, la trobo per un carrer no gaire lluny de la pensió. I per aquest barri desert em porta a un pis on lloguen habitacions per hores. Un eufemisme, perquè no crec que ens hi hàgim estat ni trenta minuts. Li explico la situació i ella, sense complicar-ho gaire, em renta els genitals amb un punt d’eficiència maternal, fem la feina i ens tornem a vestir. Tot sense somriure ni una vegada. El retorn als carrers sense ningú ha estat un alleujament.

https://www.flickr.com/photos/64249193@N04/
whore wait for client © chantalre1, Creative Commons.

El llibre es llegeix bé, es va llegint bé, un cop superades les primeres pàgines on pot semblar que a l’autor li costa d’arrencar. Pot ser perquè el que ell domina més és la poesia o pot ser una sensació meva, sembla com si el canvi de registre li faci perdre una certa fluidesa en alguns moments del text. El llibre va millorant a mida que passen les pàgines i l’autor s’hi troba bé (repeteixo que això pot ser només una impressió meva). Després de llegir aquest llibre tinc dues qüestions, la primera és llegir-me alguns poemes de Joan Margarit que ara em sembla que el conegui, i l’altra és que m’agradaria saber com segueix tot plegat, que l’autor ho deixa tot pràcticament a la primera trentena de la vida i ara que ha començat a explicar-la estaria bé que seguís.

(Visited 77 times, 1 visits today)