Pedres a la butxaca / Kaouther Adimi

Només he llegit un altre llibre de Kaouther Adimi, que va ser Les nostres riqueses. El llibre no em va entusiasmar però em va agradar prou com per tornar amb aquesta autora, i aquest Pedres a la butxaca és un gran oportunitat.

Quan dic que Les nostres riqueses no em va entusiasmar vull dir que em va agradar però no em va semblar sensacional. Potser n’esperava més, em va semblar un bon llibre i una autora d’allò més interessant. Trobo que alguns elements i personatges (Albert Camus, o Antoine de Saint-Exúpery) de Les nostres riqueses tenien més potencial del que al final l’autora en va saber treure. Amb aquest segon llibre veuré si ha millorat en això o potser és la seva marca de la casa, ja veurem.

La protagonista és com l’autora, una algeriana afincada a París que haurà de tornar al seu país per la festa de prometatge de la seva germana petita. La dicotomia París-Alger és un dels punts del llibre.

Aquí no els agraden, els qui viuen allà. Som a mig camí entre els traïdors a la pàtria i els militants de l’oposició. Gent problemàtica. Gent deshonestra. No m’hi amoïno, Abans, jo també era així. Fa uns quants anys, quan encara vivia a Alger, no m’agradava aquesta gent que deixa el seu país sense recança per anar a viure allà i torna uns quants dies a casa meva perquè, un diumenge a la tarda, els ha agafat el famós atac d’enyor.

Els contrastos entre una i altra realitat, i un missatge que li arriba clar: s’ha de casar d’una vegada abans no sigui massa tard. La seva mare no deixa de recordar-li, la va criar perquè fes un bon casament. És el que espera d’ella no només sa mare, la societat en ple.

D’ençà de la trucada de la mare, sento fiblades al clatell. El metge em va fer notar que, si tingués un marit, em cuidaria. Vaig riure. Vaig tossir. Em vaig mocar. Vaig balbucejar que no tenia ni una sospita d’home. Vaig donar-li la targeta sanitària. Vaig pagar. Vaig sortir, esglaiada.

Si. Tingués. Un. Marit.

Penso en les estadístiques que em van en contra en aquesta gran ciutat francesa i en les dones que es moren soles, o encara pitjor, amb un gat devorador de cares. Les troben sis dies més tard. La gent es commou. I se n’oblida.

No és pas un missatge que es faci arribar de manera delicada i subtil, no, i les més cruels són les dones. No en faig cap lectura, només ho apunto.

Va afegir que jo hauria de fer un esforç i que aviat seria massa tard, perquè als homes no els agraden ni les dones que viuen soles ni les que no tenen pits. Com jo. […]

Els exèrcits haurien d’estar formats únicament per dones. Les batalles, les revolucions, les guerres serien molt més èpiques, sagnants i violentes del que han estat fins ara.

Ja de jove veia que no encaixava ben bé a les noies com cal, les de bona família que podran fer un molt bon casori.

Jo estava just entremig. Em tallava les ungles però me les pintava. No feia campana a les classes d’educació islàmica però no m’aprenia cap versicle i tenia una mitjana de dos sobre vint. I, sobretot, escoltava rai. Tenia dotze anys, en el moment que el rai havia començat a envair els nostres carrers amb gran disgust de pares i professors.

El llibre són les trucades de la mare, els records d’Algèria i tot allò que la vol impulsar cap a una direcció que ja no és la seva, almenys no a París. La pressió que sent és enorme.

Parlo tota sola. Ja no em controlo. La solitud m’està rosegant per dins.

Les angoixes estan agafant el control de la meva vida. M’asseguren que ja és massa tard. Em recorden que les meves amigues de l’institut són mares, totes, ja fa anys. M’agredeixen. M’aconsellen que m’apunti a una pàgina per conèixer gent, que em casi amb algun cosí vell, que demani ajuda a la mare.

Les angoixes insisteixen en la urgència de la situació. No desapareixen. Volen que m’agafi pànic. Cada dia em repeteixen que acabaré tota sola, que em moriré sola, que aquest món només està fet per a les parelles i que no hi ha lloc per a les dones com jo.

A la part final del llibre efetivament torna a Algèria, és casa seva però no del tot, no se’n podrà desempallegar mai però la distància li permet ser freda i analítica, amb la ciutat però sobretot amb la societat que hi viu.

Passem per Sidi Yahia a recollir els pastissos. La gran artèria és un caos. Hi pul·lulen les botigues: rètols desconeguts, marques d’imitació de mala qualitat. Uns quants bars acullen homes bigotuts. Al costat d’una botiga d’electrodomèstics luxosa hi ha un hammam i al davant una carnisseria. Un venedor de sushis comparteix el local amb un mozabit que ofereix llums de tots els formats. Cotxes grossos conduïts per joves arrogants provoquen embussos monstruosos. Els dies de pluja, nens i adults patollen als solcs que infesten les voreres. Benvinguda a Sigi Yahia, el barri que vol ser una rèplica dels Camps Elisis.

Des del cotxe, del qual no he volgut baixar, veig cares familiars, amics de l’institut, de la universitat, d’altres llocs.

A Alger no pot haver-hi anonimat. Els amics de l’escola primària són els veïns que tens d’adult. Les enemigues de l’institut les acabes tenint de cunyades.

Tothom li diu que s’està equivocant i que això que fa no està bé, la mare vol que torni però “per sempre” no per uns dies, i que es casi i tota la pesca. No és fàcil fugir dels tentacles familiars, de la tradició i del que se suposa que ha de fer una dona com cal, no només a Algèria. Aquests prejudicis també hi són a casa nostra, potser més dissimulats però encara prou ferms.

Tothom parla d’amor amb majúscula, d’amor malaguanyat, d’amor amb un gran cor. Però a la merda l’amor. A la nit, no penso en l’amor. Penso en l’amistat, en les rialles, en els secrets xiuxiuejats a cau d’orella, en els ulls plens de malícia. Penso en la Clothilde, que és tan lluny, en el banc on ens asseiem i en el cafè calent que compartim.

El llibre es llegeix molt bé. L’autora ens porta pel seu dia a dia parisenc amb l’ombra de la família i els records d’Algèria que en qualsevol moment poden tornar, una Algèria terrible dels anys 90 amb el terrorisme molt actiu, però tot i això casa seva, una casa de què va veure que necessitava fugir per tenir algun poder de decisió sobre la seva vida, per no limitar-se a fer el que s’espera que faci. Un llibre molt recomanable i que no m’ha deixat amb la sensació que sí em va deixar Les nostres riqueses, aquell “n’esperava més”. Aquí trobo que encerta i que amb un tema complicat fa un llibre força més rodó. Caldra estar atents als nous llibres que vagin sortint de Kaouther Adimi.