Número dos / David Foenkinos

David Foenkinos és un autor que amb la tonteria amb la tonteria vaig llegint, no m’entusiasma però m’agrada prou com per anar-lo seguint, potser m’ho hauria de fer mirar, però bé, sap narrar i garanteix una bona estona i així agafo Número dos, esperant passar una bona estona. És un autor francés però sense els tics que de vegades fan avorrir els autors del país veí, no és tan dur com Houellebcq, ni tan poètic com en Modiano ni tan punk com Despentes, és un estil molt més centrat en explicar una història interessant, tan simple i tan complicat alhora. I aquí ens presenta la història de Martin, i per explicar-ho necessita explicar primer la història dels seus pares, que se separen quan ell té nou anys quedant-se el pare amb el nano a Londres i la mare a París. No és una història extraordinària, i va començar com moltes altres històries d’amor, que totes comencen igual i ja és quan han d’acabar-se que cadascuna tira pel seu canto.

Els encantava la idea de dir-se John i Jeanne. Es van explicar durant hores totes les pàgines del seu passat. En els primers temps de l’amor, l’ésser estumat és una novel·la russa. És un riu, dens, indòmit. Van descobrir una multitud de punts en comú. La literatura, per exemple. A tots dos els agradava Nabokov, i es van prometre que un dia anirien a caçar papallones per imitar-lo. En aquella època, Margaret Thatcher reprimia amb brutalitat les reivindicacions i les esperanves dels miners en vaga; a ells dos els era ben igual. La felicitat no es preocupa de la condició obrera. La felicitat és sempre una mica burgesa.

Molt de novel·la clàssica això d’explicar un personatge començant pels pares, aquí ja tenim el naixement del protagonista i es menciona el que acabarà sent (no és espòiler, això s’explica a la contracoberta) el seu antagonista.

Mom, dad and daughter

I així va ser com va néixer en Martin, el 23 de juny de 1989, al Queen Charlotte’s and Chelsea Hospital, una de les maternitats més antigues d’Europa. Els joves pares havien triat aquell nom perquè era fàcilment identificable a banda i banda del canal de la Mànega. A banda d’això, val més dir-ho de seguida, va ser en aquell mateix hospital, exactament un mes més tard, que també va veure la llum Daniel Radcliffe —futur intèpret de Harry Potter.

I ara toca explicar Harry Potter, la seva gènesi, la seva autora i l’èxit mundial que va ser, no ho repetiré aquí, podeu trobar aquesta informació a multitud de llocs, com per exemple aquest. No tinc gaire clar que des del principi es pogués intuir la magnitud de tot plegat, però els llibres van funcionar extraordinàriament bé, i l’adaptació en pel·lícula prometia ser una cosa molt gran. Molts nanos van fer el càsting fins que només en van quedar dos, Daniel Radcliffe i el protagonista del llibre, i ja sabem a qui van triar.

En Martin ja no sentia les paraules del productor. Es notava el cap calent i com embolicat en cotó fluix. Tenia la sensació de caure tot i estar assegut. Naturalment, s’havia preparat per a aquell possible fracàs, però l’impacte de la realitat era massa violent. No se sentia capaç d’encaixar un cop com aquell. Amb els anys, anem adquirint a poc a poc la capacitat per resistir els cops. La vida humana potser es resumeix en una invessant experimentació de la desil·lusió que ens condueix amb més o menys èxit fins a una gestió del dolor. Però, de moment, en Martin tenia només onze anys. I allò era impossible d’assumir. Li acabaven d’arrabassar la promesa d’una aventura meravellosa.

L’impacte és devastador, Martin mai havia volgut actual però aquest paper era molt llaminer, fins i tot va fer proves de càmera amb els seus companys Hermione (Emma Watson) i Ron (Ruper Grint), i al final res. No vol ni sentir parlar d’actuar o estudiar teatre o res de res, i té una autèntica a aversió a tot el que sigui Harry Potter, l’esclat mundial del fenòmen no fa més que recordar-li el seu fracàs.

Harry Potter Studio Tour, Hogwarts Express

Per si això no fos prou dolent les desgràcies cauen sobre el pobre nano, el seu pare mor d’un càncer fulminant, se n’ha d’anar a viure a París amb la seva mare, que surt amb un altre home també separat i que té un fill i que resulta ser un maltractador psicològic de llibre. Encantador amb tothom, sobretot amb la mare, però implacable i cruel amb el Martin, òbviament quan la mare no mira. Tot plegat fa que el nano doni la impressió de no girar rodó.

Abans he dit que aquest autor no m’entusiasma, però a partir de més o menys el punt en que son pare comença a estar malament el llibre enganxa de mala manera, és terriblement addictiu, aconsegueix generar una empatia amb el nano molt forta. Però bé, després de tocar fons la cosa remunta, o això sembla i tenim el nano treballant al Louvre, un lloc on en principi la gent no li parlarà més enllà de per preguntes breus, ideal per ell, i coneix una noia i les coses van bé, molt bé.

Es van trobar, doncs, a l’estudi de la Mathilde, que semblava sortit directament d’un catàleg d’Ikea. Enmig d’un ambient de llum tamisada, amb una mica de jazz com a fons musical, van beure una cervesa asseguts a la vora del llit de fusta. La noia s’aixecava de tant en tant per anar a fumar una mica a la finestra, on les volves de fum quedaven un instant immòbils a l’aire. Al cap de ben poca estona, besar-se es va convertir en la seva millor opció de conversa. El cor d’en Martin va començar a bategar frenètic, no se’n sabia avenir de ser tan feliç. Però, en el precís instant que s’estiraven al llit, es va fixar en una pila de llibres. Com era possible que no els hagués vist abans? Ara, li saltaven als ulls.

I.
Sí.
Va veure un exemplar de Harry Potter.
No podia ser.

[…] El fracàs tornava per escarnir-lo, per perseguir-lo fins en els infreqüents racons de la seva felicitat. Volia fer fora aquell sentiment, era absurd; no hi havia res de més normal que tenir a casa un llibre de Harry Potter. Però, no, allò el perseguia com una maledicció. La Mathilde li parlava, però ell no sentia el que li dea. Les paraules de David Heyman li tornaven a ressonar dins el cap, anunciant-li que no l’havien escollit. La imatge d’aquella humiliació de quan era petit venia a emboirar-li el present. Un cop i un altre. Un brunzit colossal li va envair el cervell, va notar que la vista se li feia borrosa. Va començar a tenir calor, una calor terrible. La Mathilde el va voler ajudar, però ell va barbotejar que havia de marxar. “Com? Però no pot ser…”, va sospirar la noia. En Martin no va ser capaç de respondre. Es va aixecar i va marxar del pis.

Common bonds

El fantasma no el deixa, la vida que va poder seva i al final per molt poquet però no, una mica d’atzar de res l’ha desestabilitzat completament, finalment prendrà les regnes de la seva vida i intentarà comprar-se el punyeter llibre, anar a una sala de cinema i aquestes coses sense preocupar-se per si sortirà un trailer de la pel·lícula que podria haver rodat ell. Perquè a més a més després d’allò tot ha anat de baixada, el seu moment més àlgid ha estat un fracàs i no aixeca el cap, acaba sent un fracàs doble convertint un revés professional en un daltabaix vital.

Cap al final del llibre tenim un cert toc d’humor, perquè el que li passa a en Martin, realment no és tant tant estrany com a ell li sembla.

La seva nova funció, doncs, era escollir, com si fos un director de càsting del Louvre, els vigilants de sala. […] Però en Martin no va trigar a descobrir una particularitat que mai no havia sospitat: no era l’únic que acudia al museu buscant un refugi. Igual que havia fet ell, hi havia homes i dones que hi anaven amb l’esperança de fugir del marc dolorós de les seves vides. I encara més que això: es va trobar davant un autèntic exèrcir de números dos.

Musée du Louvre

Un finalista del Goncourt l’any que el va guanyar en Modiano, una segona classificada de Miss França… I una escena final que no revelaré però que tanca el llibre d’una manera brillant. Si dubteu si llegir o no aquest autor, definitivament aquest és el vostre llibre, no us decebrà tot i l’aparent lleugeresa.

(Visited 30 times, 1 visits today)