Novecento / Alessandro Baricco
La imatge de la coberta és de l’edició italiana, però jo he llegit l’edició en català de La Magrana. Com que no he trobat una imatge de l’edició que he llegit jo, he fet servir aquesta altra. Fa moltíssim vaig llegir un llibre d’Alessandro Baricco, crec que Oceà, i no em va entusiasmar gaire (potser no el vaig agafar en un bon moment), però em van recomanar Novecento, al cap de pocs dies el vaig aconseguir en una llibreria de segona mà i ara tinc a les mans el llibre. Potser una descripció més acurada seria llibret, primer perquè parteix d’una peça amb la idea de ser interpretada, i segona perquè és petit i curt. Molt curt, són menys de 70 pàgines d’una lletra generosa i uns marges ben esponjats, una mica com alguns llibres de Quaderns Crema, que han de fer mans i mànigues per tenir una extensió que justifiqui el llom més que no una grapa. Bé, un llibret petit, això vol dir que en el pitjor dels casos m’avorrirà poc temps, veurem què passa.
El llibret m’ha agradat, hauria preferit que les acotacions entre parèntesis no fossin necessàries, que fos més novel·la, però és un detall sense importància. Una història atípica i genial, i que necessitaria una banda sonora, encara que aleshores potser perdríem la màgia d’imaginar com sonava el millor pianista de tots els temps. Un pianista que portava l’improbable nom de Danny Boodmann T. D. Lemon Novecento i que s’havia passat tota la vida en un vaixell i que considerava l’oceà com la seva única llar.
L’era de debò, el més gran. Nosaltres tocàvem música, ell era una altra cosa. Ell tocava… No existia, allò, abans que ho toqués ell, d’acord?, no era enlloc. I quan ell s’alçava del piano, ja no hi era… i ja no hi era per sempre… Danny Boodman T. D. Lemon Novecento. L’última vegada que el vaig veure estava assegut sobre una bomba. De debò. Estava assegut sobre una càrrega de dinamita així de gran. Una història molt llarga… “No estàs realment fotut mentre tinguis una bona història i algú a qui explicar-la.” Ell en tenia una… de bona història. Ell era la seva bona història. Increïble, si ho penses bé, però molt bonica… I aquell dia, assegut damunt de tota aquella dinamita, me la va regalar.
Un llibre rar i fantàstic, estrany, que t’arrossega per una història que no saps gaire com catalogar. Té punts de llegenda, com si fos una faula que s’explica a la vora del foc, el caràcter de narració “per ser llegida” es nota. És un llibre recomanable, potser no m’ha entusiasmat tant com a altres persones, però m’ha agradat prou per a mirar-me els altres llibres de Baricco amb una mica de “carinyo”.
Potser us sona una pel·lícula amb el mateix títol, existeix però no és cap adaptació, és tota una altra cosa. L’adaptació en pel·lícula va haver d’agafar un altre títol i es diu La leyenda del pianista en el océano. La pel·lícula Novecento de Bertolucci té tot un altre argument i arriba als pràcticament 250 minuts de durada. I parlant d’adaptacions, aquí n’hi ha una altra, aquesta al teatre que de fet ja és el format per al qual estava pensat el llibre.
