Nota al marge: bookstagramer, ressenyador, demanar o no demanar

Una publicació a Instagram va suscitar tot de temes al voltant de la figura dels bookstagramers, o ressenyadors de llibres en un blog si, com jo, sou de la generació-x i no pas millennial.

Ràpidament, les qüestions eren quin és el nostre paper, si és que en tenim algun, i com col·laborar o no amb editorials i a canvi de què, i si demanar o no demanar llibres o esperar que els ofereixin… Moltes preguntes, tota una capsa de pandora, però bé, intentaré explicar com ho veig.

Tinc un bloc de llibres perquè m’agrada llegir i m’agrada ressenyar els llibres que llegeixo, i el blog està a molt poc de complir 11 anys, no es pot dir que sigui una foguerada. Jo soc lector, no crític, considero la crítica literària prou seriosa per a no creure’m més del que soc: un lector amb el meu criteri i amb moltes lectures. No sé on hi ha la crítica, els llocs on parlen de llibres, amb algunes excepcions, pertanyen a grups, grups als quals pertanyen les editorials dels llibres dels quals solen parlar. En llenguatge xupi-guay d’això se’n diu crear sinergies. A mi se m’acudeixen altres maneres menys respectuoses de dir-ne, però no cal, que cadascú faci el que bonament pugui. Amb això vull dir que la crítica més tradicional de diaris i revistes i altres… potser no és exactament imparcial ni està per sobre del bé i del mal, no és necessàriament millor que algú que escriu en un blog.

I la col·laboració amb editorials què? Aquest és el meló. Hi ha editorials que es posen en contacte amb tu, o al revés, o fins i tot un punt mitjà. El tracte? Si volen una ressenya almenys que em facin arribar el llibre. Això condiciona la ressenya? Una mica sí, ara hi tornaré.

En el post original em va sorprendre que gairebé tots els participants comentaven que ells mai demanaven llibres. Jo sí, i en el tema de col·laborar amb editorials estic molt a favor de demanar llibres concrets. Jo no em vull llegir tots els llibres, no em vull llegir qualsevol llibre, vull llegir-me uns llibres i altres no, per això els demano. Hi dedicaré el temps de la lectura i el de la ressenya, i si el trio jo tinc menys probabilitats d’equivocar-me. Estic a favor de demanar, i tant que sí, si els que no ho fan tenen la sort que sempre els hi arriben llibres que els agraden, des d’aquí la meva més sincera enhorabona.

Què guanyen les editorials? Promoció, i una promoció fiable perquè prové d’algú a qui no li pagues un sou (no comparem regalar un llibre amb un sou, ja està el sector prou precari com per comparacions d’aquest estil), una promoció limitada, però bé, tota pedra fa paret. Què perden les editorials? Un llibre, i les despeses d’enviament, comparat amb qualsevol inversió publicitària aquesta despesa és xavalla. És a dir, una inversió mínima i un retorn variable. Evidentment les editorials estan en el seu dret de decidir no participar o no voler aquestes col·laboracions, només faltaria.

Què guanyo jo? Un llibre, i amb sort podré fer una ressenya que m’aporti visites al blog, i potser un dia són suficients per a ingressar alguna cosa per publicitat. Fer una cosa que m’agrada està bé, treure’n algun rendiment està molt bé.

No és gaire, però és un acord en què les dues parts poden guanyar alguna cosa.

Chomp © Shawn Allen, Creative Commons.

Quan demano llibres a una editorial poden passar diverses coses, les dues més normals són que em diguin que perfecte, que a on me’ls fan arribar, o que no em diguin res de res. Algun cop m’han dit que no estan interessats en aquestes col·laboracions. No passa res, només faltaria.

Torno a un tema que mencionava abans: que em regalin un llibre condiciona la ressenya? Una mica sí, però poc. A veure, un regal sempre predisposa bé, però la ressenya ha de ser honesta sí o sí. Si el llibre és bo no hi ha problema, si és fluixet, doncs faig una ressenya més breu, més estricta, centrant-me en les coses positives però sense entusiasme. Si un llibre que jo he demanat no hi ha absolutament per on agafar-lo és possible que el deixi sense ressenyar, això és el màxim que estic disposat a cedir, però no parlaré bé d’un llibre que no ho mereix, ni al revés. Trobo que aquest és un bon moment per recordar que tot plegat són els meus gustos, que no són la veritat revelada ni res, però són els que tinc.

M’expliquen que hi ha gent que amb 4 fotos a Instagram es fan dir bookstagramers i ataquen a totes les editorials per fer-se una biblioteca ben xula a cost 0.

demanding © rocksee, Creative Commons.

Les coses que arriba a fer la gent és una font inesgotable de sorpreses. En fi, les editorials tenen tot el dret d’ignorar aquestes peticions, o mirar més atentament qui les fa abans de decidir si sí o si no.

És un tema complex, resumeixo el meu punt de vista: ressenyo llibres i ho faig sobre els meus gustos, no soc un crític, però tampoc reconec crítics de diaris o mitjans, una mania que tinc. I estic molt a favor de demanar llibres concrets perquè llegeixo molt, però ni vull ni puc llegir-ho tot, o llegir qualsevol cosa. Si no menjo qualsevol cosa tampoc llegeixo qualsevol cosa.

Estaria bé conèixer el punt de vista de les editorials, que són l’altra part de tot plegat, potser sí que ens consideren una plaga.

(Visited 56 times, 1 visits today)