Noruega / Rafa Lahuerta Yúfera

Aquest llibre de Rafa Lahuerta Yúfera sembla ser la sensació i jo no em puc resistir a aquestes coses, per això m’hi poso sense pensar-hi gaire, amb aquest Noruega que m’arriba del País Valencià de la mà de Drassana.

L’escenari d’aquesta novel·la és la València dels 80, els records d’infantesa del narrador i la seva relació amb la ciutat i els diferents processos que ha travessat. Una ciutat que potser costa de veure des de les grans capitals. La novel·la alterna aquests dos temes en una sola narració, una narració carregada de nostalgia com ho són totes les que es centren en els anys d’infantesa, una pàtria comuna dels escriptors, així en general. Per això les primeres pàgines tenen molt de novel·la iniciàtica, d’entrada al món real.

Vivíem davall del paraigua del costumisme i el comerç a xicoteta escala en una ciutat arrogant però devastada. El futur era un forrellat amb un sol propòsit: convertir en oblit o en novel·la les quatre anècdotes que marquen la vida dels hòmens. En la meua família només en teníem tres: els calendaris de la platja del Mercat que ma germana pintava, el carrer del Trench que molts pronunciaven amb un esclafit final i el salmó de Noruega que ens atorgava el malnom pel qual se’ns coneixia.

Si parla dels seus primers anys hi ha d’aparèixer la família també, i el distanciament entre el protagonista i son pare.

No dic que no es preocupara per mi, és només que des de molt menut rarament vaig estar en el seu camp de visió. Era una qüestió de pell. No hi havia feeling. Fins i tot en qüestions idiomàtiques feia distincions. Amb Rocío parlava castellà, amb mi en valencià. Mai vaig arribar a comprendre’l. O potser sí, però em costa admetre-ho. Segons la seva intuició, Rocío conquistaria el món i jo pegaria bacs al voltant del Mercat Central.

València com una ciutat variada, amb fronteres interiors de caràcter.

Des de la perifèria sostenia el caràcter neuròtic de les ciutats inacabades que no es reconeixen davant de l’espill. La seua decadència no procedia de la melancolia, sinó de l’esclat de la llum. L’excés de llum ocultava les ferides i les amagava darrere d’un teló de fem. Amb el fem es mantenia el cinturó d’horta que abocava el mite de l’opulència. L’opulència era la faula de l’haca i la carlota, un ensomni recurrent que nodria en sordina la fràgil epopeia d’un regionalismo bien entendido que no anava més enllà de lacrimògens versos fallers. Eixa metàfora, tan embriagadora, floria a l’altra banda del riu, en una ciutat que no considerava pròpia. A casa, València era el Mercat, la plaça Redona, el far del Micalet. Ni els camins avortats, ni les séquies amagades, ni les sendes rurals que espessien una anòmala teranyina m’interpelaven. El meu laberint era l’escorxador mercantil de la ciutat decimonònica, l’escenari dels meus passejos amb el iaio.

I els canvis que va patir la ciutat i com ell no en va escriure un llibre.

Ningú l’hauria volgut llegir. L’exili literari es nodrix de rancors muts. No publiques, no existeixes, eres invisible. A vegades entropesses amb altres com tu. Vos reconeixeu en la rigidesa, en la mirada, en certa desconfiança. […] Els teus desvetllaments manquen de retorn comercial. Et fan creure que només eres un adolescent, un home immadur, algú que no s’entera d’allò que de veritat importa.

Una ciutat que dona les seves darreres alenades, una mica com la infància del protagonista que de fet aixeca acta de locals i de llocs que en breu deixaran d’existir, el barri xino de València, no tan famós com el de Barcelona però amb molts punts en comú, com el lloc on treballa (és un dir) el pare d’un dels seus amics, el Charly:

El pare era el borratxo que tancava cada alba el Saratoga, en el xamfrà de Bany amb Torn de l’Hospital. De tots els prostíbuls del barri el Saratoga era el més depriment, i puc assegurar que la competència per eixe blasó innoble era disputada. Allí no entraven ni els vells que venien dels pobles a la recerca de la mamada redemptora. El Saratoga escenificava amb rotunditat el caràcter de la derrota sense pal·liatius. Hi havia dos ancianes assegudes davant d’una taula i a qui ningú reclamava ni la tarifa d’un francés. En l’extrem de la barra, apegat a la paret del fons, davall d’un calendari Pirelli, un únic client teatralitzava en directe el dia de la marmota. Era un fòssil. Li deien el Popeye. Pareixia no tindre nom, ni edat, ni lligams. No tenia dents i es passava el dia remugant frases sense sentit.

Però igual que els locals, també van passant els seus familiars i en no gaire temps el protagonista es troba sol al món, amb diners com per no tenir una necessitat immediata de buscar feina, però sense saber massa què coi fer. Es dedica a acompanyar el València CF a tots els partits, que no deixa de ser una manera de passar el temps. No patiu, aquesta part passa ràpid i tampoc és un llibre sobre hooligans.

Entre viatge i viatge preparava el següent. Això em va mantindre en peu i motivat. Fora d’eixa logística era un rendista que intentava armar un estil de vida poc visible.[…] Es llig per carència, no per abundància. Ara que ja no puc mentir seria just advertir que només era un xic desesperat que llegia llibres.

Escriure com a ofici, com a escapatòria, com a destí, i després la realitat.

És trist voler ser escriptor quan no tens talent ni res que contar que valga la pena. T’esforces, projectes analepsis i anacoluts, sues tinta, gargoteges impossibles com quelcom i nogensmenys, però totes les teues paraules naixen viciades per la impostura. Ni tu mateix te les creus. La mala literatura perpetrada en primera persona és una cura d’humilitat que acaba en ressentiment cap al món. És un fracàs íntim i intransferible. Ningú el compartix, ningú el comprén. Lògic. És un fracàs d’ociosos que ni tan sols ensenya el privilegi de ser humil.

[…]

Vaig saber que mai escriuria una bona novel·la. I què? Gràcies al sexe vaig rebaixar la frustració. L’escriptura i el sexe eren les dos cares d’una mateixa moneda. Durant alguns mesos vaig estar en una dinàmica que m’excitava i esgotava a parts iguals. Crec que em provava a mi mateix. Crec, ara ho sé, que vaig passar tota la joventut fugint cap a eixe no-lloc que literàriament era una València arrebossada de Trieste i en el dia a dia el lloc d’alguna dona que m’atraguera mínimament. El narcisisme em tiranitzava. La necessitat de seduir era una feblesa i una fugida, una altra més. Vivia en l’ambivalència. Ser un home honest i saber escriure eren carreteres paral·leles que en lloc de buscar un punt d’intersecció s’allunyaven cada volta més l’una de l’altra. La meua vida era com una d’eixes vies de servici que agonitzen al costat de la via principal. Estava cego i cego seguia el meu camí.

El llibre té moltes parts, i de tant en tant hi ha projectes de novel·la, tal qual, amb les coses que es mencionen al llibre, com un projecte per aprofundir més en diferents trames que podrien fer la novel·la del tot ingovernable. El llibre és un registre d’un món que s’acaba escrit també des d’una veu que s’acaba, una nissaga que arriba a la seva fi. Després de trobar-se sol al món i de ser incapaç de formar una família la veu del narrador s’apaga en un llit d’hospital, on posa ordre als seus papers i deixa aquest llegat a un escriptor a qui no ha deixat de criticar en tot el llibre, el Lahuerta. Per cert entre aquests fantasmes m’ha fet especial gràcia trobar-hi el gran Raúl Núñez (autor entre d’altres de Sinatra i La rubia del bar, que potser seria hora d’anar rellegint).

És un llibre complex, amb molts llibres i moltes històries i amb una tendència decimonònica a explicar pràcticament tota la vida dels personatges, una mania que m’encanta perquè el llibre ens transporta per un món esmolat com una navalla, un món que pot desaparèixer en un parpelleig deixant enrere uns personatges que ho tindran complicat per ubicar-se. És un llibre que necessita païr-se amb calma (jo me l’he pulit en dos dies, però jo soc jo), un premi Lletraferit molt, però molt, recomanable.