Noia troba noi / Ali Smith

El quartet estacional d’Ali Smith ja va ser llegit, gaudit i ressenyat, però em ve de gust alguna altra cosa de l’autora i aquest llibre que no arriba a les dues-centes pàgines, amb el títol de Noia troba noi, sembla la víctima perfecta!

Un llibre situat a Inverness, la capital de les terres altes escoceses i la ciutat més o menys gran més propera al llac Ness. Aquí tenim una parella de germanes, l’Anthea i la Imogen. Les dues treballen a l’empresa Pure, que es dedica a l’aigua, a vendre aigua. Imogen és la responsable i Anthea és la boja, la radical, la que no segueix les normes, més perquè no entén per què ha de fer-ho que no pas per un esperit rebel, tot i que hi ha una mica de tot. I uns personatges que tot i que estan a la vida adulta, en teoria, mantenen molts dels tics que associem més als adolescents, aquesta mena d’adolescència que es pot estirar fins ben entrada la vintena.

M’hauria agradat ser vella. Estava cansada de ser tan jove, tan estúpidament llesta, tan estúpidament oblidadissa. Estava cansada d’haver de ser res. Em sentia com internet, plena de tota mena d’informació però sense que res fos més important que res, i tots els petits vincles com fines arrels blanques d’una planta descomposta i desenterrada jaient secs als seu costat. I, sempre que intentava accedir a mi mateixa, sempre que intentava clicar sobre mi, sempre que intentava anar més a fons pel que feia al significat de “jo”, vull dir més a fons que una sola pàgina carregada ràpidament a Facebook o a MySpace, era com si sabés que un matí em despertaria i intentaria accedir-hi per descobrir que ja ni tan sols existia aquesta versió de “jo”, perquè tots els servidors del món haurien caigut. I així és com de desarrelada quedaria. Com de fràgil. I què faria llavors la pobra Anthea, pobra noia?

Robin fa una pintada en una tanca publicitària de Pure, l’empresa la denuncia, però coneix a Anthea. Es cauen bé, més que això, s’agraden, s’enamoren, i la Imogen no ho pot assimilar, una germana gai?

(feien manetes davant de la porta de casa, on les podia veure qualsevol veí, i després vaig veure la Robin Goodman reclinant la meva germana suaument a la tanca, l’esquena contra les branques, molt suaument, i )
(i besar-la)
(Me n’hauria d’haver adonat perquè li agradaven sempre les cançons que parlaven de tu i jo, en comptes d’ell i jo, o ell i ella, ho reconeixíem sempre, a la universitat solíem dir que, quan la gent preferia les cançons que tenien la paraula tu en comptes d’un home o una dona, era un senyal, com aquell àlbum clàssic antic de Tracy Chapman que la mare no es va endur i que abans d’anar-se’n no parava de posar.)

L’Anthea és una noia, ho és el/la Robin? Pensem que l’original està en anglès on és més fàcil evitar precisar el gènere. Per exemple, on nosaltres tenim els articles el/la ells ho arreglen tot amb un the. Imagino que en l’original s’aprofita això.

Podem assumir que és una noia, però es mou en aquesta zona fluida que fa de mal qualificar. Jo no m’hi entestaria i em centraria en persones (personatges en aquest cas) més que no en gèneres.

Havia estat emocionant, primer no saber què era la Robin i després descobrir-ho. La zona grisa, tal com havia descobert, tenia un nom equivocat: en realitat a la zona grisa hi havia tot un espectre de colors que eren nous per a l’ull. La Robin tenia els andamis d’una noia. S’enrojolava com un noi. Tenia la fortalesa d’una noia. Tenia l’amabilitat d’un noi. Era carnosa com una noia. Era gràcil com un noi. Era valenta, atractiva i natural com una noia. Era bonica, delicada i refinada com un noi. Feia girar el cap als nois com una noia. Feia girar el cap a les noies com un noi. Feia l’amor com un noi. Feia l’amor com una noia. Tenia un aspecte tant de noi que era de noia, tant de noia que era de noi, em feia recórrer el món escrivint els nostres noms a cada arbre. La veritat és que no havia trobat mai ningú tan perfecte. De vegades em xocava tant, això, que era incapaç de parlar. De vegades, quan la mirava, havia d’apartar els ulls. Per a mi ja era com ningú altre. Ja em feia por que desaparegués. Estava acostumada a veure com les persones m’eren arrabassades. Estava acostumada als canvis inesperats. Inesperats quan encara no sabia què esperava.

El llibre comença amb una part titulada Jo, després Tu, més tard Nosaltres … Punts de vista diferents per veure com avança la mateixa història.

Em va obrir amb la seva mà. Llavors la mà es va convertir en una ala. Llavors tota jo em vaig convertir en una ala, una sola ala, i ella era l’altra ala, érem un ocell. Érem un ocell que podia cantar Mozart. Era una música que reconeixia, que era alhora profunda i lleugera. Després va passar a ser una música que no havia sentit mai, tan nova per a mi que em sentia transportada per l’aire i jo no era sinó les notes que ella tocava, sostinguda a l’aire. Després la vaig veure somriure tan a prop dels meus ulls que no veia res més que el somriure i em va venir al cap la idea que no havia estat mai dins d’un somriure, qui hauria pensat que ser dins d’un somriure seria tan antic i tan modern alhora?

Les relacions lèsbiques sempre han estat més amagades, més ocultes, més incompreses i, de fet, de vegades ni tan sols es prohibia perquè els legisladors no sabien què prohibir, perquè dues dones no podien fer res sexual com sí que podien dos homes. En fi, eren altres temps, molt pitjors, molt masclistes i homòfobs. Una homofòbia que veiem en els companys de feina de les dues germanes a Pure en una conversa de pub abjecta, però que no tenim cap problema en imaginar com a 100% real i que prefereixo no copiar aquí, però que us podeu imaginar molt bé.

Anem al llibre. La part final m’ha semblat que no estava gaire a l’altura de la primera meitat, possiblement el llibre hauria necessitat més extensió. També vinc del quartet estacional on Ali Smith ha necessitat quatre llibres (força més llargs que aquest) per explicar tot el que volia explicar i relligar-ho al final. Aquí s’ha quedat en una mena de conte massa llarg o novel·la massa curta, en una mena de terra de ningú. De totes maneres el llibre és interessant, planteja preguntes interessants sobre el gènere i els rols i el sexe, però potser necessitava unes respostes narratives més desenvolupades. M’ha agradat, i a estones m’ha agradat molt, però em sembla que el final no està del tot a l’altura. Però és igual, Ali Smith és un tros d’escriptora i aniré llegint-me llibres seus per poc que vagi podent.