No ho proveu a casa / Angela Readman

Llibre de contes amb un títol que és el típic advertiment que diu el protagonista de la pel·lícula abans de saltar en flames des d’un avió a un cotxe, posar-se al volant, fer un trompo, encendre un cigarret amb les flames que l’envolten i llençar-se a una piscina on s’apagarà però mantindrà el cigarret tossudament encès: No ho proveu a casa, de la britànica Angela Readman. Potser m’he crescut un pèl massa amb aquesta introducció, a veure què ens trobem aquí.

El primer dels contes és el que dona títol al llibre. Un conte estrany on podem anar partint a les persones, l’home de la parella en aquest cas, com un organisme simple i anar creant més i més homes, més i més marits de fet, amb tot el desgavell que això pot acabar comportant. Estrany, divertit i amb un punt agredolç.

El meu marit treballava al ram de l’enginyeria, i a la seva empresa hi feia de dibuixant. Era taxista, i conductor de camions que portaven paper de vàter al País de Gal·les. Treballava en una botiga on venien material de submarinisme, i a les nits feia hores extres a la porta de bars refistolats del centre. Feia vida al gimnàs, i no aixecava cap més dit que el del comandament de la tele. Hi havia companys de feina que li deien Daniel, altres Dan, Danny, Danny Boy, i un dels que coneixia del gimnàs li deia Home D, per algun motiu que sempre se’m va escapar. Al vespre, no sabia mai quant de marit tindria a casa pels horaris que portava. Era difícil estar-ne al cas.

Clones © Raúl Hernández González. Creative Commons.

Llegits els primers tres contes veiem que la família, i els fills, són un dels temes, i a Sobreviure a la santedat el tema és un dels germans malalts i tot aquest culte religiós que en pot sortir al voltant, per no parlar de l’atenció que se li dedica i que és negada a l’altre germà, que n’està tip de tot plegat.

Jo no em vaig queixar; de debò, no gaire. Tu necessitaves espai: el llit amb baranes, la bombona d’oxigen per si de cas. Cada vegada que obria la boca per explicar alguna cosa de l’escola, per demanar què hi havia per sopar o per queixar-me que les vambes m’estrenyien, tot el que deia sonava petit, la veu em quedava escanyada en un grinyol. “No tot gira al teu voltant”, deia la mare. “Pensa en la teva germana. Que no ho veus la sort que tens?”

I tant que ho veia.

La família i els lligams mares i filles, i mares que ho són en unes edats que no toca com ara uns quinze setze anys, amb el que això comporta en coses com ara perdre la custòdia.

No penso escoltar-les. Em tornaran la Kensay i faré una festa com aquelles de bateig, amb tovallons d’aneguets de plàstic i globus i cupcakes. Ja cal que els escorpins comencin a aprendre a amoixar. En el moment que obro la porta, envio un missatge de text a l’Stan perquè no li passi per alt de portar totes les sol·licituds de feina que ha enviat.

31 weeks pregnant © Jerry Lai. Creative Commons.

Un panorama que m’ha recordat força el de Glanbeigh, i una mica el de La bretxa, per posar-ho una mica en context. Són històries en un punt entre dures i tristes, com desesperançades però sense que ni tan sols importi. Hi ha pocs homes en aquests contes, algun pare que no hi és gaire tot (com a El guarda dels llebrílops) i algun nen, però sobretot dones, dones que porten el pes de la família com la d’Als nens els agraden els ninos, que porta la casa i els nens mentre el marit està destinat al front, o això s’intueix. Un recull de contes interessant, una visió lúcida i desencantada però amb un punt de poesia que resulta xocant.

(Visited 18 times, 1 visits today)