Niño pez / Mark Richard
Aquest Niño pez no és ni molt menys el primer llibre que ressenyo de Mark Richard, ja n’han caigut alguns, tots ells de la mà de la factoria Dirty Works, i tots ells han estat un encert. Vaja, que a l’hora de decidir-me a agafar aquest llibre pràcticament no hi havia senyals en contra.
La lectura és densa, barroca i el llibre es mou en un ambient d’aigua estancada i una podridura que sembla atacar també els personatges. El protagonista, el Niño Pez que viu allà, mig assalvatjat i un entorn hostil i corrupte. La primera part del llibre és molt “sensorial”, i potser feu una ganyota en algun moment. Normalment, els personatges de llibres Dirty ho tenen difícil, però aquest sembla haver donat la volta al comptador. De totes maneres l’estil és sorprenent. El nano ens diu que espera un vaixell, i finalment arriba un vaixell. Una de les moltes feines que ha tingut l’autor va ser en un vaixell pesquer. Però aquest vaixell pesquer és…
En la popa se abrió de golpe la puerta de un camarote y reveló unos rostros ennegrecidos, hombres aún más miserables, con trapos que apenas los cubrían, hombres que escupían y se sonaban la nariz en las manos, que se desenredaban los cabellos piojosos con cepillos de acero, aplastando los insectos entre sus uñas negras y agrietadas; hombres mugrientos que sacaban cubos de gasolina para lavarse y que se provocaban entre sí con cerillas encendidas. Se movían alrededor de la reyerta de hachas, ocupados en sus tareas, sin por ello dejar de observar la escena, subiéndose a los cabestrantes y a los aparejos de popa, emitiendo gruñidos como si hubieran perdido la lengua en el mar, unos gruñidos graves y sanguinarios.
La irrealitat és tan acusada, tot és tan exagerat que el meu cap barrina teories sense parar. Estan tots morts i no ho saben (com es diu de Pedro Páramo) i per això el Historia de un fantasma del subtítol? Aquest vaixell i el viatge potser una mena de reinterpretació de l’Odisea, o potser fins i tot de Moby Dick? En alguns moments recordem el Conrad d’El cor de les tenebres (però més semblant potser a Apocalypse Now). Els personatges del vaixell semblen trets d’un circ de rareses, un freak show, molt passats de voltes, molt extrems (per exemple n’hi ha un que és: el Llorica que dice mierda). I cadascun té la seva història que li explica a Niño Pez, que com que és inútil per a qualsevol de les feines que s’han de fer al vaixell, intenta fer-se útil escoltant la gent. I aquestes històries són les que anem llegint, mentre el vaixell avança, intentant pescar alguna cosa.
Una madera suelta de los restos naufragados del sol salió a flote y así fue como el alba iluminó el mar. En aquella fría luz roja, se podía ver que las aguas que nos rodeaban estaban revueltas por debajo. Burbujas de aire viciado comenzaron a estallar en la superficie formando remolinos de lodo removido. Hordas de olas se precipitaron violentamente sobre aquella marejada, como si estuvieran abofeteando rostros acuosos y lanzando gorras al viento. De pie en la popa, Lonny meaba sobre la estela dibujando trazos efímeros mientras observaba aquella vorágine.
—Creo que John ha cazado uno —dijo Lonny abrochándose los pantalones.
El océano se entreabrió a unos veinte metros por detrás de nosotros y apareció un tiburón gigantesco bailando sobre la cola con John abrazado a su espalda. El trasero de John, que montaba el tiburón con una mano en el aire y la otra hundida en una agalla, botada por delante de la aleta dorsal.
Què vull dir quan parlo d’irrealitat i deixo anar teories desbaratades que podrien explicar com llegir el llibre? No ho sé. Els llibres Dirty es mouen en uns paràmetres més o menys realistes i més propers al realisme brut. Aquí tenim una cosa molt bruta (però molt, moltíssim, amb moments d’angúnia i jo no soc aprensiu), però amb uns lligams amb la realitat més febles. Una zona del pantà més o menys aïllada, i després un vaixell, l’entorn tancat per definició, i amb un menjar que…
La brecha entre Lonny y el cocinero comenzó a ensancharse el día después de nuestra primera cena, cuando el cocinero nos sirvió la sopa de batiburrillo con sobras rancias, utilizando como caldo una flema de moco y un dedo de pie podrido. Para darle sustancia, le había añadido filetes de tiburón putrefactos, un paquete de natillas liofilizadas, un litro de vinagre, la última calabaza de mi huerto, un barrilito de masa de gachas y un nabo que encontró en una bacinilla.
Sí, el llibre està ple de descripcions que anguniegen. És necessari saber “com” llegir el llibre? No, però és entretingut i ajuda a gestionar el desconcert a mesura que van passant les pàgines. En aquest cas lentament, no us enganyaré. És un bon llibre, però no és de lectura fàcil ni ràpida. Els llibres de Dirty són molt bons, i també els de Mark Richard, això no obstant, potser aquest no sigui el més adient per començar amb l’autor, esteu avisats. És un llibre diferent amb aire hipnòtic, on costa una mica entrar.
