Neix un teixidor de somnis: el despertar d’un escriptor / Ngũgĩ wa Thiong’o

L’editorial Raig Verd està recuperant l’obra de Ngũgĩ wa Thiong’o, i potser és hora que m’hi acosti.

En general la literatura africana és una gran desconeguda, per molts motius, bàsicament per a Occident tot Àfrica era un lloc on saquejar, i per això tampoc hi havia un gran interès en aquelles històries més enllà de fer un Memòries d’Àfrica, però els africans explicant les seves històries amb la seva veu… no deixa de ser una raresa.

Vaig entrar a la Universitat Makerere al juliol de 1959, sent súbdit d’una colònia de la Corona britànica, i en vaig sortir al març de 1964, sent ciutadà d’un estat africà independent. Entre el súbdit i el ciutadà, va néixer un escriptor. Aquest llibre explica con el nen pastor, el nen jornaler i el nen que somiava anar a escola de Somnis en temps de guerra i d’A la Casa de l’Intèrpret es va convertir en un teixidor de somnis.

Tot plegat enmig d’un colonialisme potser no tan brutal com en segles anteriors (però déu n’hi do) però igualment persistent a un nivell quasi subconscient.

Amb quin facilitat la imatge zoològica flueix de les plomes liberals i conservadores dels blancs que viatgen per Àfrica! El 1909, Theodore Roosevelt, durant un safari per l’Àfrica Oriental, va quedar estupefacte davant de l’home salvatge i de la bèstia salvatge, reminiscències de l’Europa de dotze mil anys enrere. La danesa i el nord-americà miraven Àfrica amb els mateixos prejudicis racials. En alguna pàgina anterior del mateix llibre, Blixen havia dit que allò que havia après de la fauna del país li era útil per tractar amb els nadius.

L’arribada a Uganda, en aquell moment un protectorat i no pròpiament una colònia, és un xoc en positiu per l’autor.

Els carrers eren plens de dones baganda negres vestides amb elegants busutis, i d’homes negres vestits amb kanzus blancs i a l’estic occidental. Fins i tot la presènciad’indis davant de les seves botigues a banda i banda dels carrers de la ciutat afegia vivacitat, en comptes de treure’n, a aquest espectacle increïble de persones negres que no caminaven com si la ciutat els fos aliena. Les ciutats i els pobles de Kenya sempre desprenien un aire de segregació i tensió.

Els primers anys d’universitat van ser els anys de socialitzar, ballar, dones, una mica el normal a tot arreu. Una universitat on tots els professors, això sí, eren blancs.

Eren els anys 50-60, Àfrica encarava la fi del colonialisme i diferents països lluitaven per la seva independència. No va ser fàcil, les potències occidentals estaven capficades a mantenir les colònies i a justificar-ho de totes les maneres possibles, una incessant propaganda de les bondats d’un sistema que només beneficiava a una de les dues bandes.

Com podia un estudiant colonial sobreviure al bombardeig diari d’aquesta visió condescendent de la meva història i identitat? […] Per sort a mi m’agradaven els llibres. Els llibres poden il·luminar i també poden enfosquir, però almenys podem contraposar-los. Makerere em va ensenyar a valorar els llibres encara més; aquella biblioteca tan ben proveïda va arribar a ser la meva segona residència. A la biblioteca jo era l’amo del palau intel·lectual amb una jerarquia de personal dedicat i ben predisposat a servir-me.

Un colonialisme que per a molt colons blancs es veia representat en el Happy Valley (doneu al link i veureu). I clar, la descolonització era un cant a la llibertat, però a la incertesa, unes aigües remogudes que segons com podien fer sortir el pitjor de tothom.

Per damunt de l’alegria de la descolonització hi planava l’amenaça del caos del Congo: el magnicidi de Lumumba, la mort de Dag Hammarskjöld i la pujada de Joseph Mobutu al poder. Sovint s’ha descrit l’ascensió de Mobutu com el resultat de conflictes interètnics i interregionals, i no pas de la història colonial belga i la geopolítica de la guerra freda. Semblava que la gent hagués oblidat que Mobutu sempre havia treballat per a l’exèrcit belga. Pocs mesos abans de la independència, les autoritats belgues, a les quals tan bé havia servit, el van ascendir a coronel, una mena de regal de comiat —o potser una pòlissa d’assegurança? No vam fer cas de la importància del fet que Mobutu hagués adoptat el nom de Lleopard, que feia pensar en Leopold.

No espereu un llibre de confessions íntimes, no és aquesta mena de biografia, el tema polític i com l’afronta com a escriptor i el seu compromís amb la veritat són el tema del llibre. Va viure uns temps convulsos, esperançadors, terribles, de canvi…

Vaig entrar a Makerere el 1958, com a súbdit colonial, i en vaig sortir el 1964, com a ciutadà d’una Kenya independent.

Makerere, l’alma mater de l’autor, on està situada pràcticament tota l’acció del llibre, era a Uganda, un país que va tenir un dictador destacable per les seves atrocitats, Idi Amin, en parla Sánchez Piñol en el molt recomanable Pallassos i monstres, i també us en podeu fer una idea a la pel·lícula The Last King of Scotland.

Però van ser dolents i van fer el mal, en forma d’Idi Amin, que va enderrocar el règim d’Obote el 1971 i va fer fugir els makerereans i els ugandesos als cinc continents del món: artistes, escriptors, polítics; cap sector social se’n va salvar. Per a Amin i els seus soldats, Makerere era el lloc on es formava una elit que calia humiliar i obligar a servir els soldats, i els membres femenins de la qual calia segrestar i/o violar. Però, d’altra banda, els nous cacics envejaven Makerere; Idi Amin, ara rector, va extorsionar els doctors honoris causa de la universitat. Alguns professors i estudiants van ser assassinats; d’altres van fugir a l’exili.

Un autor que en el seu compromís en la recerca de la veritat i de donar veu a un poble que no n’ha tingut, que sempre han parlat per ell, ha patit presó o exili. Al final el poder i l’explotació també l’han exercit sense manies els negres contra els negres.

El llibre passa bé, potser té un to massa seriós i massa notarial de vegades, però m’ha fet ganes d’anar a buscar altres llibres d’aquest autor.