Montedidio / Erri De Luca
Primer acostament a l’escriptor napolità Erri De Luca, a veure què em trobaré. És un llibre de records, fragments curts, d’una pàgina o com a molt dues. El protagonista té tretze anys i viu a Montedidio (o Monte di Dio o també i sobretot Pizzofalcone), un barri de Nàpols.
Sento crits i veus napolitanes, parlo napolità, però escric italià. “Som a Itàlia”, diu el papa, “però no som italians. Per parlar l’idioma l’hem d’estudiar, com a l’estranger, com a Amèrica, però sense anar-se’n. Molts de nosaltres no parlaran mai italià i es moriran en napolità. És un idioma difícil”, diu, “però tu n’aprendràs i seràs italià. Jo i la teva mama no, nosaltres no, nun putimmo“. Vol dir “no podem”, però no li surt el verb. L’hi dic, “no podem”, molt bé, diu, molt bé, tu saps l’idioma nacional. Sí, el sé, i d’amagat també l’escric i em sento una mica traïdor amb el napolità i aleshores em recito per dins el verb poder: i’ pozzo, tu puozze, isso po’, nuie putimmo, vuie putite, lloro ponno. La mama no està d’acord amb el papa, ella diu: “Som napolitans i prou”.
Ell ja treballa, d’aprenent en una fusteria, i en aquests diaris coneixerem la feina, la ciutat i el seu primer amor, la Maria.
La Maria treu el nas de la foscor dels safareigs. Els seus tretze anys són més grans que els meus, ella ja té un cos fet. Tres dits més avall de la mata de cabells negres, curts, hi té la boca ràpida i les paraules, les veig sortir del tobogan dels seus llavis molsuts. El somriure li parteix la cara d’una orella a l’altra. La Maria sap els moviments de les dones. Sóc davant seu i em sento les vísceres buides, gana de pa, de clavar una mossegada a la mateixa llesca de pa amb mantega.
Asseguts a terra sota la barana dels safareigs, la Maria em fa posar les mans sobre el seu pit. Estic una mica tort, incòmode, però les hi deixo. El serrell negre que té sobre el front agafa una mica de ventet fresc de ponent, li eixuga la cara, ens mirem en silenci durant una bona estona. No sabia que mirar, mirar de prop, és tan bonic.[…] Aquest vespre ha dit: “M’importes molt.” Jo també hi compto, però no ho sé dir com ella i no puc pas respondre: jo també. De manera que callo.
El records, el boomerang, la Maria i els seus problemes econòmics i el seu “prometatge” quasi clandestí, la mare a l’hospital, un pare dividit entre el fill i la dona que comença a no ser-hi… I els safareigs, els terrats de Montedidio on el protagonista i la Maria poden somiar amb el futur, sota el cel i sota les estrelles… tot un espai obert i lliure en contrast amb el bigarrat món de ran de carrer.
La Maria m’abraça, recalca el cap sobre la meva gola, parlem xiuxiuejant, diu: “Creixes cada dir i jo m’agafo a tu per créixer igual de de pressa. Ahir aquest múscul del pit encara no li tenies, ahir encara no m’anaves tant a la mida.” No sé parlar d’ahir, avui ja està passat i ribotat amb els encenalls rossos del làrix i la forma del ribot a la mà, la fressa de vent de la fulla que espella un mil·límetre de fusta. I només al final del dia la mà retroba el seu lloc amb voltant del bumerang i sobre l’espatlla de la Maria. Ahir és el tros de bobina que ja està escrit i cargolat. Maria, pregunto, ¿això és l’amor que surt a les cançons? No, diu, aquell és un amor de malenconia, un fregall de llàgrimes i sospirs, ecs, quin avorriment. El nostre amor és una aliança, una força de combat.” Les nostres converses íntimes fugen amb el vent que ens les pispa de la boca.
Una meravella, un llibre ple de poesia, d’amor, de realitat i de vida… No us penseu que és un retrat idíl·lic del barri, hi ha moments en què la misèria i la mesquinesa es fan dolorosament presents, com una part del món dels adults on els protagonistes entren amb decisió (i un encantador punt d’inconsciència). Un llibre molt recomanable, un descobriment i un autor que he de llegir més. Està clar que la Literatura italiana amaga moltes coses que val la pena llegir.
