Mirall trencat / Mercè Rodoreda
A casa aquest llibre el tenim en dues edicions, aquesta que surt aquí a l’esquerra i la de Club Editor. Com que ens hem posat a llegir el llibre dues persones alhora, a mi m’ha tocat aquesta edició, però si he de recomanar Mirall trencat de Mercè Rodoreda, recomanaria la de Club Editor. Així i tot, aquesta és fàcil de trobar de segona mà i pot ser una alternativa prou econòmica.
De Mercè Rodoreda n’he parlat i n’he ressenyat llibres (i algun dia n’hauré de fer una repassada). Dir que és una bona autora es queda força curt, juga en una altra lliga, la lliga dels més grans. I aquest llibre apareix en els llibres de literatura, que de Rodoreda parlen dels contes i mencionen tres novel·les —com si fossin totes—: Aloma, La plaça del diamant i Mirall trencat. Una obra de joventut (tot i que reescrita després, he de fer-me amb una edició dels anys 30), i dues de maduresa (una de primera maduresa i una de darrera maduresa, si voleu). Jo continuo pensant que si hagués pogut enllestir La mort i la primavera hauria estat la seva gran obra, per sobre de totes les altres. De totes maneres això de fer rànquings amb les obres d’un autor no passa de ser un entreteniment.
Posem-nos amb el llibre, on ràpidament se’ns posa en antecedents sobre la protagonista i com ha fet un matrimoni tan profitós.
L’havia coneguda veient-la passar de bracet d’una amiga, des de la terrassa del Liceu. La mare de la Teresa tenia una parada de peix a la Boqueria. Ella li ho havia explicat de seguida, un dia que anava sola i que ell, després de seguir-la una estona, li havia preguntat si podia acompanyar-la. S’anaven veient i aquell hivern la mare de la Teresa morí. Encara no feia un mes que l’havien enterrada, el senyor Nicolau preguntà a la Teresa si es volia casar amb ell: tot el que podia oferir-li era la seva fortuna, sabia de sobres que era vell i que cap noia no se’n podia enamorar. La Teresa li contestà que s’ho pensaria. Tenia un gran problema: un fill d’onze mesos, una relliscada com una casa. El pare es deia Miquel Masdéu, era casat i es guanyava la vida, entre altres coses, encenent i apagant fanals; però feia caure d’esquena. Així que el senyor Nicolau li demanà per casar-s’hi, la Teresa amagà la criatura a casa d’una seva tia i al cap d’uns quants dies digué que sí. “I la parada de peix a tomar vent!” De tot allò semblava que fes molt de temps i al capdavall no en feia gaire.
Un matrimoni del qual queda vídua relativament ràpid, però no vol deixar aquell món de luxe. No ho diu, però veiem que o s’acobla a una altra fortuna (es torna a casar, vaja), o no podrà mantenir el tren de vida que ara porta. I això, un home que queda captivat amb la seva bellesa, i que té una història al darrere que fa que la gent en sospiti una mica, bé… ràpidament es posen d’acord.
“Uf! ¿Anem a beure més xampany?” S’acostà una copa als llavis i la buidà d’un glop. “No n’hauria de beure tant. Ja m’ha pujat al cap. ¿I a vostè?” Es ventava de pressa; la poma era verda, molt pàl·lida, amb un toc de rosa a un costat i dues fulles grosses a banda i banda de la cua de color de xocolata. “Puc beure una ampolla sencera i no em passa res. Altres coses, en canvi, em pugen al cap de seguida.” “Quines?”, li preguntà la Teresa mig aclucant els ulls amb coqueteria. “La bellesa, per exemple.”
D’aquest matrimoni també en quedarà vídua, però no tan ràpid i tindrà temps de tenir una filla, una filla que serà més del pare que no pas d’ella, que no sembla tenir uns grans sentiments maternals. Ara ja de ple a l’alta societat barcelonina el que toca amb la nena és una bona educació i un bon casori. Un dependent de botiga no, però un soci d’un negoci de moda que, a més a més hi fa de dependent, és tota una altra cosa. Estem en una època en què les senyores anaven a les tendes de roba a mirar teles, i després eren les seves modistes les que feien els vestits, encara faltava pel prêt-à-porter.
L’Eladi, amb el posat més respectuós i el somriure més acollidor, rebia les clientes. Anava a saludar-les de seguida que entraven i cridava el dependent que tenia costum de servir-les; si el dependent estava ocupat, els donava conversa tota l’estona que calgués. Quan sortien, tant si havien comprat alguna cosa com si no havien comprat res, les acompanyava fins a la porta, amabilíssim. S’hauria pogut aprofitar bastant de la seva situació: hi havia tanta senyora insatisfeta pel món… De vegades es deia, tot fent una rialleta, que la botiga podria servir-li per anar-se fent un harem. Però la feina era la feina i les factures s’havien inventat per ser cobrades. A més a més, la seva feblesa no eren les senyores; eren les artistes. Les senyores l’intimidaven; en canvi, per una noia amb el vestit atapeït de lluentines, o nua sota de plomes i de tuls, hauria donat l’ànima al diable.
La trobada entre Eladi i Sofia (la filla de la Teresa) dona peu a un dels comentaris més divertits de la novel·la en la resposta del seu oncle.
“Em sembla, Eladi, que vostè no coneix la meva filla; es diu Sofia.” L’Eladi mai no s’hauria imaginat que la senyora Valldaura pogués tenir una filla prima, adusta, amb aires de superioritat. L’endemà en parlà al seu oncle. “Sí; què hi vols fer? De vegades d’una mare espaterrant en surt una filla descolorida; però no et fiïs de les aigües quietes.”
Aquesta parella també té fills, i fins i tot una filla “recollida”, fruit de l’afició de l’Eladi per les artistes. No deixa de ser curiosa aquesta repetició. El fill de Teresa i el fanaler acaba vivint amb son pare i la seva família; la filla de l’Eladi i la Pilar (de nom artístic Lady Godiva) es queda amb son pare i la seva família. Una altra mare que renuncia al seu fill en favor del pare.
I si volem fer safareig, recordem que quan Mercè Rodoreda va marxar a l’exili va deixar enrere el seu fill. Tampoc sabia que la cosa es faria tan llarga. Potser aquí podem veure alguna cosa sota aquest prisma?
El llibre és un retrat d’un món que s’acaba. El món de l’alta burgesia barcelonina, de les torres i els palaus, d’una idea del món encara noucentista i aliena als canvis que s’anaven apropant, ignorant que després de la molt profitosa Primera Guerra Mundial vindria una guerra civil, i una altra de mundial just després… Tot canviava, per a Teresa i per a la societat de la qual ara formava part, a Barcelona i a fora, com a París.
El passeig de Gràcia no era el seu passeig de Gràcia. Les seves amistats havien anat desapareixent. Tot havia canviat sense acabar d’haver canviat. En dies així s’agafava als records com si en depengués la vida; el que li quedava de vida… El Luxembourg, aquell dia, era gris; els tarongers, a dintre dels seus grans testos de fusta pintada de verd, raquítics; totes les estàtues de les reines de França dalt del seu pedestal tenien la mirada buida i els faltaven dits a les mans.
Les relacions en el llibre són estranyes, no hi ha amor, o almenys no en els matrimonis. Els matrimonis eren com una operació empresarial, una inversió. Al final, l’amor, els homes, l’havien de buscar a fora. Com l’Eladi, primer amb les artistes i més tard amb l’Armanda, una de les serventes. Aquestes altres relacions, amb tota la crítica que vulguem —i sense oblidar tot el que tenien d’abús, però intentem veure-ho en el context de l’època—, eren més “desinteressades”. Si hi havia alguna relació feliç i amb una mica d’amor (amb tots els peròs que hi vulguem posar, que són molts) eren aquestes, no pas els matrimonis oficials. I els fills d’aquestes altres relacions, de vegades són més estimats, com és el cas de la Maria, la nineta dels ulls del seu pare.
Com sempre baixà l’escala cordant-se els guants. Un record precís la féu aturar-se a la meitat. La primera vegada que agafà la Maria a coll, la Maria tenia set mesos i ella tornava del seu viatge de nuvis. En algun racó negre de la seva ànima, sabia que aquella acceptació seria la seva força. Aquella nena que havia volgut amb tanta de tenacitat seria la vergonya de l’Eladi. De vegades, quan el veia absort llegint, li venien ganes de tirar-li el llibre per terra d’un cop de mà i de dir-li que era un pobre home que havia tingut una criatura amb una qualsevol. La Maria vivia a casa perquè la Sofia la necessitava, excitava el seu sentiment malèvol de dominació. Ella havia donat dos fills a l’Eladi: dos homes. Mentre l’Eladi s’anava afeblint amb les seves obsessions, ella li havia plantat a la cara dos fills. Però el seu orgull perdé força quan s’adonà que l’Eladi estimava la Maria i que la Maria s’anava convertint en una criatura preciosa. El que s’anava formant en la Maria no ho hauria pogut definir: la gràcia, la contenció, l’elegància… la filla de Lady Godiva havia entrat al món marcada per alguna besàvia remota dels Farriols.
Si hi ha una cosa que escasseja al llibre és la felicitat, no hi ha personatges feliços, com a molt ambiciosos. Tot i això, no són pas simples. I els nens… bé, no espereu un retrat d’una infància idíl·lica. Els nens s’encomanen d’aquesta manca d’amor i d’empatia i ens semblen sentimentalment malalts, com els pares i com tot l’entorn que veuen des de la casa, la seva torre de Sant Gervasi (tampoc és una novel·la proletària), un paradís/gàbia amb les seves pròpies lleis, un ambient que tot i no semblar-ho és perillós com una selva.
Deixà la porta oberta i esbatanà el balcó. El vent li arremolinà la camisa de dormir cap a un costat: una ala blanca dins del mirall. Se li marcà el bust menut i les cuixes superbes. Presa en l’amor per ella mateixa mirava greument el seu reflex. De sobte quedà nua. Una mà invisible a l’altra banda del mirall se li havia endut la camisa com si se la hi hagués enduta el vent. Tenia es pits en forma de copa, amb el mugró lleugerament ros, el llombrígol mal lligat… La mà invisible li posà el mar als peus. Naixia nua d’onades mortes, amb una aliança damunt del cap, com una corona, metrallada de brillants i de robins. Els colors nupcials. […]
El fragment següent té un espòiler, aviso!
Amb una mà agafada a la barana de ferro, amb l’altra aguantant-se els cabells que el vent li tirava a la cara, baixà a la teulada. El cel tibant, velat a una banda per pols d’estrella, foradat a l’altra per estrelles grosses, l’envalentia. Amb els braços oberts per no perdre l’equilibri, i amb els cabells davant dels ulls, s’acostà a la cornisa reixada com una punta; tornà a mirar el banc de pedra que amb prou feines distingia, els arbres que s’acostaven al cel i el cel que s’acostava als arbres… es passà la llengua pels llavis unes quantes vegades. Si tens la llengua cargolada una bona estona contra el paladar, sentiràs el gust del nèctar. El llorer, fullat sota seu, que el vent feia gronxar, semblava un mar d’aigua negra. Una teula es desprengué i un peu li relliscà. En el moment de tirar-se daltabaix li sortí un gemec de la boca oberta.
Buf. Qualsevol diu res. La novel·la té més d’un moment així, que te la deixa anar sense que t’ho esperis gaire. És un esfondrament, la casa aguanta com una closca, un símbol buit en un món que ja no li correspon. Passen els ocupants, i els anys, i tot s’acaba: la casa i la fortuna que l’acompanya, que seria el llegat de Teresa, s’acaba. Sofia s’encarregarà dels moments finals, vendre els terrenys, fer-ne pisos i marxar de la ciutat.
Mercè Rodoreda juga en una altra lliga, i Mirall trencat és una de les seves novel·les més reeixides. Per posar-li alguna pega crec que el ritme és irregular i que hi ha grans personatges no prou aprofitats, però això va a gustos. Potser hauria acabat sortint una novel·la d’una extensió difícil de manegar. Un gran llibre, un clàssic català imprescindible i que podeu trobar adaptat en sèrie tant a YouTube com a Filmin (la distribució en capítols crec que és una mica caòtica segons com es faci, us haurien de sortir unes 6 hores de metratge total). Jo recomano primer llegir-lo i després veure la sèrie.
