Mig sol groc / Chimamanda Ngozi Adichie

Fa molt em vaig llegir un tros de llibre de la nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie. El llibre era Americanah i em va semblar una interessant aportació al tema de la raça, i com viu això una persona africana i negra als Estats Units, on a més a més de ser immigrant cal sumar-hi el tema racial, completament marcià per algú que fins aquell moment formava part del grup hegemònic al seu país. La protagonista no es va “sentir negra” fins que va ser als Estats Units. A més d’aquest llibre vaig llegir i ressenyar un altre de molt curtet basat en una TED talk, i amb les expectatives molt altes començo aquest Mig sol groc (per cert, Americanah ara també està disponible en català).

El llibre està ambientat a Nigèria a mitjans de la dècada dels 60 del segle XX. Nigèria era un país independent des del 1960. Nigèria és molt gran i una mostra són les llengües, segons la viqui hi ha 521 llengües catalogades a Nigèria, 510 encara vives. La principal és l’anglès, tot i que només una minoria el té com a primer idioma molts el tenen com a segon, com a resultat de la colonització britànica. En el llibre apareixen expressions o paraules en altres idiomes, i es mencionen també, sobretot igbo, ioruba i haussa, llengües que sovint també assenyalen ètnies, cal tenir-ho present.

Lagos Nigeria. © NAPARAZZI. Creative Commons.

El primer capítol és sobre Ugwu, que comença a treballar de servent a la casa d’un professor universitari a Nsukka, Odenigbo; al segon capítol trobem a la xicota de l’Odenigbo, l’Olanna, que després d’estudiar a Londres vol instal·larse amb ell, tot i que la família d’ella preferiria que es quedés a Lagos i fes un bon casori, aprofitant que estan ben connectats amb el poder i que la noia és guapa. A més a més és una família de calés, amb ministres sopant a casa seva i el professor els hi sembla un mort de gana. De totes maneres estem en una societat tradicional, sobretot al camp, on l’Olanna té família.

—Casar-m’hi, encara no ho sé. Només vull estar més a prop d’ell i vull fer classes.

Els ulls rodons de l’Arize mostraven admiració i desconcert.

—Les úniques que diuen aquestes coses són les dones que saben massa de llibres, com tu, germana. La gent com jo, que no sabem de llibres, si ens esperem massa, caduquem. —L’Arize es va aturar mentre treia un ou pàl·lid i translúcid de dins la gallina—. Vull tenir un marit ja, oh! Totes les amigues m’han abandonat i se n’han anat a casa dels marits.

Ells viuen a la universitat, un petit paradís elitista i privilegiat, viuen com vivien els colons anglesos no fa pas gaire, un entorn relativament plàcid i tranquil.

Tot i això, quan l’Olanna era al llit amb l’Odenigbo, amb les cames entrellaçades, la sorprenia que la seva vida a Nsukka fos com submergir-se en un núvol de plomes suaus, fins i tot els dies que l’Odenigbo es tancava hores i hores a l’estudi. Cada cop que ell proposava que es casessin, ella deia que no. Eren massa feliços, precàriament feliços, i l’Olanna volia conservar aquell vincle; temia que el matrimoni el desinflés i es convertissin en una parella trivial.

També coneixerem en Richard, un britànic que està a Nigèria disposat a escriure un gran llibre, encara que no té gaire idea sobre què, i a descobrir el país, fins i tot aprendre igbo (una raresa entre blancs). Tot i que comença una relació amb una britànica ràpidament la deixa i comença una relació amb la Kainene, germana de l’Olanna.

Has estat mai al mercat de Balogun? —va preguntar-li la Kainene—. Posen trossos de carn a sobre unes taules i se suposa que has de palpar-la i tocar-la i llavors decidir quina vols. La meva germana i jo som carn. Som aquí perquè els solters adequats acabin amb la presa.

Meat Market. © Mark Knobil. Creative Commons.

Casar les filles, fer un bon casori que a més a més doni una empenta als negocis familiars, poc clars i plens de suborns, però molt lucratius.

—La nova classe alta nigeriana és una tropa d’analfabets que no llegeixen res i demanen menjar que no els agrada a restaurants libanesos massa cars i parlen per parlar sobre un sol tema: “Com va el cotxe nou?”.

I un tema que també apareix, amb la colonització just acabada, és les relacions entre homes blancs i nigerianes negres. Una relació desigual, més d’amistançades que no pas una relació normal i sana, una consecuència més de la mentalitat colonitzadora i bàsicament racista de considerar els nadius poc més que animals.

—La vida és curta, germà! —va dir el comandant Udodi, i es va servir una altra copa. Es va girar cap a la Kainene—. I magonu, ja se sap, el que dic és que les dones de les nostres que segueixen els blancs són d’una mena determinada, de família pobra i amb el tipus de cossos que els agraden als blancs. —Es va aturar i va continuar, amb una imitació burleta de l’accent anglès—: Culs fantàsticament desitjables. —Va riure—. Els blancs bé que hi barrinen, a les fosques, però no s’hi casen mai. Com s’hi han de casar! Si ni tan sols les porten a un bon restaurant en públic. Però les dones continuaran deshonrant-se i barallant-se pels blancs, per treure diners per criar els pollastres i el te aquest absurd que va en llauna de luxe. És la nova esclavitud, de veritat, la nova esclavitud. Però tu ets la filla d’un peix gros, què hi fas, amb ell?

La segona part del llibre, amb els personatges ja presentats, es situa a finals dels seixanta, quan esclata la guerra. Els nostres personatges són majoritàriament igbo, això, en zones de majòria haussa, és una condemna a una mort horrible. Un conflicte tribal, que deriva en un genocidi, que porta a la independència de Biafra.

“Companys i compatriotes, ciutadans de Nigèria oriental: Conscient de l’autoritat suprema de Déu Totpoderós sobre tota la humanitat; del vostre deure cap a la prosperitat; conscient que ja no pot protegir la vostra vida i les vostres propietats cap govern amb seu fora de Nigèria oriental; decidit a dissoldre tots els lligams polítics i d’altres tipus entre vosaltres i l’antiga República de Nigèria; amb el mandat de proclamar per vosaltres i en nom vostre que Nigèria oriental sigui una República independent sobirana, ara, per tant, proclamo solemnement que el territori i la regió anomenats i coneguts com Nigèria oriental, juntament amb la plataforma continental i les aigües territorials que li corresponen, serà a partir d’ara un estat sobirà independent amb el nom i el títol de República de Biafra”.

—Així comencem —va dir l’Odenigbo.

El conflicte tindrà unes implicacions internacionals difuses i més o menys velades (bàsicament a favor de Nigèria i no de Biafra) i una guerra en què Nigèria torna a recuperar el control de la situació. Pel camí, moltíssims morts i ferides que caldrà tancar. I després tornem al marc temporal de la primera part, de nou amb la petita família Ugwu-Odenigbo-Olanna. Tornar a aquell moment, sabent com sabem el que està a punt de passar, li dona un toc inquietant a tot plegat. Aquest pas enrere ens ajudarà a comprendre un parell de coses que segurament haurem assumit de manera errònia, i veurem la família Odenigbo-Olanna-Ugwu i la petita Baby refugiant-se en un búnquer cada cop que sona l’alarma per bombardeig. Tot i les proclames i els anuncis de les seves victòries no sembla que el bàndol de Biafra estigui guanyant el conflicte, pràcticament no tenen tampoc recursos per fer-ho. I la història avança cap a un final que ja sabem però que els personatges no volen veure venir fins que se’l troben de cop.

Aquest llibre és interessant per força coses. Un retrat de la primera Nigèria com a país sobirà, fora del domini colonial anglès, un país amb moltes desigualtats, amb una corrupció desbocada i amb unes diferències religioses-ètniques-tribals (com se’n vulgui dir) que la convertien (con pràcticament tota l’Àfrica post-colonial) en un polvorí. El colonialisme estava basat en criteris europeus completament aliens a la realitat del territori, per això els països resultants ajuntaven tribus enemigues, partien territoris comuns en diferents estats o posaven a un grup al poder per damunt d’un altre. Tot plegat un desastre del qual és molt difícil que en surti un futur estable i acceptable per tothom. A més a més en el cas de Nigèria hi ha molt petroli, el que ho complica tot molt, i fa que pràcticament tothom tingui algun interès en el tema. Desconeixia la història de Nigèria i encara més el tema de la guerra de Biafra, amb aquest llibre crec que conec millor una realitat fumuda, que potser hauria sigut més feliç desconeixent, però què hi farem! Al llibre es parla d’una causa de Biafra justa, que tenen raó, però descobreixen que tenir la raó no serveix de res a l’hora de guanyar o perdre una guerra.

Chimamanda Ngozi Adichie. Bestselling author Chimamanda Ngozi Adichie at HCLS Miller Branch. © Howard County Library System. Creative Commons.

La pregunta “és millor llibre aquest o Americanah?” no es pot respondre. No tenen res a veure, aquí tenim una història 100% nigeriano-biafrenya, no se surt del país en cap moment. Americanah és la paraula amb què a Nigèria en diuen de les que marxen a Estats Units, l’emigració i la integració i la raça són els grans temes. Els dos llibres són incomparables, històries completament diferents però en certa manera complementaris, dos llibres molt recomanables, tant Mig sol groc com Americanah, i una escriptora, Chimamanda Ngozi Adichie, a tenir molt en compte.

(Visited 24 times, 1 visits today)