M’explico. De la investidura a l’exili / Carles Puigdemont y Xevi Xirgo

Per què llegeixo aquest llibre? Perquè vull saber i perquè encara tinc moltes preguntes sense resposta sobre l’octubre de 2017, i l’abans i el després, per això. He llegit altres llibres sobre el tema, el més destacable seria Tota la veritat.

No tinc a Carles Puigdemont en un altar, però és algú que des de la distància em cau bé. Ja al principi del llibre queda clar que ell ni aspirava ni volia ni va maquinar res amb l’objectiu de ser president, això de no voler protagonisme ja és estrany en aquests ionquis de l’atenció que són els polítics. I a més a més, allò que va prometre ho va complir, o ho va intentar prou, i sense mitges tintes (moltes vegades) ni allò tan convergent d’una passa endavant i dues endarrere.

També de les primeres coses és que empresaris, banquers, altres polítics, li pregunten “amb què es conformaria Catalunya?” i la seva resposta sempre era “que facin una oferta, però de mentres nosaltres anem fent”. Això també era un canvi, passar de la política de la demanda a la de fer les coses. Un canvi de paradigma, bastant d’acord amb el canvi de mentalitat de la població de Catalunya, almenys això em sembla.

Resumir aquest llibre o treure’n fragments se’m fa coll amunt, són més de 600 pàgines denses sobre els mesos més complexos de la nostra història recent. Sortiré amb alguna resposta? O potser amb més preguntes? Quines coses es podrien haver fet millor?

No ho va tenir fàcil, un estat que es negava a qualsevol diàleg tot i les pressions, i uns aliats (CUP i ERC) de qui es podia refiar o no segons el dia. I el seu convenciment que ERC el que realment pretenia era ser la nova CDC, ser el partit hegemònic del catalanisme. La relació amb Junqueras mai va ser bona, i en aquest llibre entenem per què. No poso ni trec la raó a un o a l’altre, en política totes les estratègies són legítimes, sobretot si funcionen, que no sempre és el cas. Però l’ambient entre els dos partits era de malfiança sempre amanida amb càlculs electorals de com podia afectar cada cosa que feien a unes hipotètiques eleccions. Una part de la política que Puigdemont no suportava, ell estava allà per fer una altra cosa. I l’estat en contra, sempre i de manera permanent.

—L’Otegi s’ha passat sis anys i mig a la presó complint condemna per haver intentat refundar un partit il·legal, només per això, i no hi ha hagut manifestacions multitudinàries cada setmana davant la presó… Ho sé, això pot passar. Ho tinc clar —diu—. És cert que, si no me’n surto, la gent em pot deixar sol. Però si ens n’anem sortint, la gent segueix i ens seguirà, i això és molt estimulant. La gent segueix qui té convicció i fortalesa. Ara, la gent no segueix el fa la puta i la Ramoneta.

Per cert, quan polítics espanyols li deien que en un referèndum hauria de votar tot Espanya, ell deia que ho acceptava si ells acceptaven que el resultat de Catalunya fos vinculant. I ja no li tornaven a treure el tema. Passaven els mesos i les desavinences entre els socis i finalment un govern a Espanya… però l’estat es negava a entrar en el debat, tampoc pensava fer cap proposta, res de res, que tot seguís com fins ara i passant feina als tribunals, a veure si els catalans deixaven de donar per sac. I també advertien que no tolerarien un altre 9N.

Gran part del llibre és un desencontre, entre el que vol fer i el que pot fer, entre el que entén que ha de ser la política (entesa com a servei públic, no com a carrera) i el que acaba sent, el que en fan tots els que s’hi dediquen. Considera que dedica una quantitat d’energi desmesurada a apagar incendis que contínuament amenacen amb fer-ho saltar tot pels aires per autèntiques collonades. La idea d’abandonar el ronda gran part del llibre.

Però també hi ha punts en què tenim interès en saber què passa. Les trobades amb el rei o amb Rajoy i coses com ara els atemptats del 17A.

—No ho sé. Estic pensant en les casualitats. Fa quatre dies, el ministre Margallo deia allò que “de un atentado se sale, pero de la independencia no”, i ara tenim un atemptat. Estic pensant que no sabrem mai realment què passava amb aquest imam de Ripoll, que em diuen que és el cervell de tot plegat, i estic pensant també en la insistència de Xavier García Albiol —fa uns dies el líder del PP li va demanar per carta una reunió per parlar de la situació política, pero el president encara no li ha respost—, perquè ens veiéssim abans del dia 16, que era ahir. És molt estrany, tot plegat. No vull ser malpensat, però… Si, com sembla, la policia espanyola li havia fet seguiments, a aquest imam, ¿com és que han pogut comprar impunement tantes bombones de butà? ¿Com és que no ens avisen? ¿Com és que no van avisar els Mossos que li seguien el rastre? ¿I ara què faran? —afegeix després d’una pausa—: ¿declararan el nivell 5 i desplegaran l’exèrcit a Catalunya?

Clar, seguint aquesta línia de pensament… bé, que cadascú la segueixi o no i es faci la idea que vulgui.

Una cosa que sorprèn és que aquest és un llibre gruixut, de més de 600 pàgines (més aprop de les 700 que de les 600, de fet), i es llegeix sorprenentment bé. Està ben escrit, i a poc interès que es tingui en el tema de com es van viure des del govern els anys 2016 i 2017 doncs les pàgines van passant a tota velocitat. Com aquells dos anys que políticament van ser una cursa cap al referèndum de l’1 d’octubre de 2017.

A partir del dia 1 tot esclata. Les reticències i coses rares amb els socis d’ERC es multipliquen, les converses també, sobretot d’Urkullu intentant una mediació, i molts empresaris demanant que si fa un gest a l’altra banda s’avindran a negociar. El gest va ser la independència dels 8 segons, però a l’altra banda van seguir. Puigdemont va decidir que no el tornarien a enganyar, i quan li demanaven eleccions exigia un compromís d’aturar el 155 i aturar la persecució judicial, sense garanties i amb tot apuntant a que l’estat seguiria amb el xoc proclamació d’independència i operació exili.

L’exili estava pensat per a tot el govern, qui no va marxar va ser perquè no va voler, l’oportunitat la van tenir tots. El viatge de Puigdemont, pels pèls, amb un cotxe prestat i un mosso que es va haver d’agafar dies d’assumptes propis, sembla tret d’un thriller. I tot plegat amb el final el 21 de desembre amb els resultats de les eleccions. Amb una valoració molt ràpida dels resultats acaba el llibre. Una valoració on lamenta la victòria de Cs, però s’alegra que el constitucionalisme, ni amb absolutament tot a favor, no aconsegueixi sumar; i també s’alegra (molt) d’haver guanyat el duel amb ERC, de qui diu que han abandonat l’estratègia de l’exili (Marta Rovira encara no s’havia exiliat a Ginebra).

Un llibre recomanable sobre aquells dos anys, escrit amb ritme, de bona lectura i fins i tot una certa emoció (té mèrit perquè, a grans trets, ja sabem què va passar) i que m’ha deixat amb ganes de llegir el segon volum. Tot i el que pugui semblar no és un llibre per gent que idolatri Puigdemont, tot i que és un retrat parcial de com ha viscut i ha vist ell les coses aquests dos anys, en base a converses i escrits del moment, sense la distància del temps (la publicació tan “tard” era per no interferir en la sentència del judici del procés). Un retrat, en molts casos, en calent, i amb no poques frases i noms que han hagut de ser ratllades perquè aquesta lluita encara s’està disputant.

Fotografia del llibre Dies que duraran anys.
(Visited 101 times, 1 visits today)