Més que una dona / Caitlin Moran

Em cau bé Caitlin Moran, i els seus llibres m’han agradat i sobretot divertit, i en aquesta mena de biografia literària que està construint ara ja li toca la tanda als 50s, després de la noia i de la famosa ara ja entrem en uns anys molt menys glamurosos però que amb el seu sentit de l’humor espero que seran d’allò més divertits. Apunto que són també els anys que retratava Empar Moliner al seu Benvolguda, potser estem davant d’una reivindicació de les dones d’aquesta edat per la seva visibilització? No ho sé, però em semblaria bé, però potser que comenci ja amb aquest Més que una dona a veure què em trobo. Per cert, senyors d’Anagrama: no seria hora de publicar Cómo ser mujer en català?

El pròleg és una peça d’humor en que ella, acaba un llibre el 2010 i en aquell moment ja ha arribat al màxim, a partir del punt de convertir-se en una dona doncs ara ja tot serà de baixada i de plenitud. Però la seva jo del futur arriba des del 2020 i… bé, les coses no sembla que puguin anar tant bé.

—Una dona de mitjana edat ja no és una dona i prou; ja no ho és mai més. Ara has de ser… has de ser “més que una dona”.[…] Mira, evidentment no puc entrar en detalls, perquè, bé, el temps dirà, però tingues present que serà durant la trentena, la quarantena i la cinquantena que te les hauràs amb l’Autèntica Merda de la Dona Adulta. Els teus amics començaran a separar-se. Els teus companys de feina i tu començareu a xocar. El sexe serà quasi un miracle. Els teus pares de cop es faran grans i necessitaran atencions i cures. I les teves filles es faran adolescents… Que Déu t’agafi confessada!
—Però si això serà bufar i fer ampolles, segur! Friso perquè ho siguin! Per fi se sabran preparar l’esmorzar elles soletes! Seré lliure, lliureee!
—Aviam. Però no ets tu la que acaba de gastar 20.000 parauletes explicant que l’adolescència és refotudament horrible?
Faig que sí amb el cap.
—Doncs ara imagina’t que ets els teus pares.
El cor se’m para durant un segon. Oh-oh…

Years Later

El llibre s’estructura en funció de les hores del dia, a les set llevar-se i tot el que això comporta i el que vol dir i com hi hem arribat, no és un diari, és més una excusa per encara diferents temes del dia a dia del que implica ser una dona de mitjana edat que per força ha de ser “més que una dona”.

En Pete s’està dret davant de la finestra.
—No encara, no encara… —diu, contemplant com les nenes s’esperen a la parada de l’autobús.
Jo m’espero al llindar de la porta, tensa i vacil·lant.
—I… i… sí! Ja són al bus! —exclama. Amb la vista encara posada en l’autobús que s’allunya s’abaixa els pantalons. Ja està en marxa.
Un cop la canalla és fora, arriba el moment de començar el dia amb un element imprescindible de la nostra llista de coses a fer: el clauet de manteniment.

Ho trobeu trist? O excessivament explícit? Bé, la Caitlin Moran és així de directe i d’explícita, i potser per això encerta tant, el concepte clauet de manteniment no és estrany a qualsevol que estigui en una relació de llarga durada, bé sí pot ser estrany en dos casos: no sabeu el que és perquè seguiu cardant com quan tenieu vint anys, felicitats; no sabeu el que és perquè heu deixat ja de banda el sexe ni tan sols com a exercici per saber si les canyeries estan bé, ho sento.

Una de les coses importants és la vida en parella, perquè si fins als trenta has de trobar l’amor i equivocar-te les vegades que calgui, ara representa que això ja ho tens, ja has triat. I el seu concepte d’amor no és el de les pel·lis romàntiques (afortunadament), és una cosa més natural, més tranquil·la que es basa en la confiança, la tranquil·litat per baixar la guàrdia, i la diversió.

Et pixes de riure amb les teves pròpies bromes. Podeu arribar a trobar que arreglar plegats un vàter embussat és una autèntica delícia.
Si ets la directora executiva d’una corporació internacional, i estàs absolutament convençuda que tots i cadascun dels teus empleats et perdrien el respecte si veiessin com fas collonades amb la teva parella… l’enhorabona un altre cop! Aquesta vegada és la definitiva.

Més sobre el tema, que no cregui en l’amor romàntic no vol dir que no hi doni importància.

En algunes ocasions, i em fa vergonya admetre-ho, “t’estimo” en realitat vol dir “m’estimo”.
“T’estimo!”, dic, quasi violentament, quan entro a l’habitació amb un vestit nou que em queda fenomenalment bé. “T’estimo”, li dic quan he fet una broma que li ha fet gràcia, o quan he cuinat alguna cosa que li ha agradat molt, o quan tinc una explosió sobtada de joia. Aquí, “t’estimo” vol dir que “quan m’estimo, t’estimo encara més, perquè en certa manera tu i jo som part de la mateixa cosa”.
Quan vaig adonar-me d’això, vaig començar a entendre per què la gent que no és feliç amb ella mateixa té tants problemes per estimar els altres. Perquè estar enamorat significa justament això: que n’hi ha sempre dues, de persones, en l’amor, i si no t’estimes prou no podràs mai arribar a entendre com és que agrades a l’altre. I llavors t’estaràs allà, palplantada just davant de l’amor, atònita, demanant-te per quins set sous l’altra persona se sent tan feliç i exultant.

I un tema una mica més pràctic, més entrant en matèria, un aspecte que pot ser espinós, i més en un país amb un sol cognom i on les dones normalment canvien de cognom en casar-se.

Quin cognom duran els vostres fills? És més: com es diran? Sembla prou clar que és la mare qui hauria de tenir l’última paraula, aquí. Si resulta que un caparró t’ha d’esparracar la vagina, crec que té tota la lògica que siguis tu qui posi el nom a la persona enganxada al caparró en qüestió. És un tracte prou just, trobo.[…]
Però bé, hem d’admetre una cosa, aquí: a les prenyades, les hormones de l’embaràs solen alterar-nos el gust a l’hora de triar els noms. Concretament per mal, ens l’afecten. Mireu, si no, els noms que vaig plantejar-me per a les meves filles, quan duia un bon bombo: Dolça. Clementina. Cardamom. Ambrosia.

També coses més pràctiques i diferents per homes o dones com ara Tossir, esternudar i estar malalt, perquè les dones estan avesades al dolor i a un cos que funciona d’una altra manera i a alguns homes unes dècimes de febre els fan demanar un cotxe funerari per anar avançant feina.

El llibre és divertit, és una autora divertida que sap tractar temes seriosos o importants de manera divertida, que és la millor manera, l’humor és un tema seriós i com diu Alfredo Bryce Echenique: “Divertido no es lo contrario a serio, es lo contrario a aburrido”. I van passant temes, com el de l’acceptació del propi cos, una cosa que l’autora ha resolt fa temps i de manera definitiva, però el seu cas potser és estadísticament estrany.

La idea d’odiar-lo em sembla terriblement antipàtica, del tot desproporcionada, sigui quin sigui el crim que pugui haver comès —en la majoria dels casos, llufar-se. I, tot i això sé que estic en clara minoria.
Pel que veig, per a la majoria de dones, odiar el seu cos els surt per defecte.
I no entenc per quins set sous jo no el tinc, aquest defecte.
Sovint llegeixo articles de dones amb uns cossos molt més encantadors i simètrics que el meu que es lamenten de l’horror que els provoca la seva aparença física. En parlen amb una mena de sentiment que frega el terror, i això que les mires i allà les tens, precioses com són. Tinc la sensació que en algun moment em vaig perdre una reunió important, una reunió en la qual algú havia de demostrar-me que soc horrorosa. Però és que de debò fa anys que no m’hi sento. Sé que si ara aparegués en un programa de notícies i actualitat com ara Newsnight i de cop deixés anar, alegrement “doncs jo em veig estupenda. Soc supersexi! M’encanta el meu cos”, llavors la pràctica totalitat dels espectadors es demanarien “Però… per què? Com pot ser?”, i després entrarien a Twitter per assenyalar-me amablement que, amb aquest panxot flonjo i aquests pernilots que tinc, això és impossible.

Body Positive (front)

Al llarg d’un dia cada hora és un moment per tractar un tema, sempre de manera desenfadada i humorística, però no us enganyeu, no és un llibre frívol i superficial, el to ho pot semblar però el contingut és de qualitat, podeu posar l’etiqueta de “feminisme des de l’òptica d’una dona madura”, si sou dels que necessiten posar etiquetes a tot. En la relació amb els homes i els problemes que pot provocar preguntar-nos en què pensem… bé, els homes podem no pensar en res, sí, és així, per increïble que pugui semblar no és que no ho volguem explicar, és que quan diem que no estem pensant en res, no estem pensant en res.

En què penses?

[…] com és que les dones […] assumeixen igualment que els homes són allà, asseguts, amb el cap bullint-los amb milions de plans ocults, pensant, pensant i pensant sense parar, i segurament amb ganes de buidar el pap d’una vegada per totes?
La resposta és una mica tristoia: doncs perquè nosaltres sí que ho fem. Demana a una dona què opina sobre qualsevol cosa —sobre les vaixelles, els càmpings d’Escòcia, la millor manera d’ensinistrar un gos, la ruta més segura que anar de Vauxhall a casa a les dues de la matinada, els plans imminents que ha ordit en cas que la societat se’n vagi en orris— i donaràs peu a un monòleg llarg i espès sobre les seves tàctiques, creences, experiències, recerca i idees de futur. Les dones no parem de pensar, pensar i pensar en milions de coses, grosses i petites, serioses i clarament ridícules. No parem mai. Mostra’m una dona arrufant les celles mentre passa l’aspirador, i jo et mostraré una dona pensant quin podria ser el millor pla d’estalvis per a la seva neboda en cas que el seu pare, que sempre ha estat un tarambana, se’n vagi de casa amb aquella dona estrafolària amb qui va veure’l la setmana passada als magatzems Halfords.
Nosaltres no somiem despertes; nosaltres fem plans despertes.

I un gran tema és la maternitat, els fills, la família, bé, aquestes coses. Un capítol que gairebé hauria copiat sencer, potser hauré de començar a afluixar en això, però aquí ho teniu.

[…] em miro amb perspectiva els anys en què les nenes eren petites i m’adono que el que més s’assembla a aquesta situació tan paradoxal és l’addicció a les drogues.[…] Els humans som bàsicament sacs d’hormones amb potes. Triem la parella basant-nos en l’olor, perquè les seves hormones ens diuen a cau d’orella, subliminalment i neandertalment, “aquest paio et farà bons fills”.
Quan una dona es queda prenyada, el que se li crea a l’úter és, bàsicament, un implant hormonal vivent que li injecta quantitats aleatòries de ves-a-saber-què-collons al cos i al cervell, en una explosió piroclàstica sense precedents de la qual no es recuperarà mai del tot.

Quan entres al seu quarto i ensumes el seu coixí, ets bàsicament una ionqui llepant el plàstic buit de l’últim pico, desesperada per picar-se una mica de Calma Infantil. És graciós que, en la relació pares-fills, se suposi que els primers són els sobris i els assenyats, quan, en realitat, els adults estem absolutament, químicament, enganxats als infants. Els fills són els camells de la nostra ànima, són els que ens passen la merda més bona.

El que menys s’explica de l’embaràs i la maternintat és que és una experiència psicodèlica complexa i intensíssima. La gestació, el part i l’inici de la maternitat són una vivència comparable a fotre’s ayahuasca enmig de la selva amazònica, en pilotes i amb un barret de plomes i fang al cap. És un autèntic deliri. Res del que hagi explicat Hunter S. Thompson mentre travessava Amèrica gastant-se els quartos en drogues i insectes al·lucinògens no té ni punt de comparació amb l’experiència mitjana de l’embaràs, el part i els primers anys de criança que viuen milions de dones aparentment normals, que ara mateix deuen deambular per la secció infantil d’uns grans magatzems remenant peücs.

És per això que hi ha una llei d’or que no hem de transgredir en cap cas: no hem de jutjar mai una dona que té una criatura de menys de tres anys. Tant se val que les meves amigues es comportin com unes ximpletes, no siguin de confiança o siguin directament rares: si han parit en els últims trenta-sis mesos, els hi deixo passar totes. No giren rodó.
I esclar que no: com se suposa que haurien de fer-ho? Què se suposa que és la normalitat, en aquesta situació? I què vol dir girar rodó? No en tenim ni punyetera idea! Hòstia, que ens ha crescut un ésser humà just al costat del fetge, i després l’hem expulsat al món a través d’un forat pel qual a simple vista clarament no passa! I, per acabar-ho d’adobar, les tetes se’ns han convertit en teca! El teu estàndard de normalitat se n’ha anat a prendre pel sac, i l’Alícia al país de les meravelles ets tu, ara. La maternitat consisteix a fer deu coses bogíssimes i impossibles abans d’esmorzar. La finestra d’Overton del que consideres sensat s’ha capgirat del tot —i n’han pintat el marc de color taronja i l’han clavada al sostre, a sobre.

Motherhood

Caitlin Moran parla des del punt de vista d’una dona de classe treballadora, ara és coneguda i els seus llibres es venen però va créixer en una casa amb pocs recursos, per més que ara sembli una dona blanca triomfadora (possiblement ho és) li ha costat arribar, per això parla de coses com la feina i les implicacions de ser una parella on els dos treballen.

Així de clar: si una dona vol treballar i tenir fills, la seva vida serà tan bona com la persona amb qui es casi. Aquesta és la veritat no revelada més inapel·lable que conec. Massa sovint, les dones ens casem amb el nostre sostre de vidre.

Una cosa que no vull deixar pel final de la ressenya (com que soc breu igual me n’oblido), a qui està dirigit el llibre? A tothom. A veure, l’autora és una dona i parla com a dona i molts cops cap a les dones, però vaja, el que diu és interessant i com a home puc descobrir coses que no sabia, els llibres serveixen per això, de fet aquest llibre a biblioteques està a Estudis de la dona, el número 30.055.2, però jo trobo que també funciona literàriament, i que no és un llibre de text serios i dens sobre feminisme.

Un altre tema que tracta, filles adolescents, filles en femení i què passa si eduques a les filles per ser fortes i feministes? Doncs que a qui primer s’enfronten és a la mare? Però bé, això és bastant típic. També el tema de les cures, perquè la mitjana edat vol dir que t’has de fer càrrec dels fills però també dels pares, una tasca que acostuma a recaure, sobretot, en les dones.

Des del punt de vista pràctic, cuidar els pares ens confronta amb una qüestió: per què hi ha tan poques emrpeses que permetin flexibilitzar l’horari o agafar la baixa per pdoer tenir cura dels familiars? I fins a quin punt aquesta situació pot arribar a enfonsar la carrera professional de les dones? I com és que la societat encara no ha trobat cap solució viable per gestionar les cures que demana una població cada cop més envellida? S’assumeix tàcitament que les coses continuaran així, i que les dones continuarem carregant aquest pes, i de franc.

I una pregunta que li fan molt, fins al punt de dedicar-hi el capítol de les 17h, “I els homes, què?”.

Al principi hi estava molt en contra. Al capdavall, jo defenso les dones; vaig descaradament amb l’equip de les tetes. M’he especialitzat, de manera pública, en aquest tema, així que no em sortiu amb ciris trencats demanant-me coses sobre els tios. Jo què sé! Em centro en l’altre 52% de la població, jo, i prou feina tinc! No us sembla que seria la cirereta del pastís, que el feminisme, un cop resolts els problemes de les dones, a sobre hagués de fer front als dels homes? A LA MERDA, ELS HOMES! JA S’ESPAVILARAN SOLETS, PER L’AMOR DE DÉU!

Perquè molts homes, molts homes joves, consideren que el feminisme n’ha fet un gra massa, i són molts com per ignorar-los (no ignorar-los no vol dir considerar que tinguin raó) i potser entén d’on ve aquest sentiment.

"My Pussy My Choice My Body My Voice" Athens 2019

[…] en termes generals, les dones han eixamplat el concepte de feminitat a còpia de reivindicar com a propis els atributs tradicionalment considerats masculins. Tios: us hem robat tot el que era vostre![…] ara podem aspirar a ser intel·lectuals, cultes, sexualment alliberades, esportistes, segures de nosaltres mateixes, emprenedores i polítiques.[…] fem tot el que, un segle enrere, era considerat només propi dels homes. TOTS ELS VOSTRES ATRIBUTS ENS PERTANYEN.

Però la barata ha estat en un sol sentit.[…] Les dones hem arrasat el món dels homes, però a la inversa, no: els homes no s’han fet seu res del que tradicionalment se’ns atribueix. I mira que us hauríem ajudat de grat, paios, i fins i tot us hauríem regalat una bossa reutilitzable del súper per emportar-vos-ho.

[…] els trets femenins encara es consideren inferiors.

Un altre tema que apareix, en relació amb això de que el feminisme ha anat massa lluny: els incel. Un nom una mica no-lamentable per descriure un home que pràctica el celibat involuntari (normalment perquè les dones no s’hi acostarien ni amb un pal) i que acaben liant-se a trets en un lloc molt concorregut. Un fenòmen exclusivament masculí. Què fan les dones quan es troben en el mateix cas que ningú se’n vol anar al llit amb elles?

“Faig mitja”, “Llegeixo poesia”, “He començat a fer classes de capoeira”, “Vaig comprar-me tots els llibres sobre caminades i excursions de l’Alfred Wainwright i vaig començar a fer senderisme pel Districte dels Llacs”, “Vaig adoptar un gat”, “Vaig escriure un llibre”, “Em vaig apuntar a un curs de ceràmica”, “Vaig aprendre a cuinar”, “Em feia palles”. Hi ha centenars, milers de dones que s’han sentit sexualment rebutjades en algun moment o altre, i cap d’elles, cap ni una, ha agafat mai una ametralladora i s’ha posat a disparar contra els alumnes d’una escola, o en una disco, o en un centre comercial. Cap dona no ha disparat mai contra un grup de gent pel fet que se sentís rebutjada socialment. I això que les dones deuen sentir-se repudiades en l’amor com a mínim tan sovint com els homes, diria jo.[…] No hauríem d’ensenyar als nois que el rebuig és una cosa horrorosa, nefasta, i que cal que mori gent perquè puguin superar-lo. Quina merda d’idea terrorífica els fotem al cap. Quina manera més merdosa d’explicar-los el món, si els ensenyem que els homes no poden fallar mai.

Foto de l’autora treta d’aquesta pàgina, no es menciona autor.

Hi ha més coses al llibre, armaris, bòtox, filles adolescents, un transtorn alimentari en una filla, els mals matrimonis, la idea d’un sindicat de dones… El repàs de Caitlin Moran pràcticament no es deixa res per comentar, res del que afecta a persones, sobretot dones, sí, però també homes, perquè tots estem una mica en el mateix bàndol a poc que ho pensem una mica. Un llibre que es llegeix molt bé, que tot i tenir “teca” en cap moment es fa tediós, però potser sí que l’humor i el to lleuger del principi va fallant una mica cap a la part final, però és un “però” molt petit, un llibre molt recomanable per dones i per homes.

(Visited 23 times, 1 visits today)