M’enterro en els fonaments / Manuel de Pedrolo

Un clàssic de Manuel de Pedrolo que, a més a més, ha comptat amb una nova edició fa poc. Que un llibre continuï despertant interès editorial tants anys després pot ser un bon senyal. A veure si això es confirma amb M’enterro en els fonaments.

Una dada curiosa és que el llibre va tenir una adaptació al cinema sota el títol La respuesta (que també és el títol que s’ha donat a aquesta novel·la en castellà). És una pel·lícula de 1968 i ara sabré fins a quin punt era o no fidel al llibre. Entre la censura del moment que patien llibres i pel·lícules no sé si val la pena que em posi optimista, però bé, Manuel de Pedrolo és un dels meus autors preferits, o sigui que sense por!

Com en altres novel·les negres de Pedrolo, els “delinqüents” ho són per un motiu, per una causa, per finançar la seva lluita, per canviar el sistema, per fer justícia o combatre la tirania i la desigualtat. És una mica eteri, sí, però tenint en compte el moment que es van publicar els seus llibres això sol ja era prou atrevit.

Tot comença amb la troballa casual: el pare troba unes fotos a l’habitació del seu fill. La majoria de fotos són d’una noia.

Tot i la seva manera d’ésser, però, l’hauria encarat sense pensar-m’hi dues vegades amb aquell aspecte de la seva personalitat que revelaven les fotos de la noia, hauria exigit explicacions i una esmena, hauria mirat de penetrar en els seus motius i esbrinar qui era ella, certament tant culpable com l’Aleix, si no més, perquè en consentir que el noi la retratés en aquelles postures desvergonyides demostrava, pel cap baix, aquesta falta de pudor, aquest defecte de feminitat propi d’un caràcter antisocial i d’una vida llicenciosa. De segur que ella mateixa l’havia arrossegat. Després de tot, l’Aleix encara era un adolescent, es trobava en aquesta perillosa edat, quan tan fàcil és deixar-se enlluernar pels afalacs de qualsevol dona sense escrúpols.

Nude

Però hi havia la fotografia, més torbadora encara, del cadàver.

L’Aleix ja apareix com una víctima del poder corruptor de la dona, el que ja ens dona pistes sobre les idees del pare, que s’ha construït aquesta idea. Però la foto que fa esgarrifar és la del cadàver. No és un cadàver qualsevol, és un home important del règim que ha estat assassinat, però no s’han publicat fotografies, ni se n’ha parlat gaire. Com té el seu fill aquesta foto? Com ha arribat al seu poder? Les possibles respostes a aquesta pregunta apunten a opcions molt i molt preocupants.

Foto treta d’aquesta pàgina Ⓒ Manel Armengol.

Alternarem la narració des del punt de vista del pare, l’Anselm amb la narració de l’Aleix. És un jove universitari conscienciat de la situació en què viu, un universitari dels que protesten i van a manifestacions als anys 60-70, no eren cap broma!

Avui no som tants. La gent es cansa de tot, s’acovardeix. No és possible de comptar-los, però diria que no passem del centenar. Tanmateix, la plaça formigeja. I no cal oblidar els badocs que s’han anat reunint a tocar del bar, prop de la parada de l’autobús de Castelldefels, a la cantonada d’Aribau… Potser alguns es decidiran a venir amb nosaltres. Però tothom té por.

Jo també. I la Renata. Se m’agafa al braç com si s’estigués ofegant i jo fos l’àncora de salvació. Assenyala cap als uniformats:

—No intervenen?

—Si no els donem motiu, potser no…

Semblen desconcertats i es passegen per l’altra banda, a tocar dels jeeps, les orelles atentes per si salta algun crit subversiu. Però nosaltres ens reunim en silenci davant les protes tancades. De vegades, els dies de classe, hi ha més gent.

Foto treta d’aquesta pàgina Ⓒ Manel Armengol.

A més a més l’Aleix té una relació amb la Renata, la noia que apareix a les fotos i que de seguida comencem a intuir que és alguna cosa més (potser Pedrolo va forçar una mica la narrativa en aquest punt). El pare investiga les fotos, i amb l’Aleix veurem el moment en què es van fer les fotos. Hi ha una mica de salt temporal, i tots dos han de mitigar els seus dimonis. L’Aleix té uns grans ideals que sucumbeixen amb el cos de la Renata, que l’estima i l’acompanya, però sent que no deixa de ser una feblesa que potser l’acaba fent deixar la lluita. I el seu pare és un metge acomodat, burgès, que no es fica en embolics i té una noia mantinguda, només per a ell. Una doble moral molt de l’època i que ja anava bé a gent que tenia alguns calés, l’opció del divorci tampoc existia o sigui que…

Havia dit a la meva dona, també per telèfon, que més valdria que no m’esperessin, perquè tenia una consulta fora de Barcelona i no tornaria fins tard. Aquestes excuses no m’han fet mai gaire feliç, perquè no m’agrada mentir, però bé calia que d’una manera o altra li amagués l’existència de la Maria Clara, com abans li havia ocultat la d’un parell d’altres noies que l’havien precedida i que, tanmateix, potser no m’hauria buscat mai si ella, indirectament, no m’hi hagués empès. La relació sexual sempre havia ofert pocs atractius a la meva dona, i ara, en tàcit acord, ja feia temps que, per bé que seguíssim dormint en el mateix llit, no fèiem vida conjugal. De jove havia estat molt vistosa i extremada, i res, durant el nostre festeig, no em va fer sospitar mai que, essencialment, era una dona freda. Ja casats, aquella descoberta va ésser una sorpresa desagradable, però durant els primers temps vaig voler creure, potser una mica fàtuament, que el meu entusiasme acabaria despertant aquella carn adormida. […]

Marilyn Monroe

Per això m’havia vist forçat a buscar fora de casa una resposta que a la llar no trobava, una resposta de la qual no podia prescindir, i d’altra banda jo no prenia res a la Bernardina, perquè cal dir que mai no he pogut sentir una veritable estimació per aquestes tres dones, la Loli i la Marta de primer, i la Maria Clara darrerament, que, cadascuna a la seva manera, havien fet de l’amor una professió i el dret als favors de les quals, durant un temps, m’havia assegurat en exclusiva.

Podem veure Anselm-Aleix com la mateixa persona en diferents moments de la vida, un inici idealista i fins i tot romàntic amistançat amb la Renata, i amb el temps una vida molt més conformista. No és difícil imaginar l’Aleix amb uns anys més i reproduint la vida que ara porta el seu pare, casat amb una noia com cal i compartint un punt en comú en el passat d’ambdós, o a mi m’ho sembla.

Més amunt he dit que potser Pedrolo força el tema de la Renata. M’ho semblava a mi perquè sempre busco tres peus al gat i perquè els fragments, sobretot els del principi, no estan ordenats. Al final no era una cosa tan forçada, al final sembla que sí i després un altre cop que no. És una subtrama interessant que afegeix profunditat al personatge del pare i que augmenta les contradiccions en el fill, i de contradiccions, ja en va ben servit.

Tenim un crim, tenim un pare descobrint el crim del seu fill, un estrany pràcticament que té unes idees i unes actituds que no correspondrien a un noi de casa bona, però això va com va. I un noi que té una relació amb una noia, amistançada si ho preferiu així, que no deixa de ser un reflex de la relació que el seu propi pare va tenir durant la guerra. Per això aquesta sensació que, fet i fet, el que estem veient és la mateixa història amb un parell de dècades de diferència, un temps i unes circumstàncies que ho són absolutament tot. Un llibre molt i molt recomanable, possiblement un dels més encertats de Manuel de Pedrolo que, per cert, fa viure el protagonista molt a prop del domicili real (carrer Calvet, número 9) on vivia ell mateix.

I sobre la pel·lícula… prescindible. Adapta coses, se’n deixa d’altres i la profunditat en general no es veu, teniu una mostra aquí:

(Visited 21 times, 1 visits today)