Memòries: històries de mos llibres i relacions literàries / Narcís Oller

Darrerament m’ha donat una mica per les memòries, millor si són d’escriptors, i Narcís Oller és un dels grans escriptors catalans, així que m’hi he tirat de cap, tot i ser un llibre un pèl intimidant.
I el llibre resulta intimidant per un detall, por haver-hi un capítol d’unes 10 pàgines, i unes notes per aquest mateix capítol de 40 pàgines (a més amb un cos de lletra molt més petit). Narcís Oller fa sovint referències a articles o cartes i les inclou a la part final, o sigui que el llibre s’ha de llegir amb dos punts i anar saltant d’una banda a l’altra, i el que sembla un innocent capítol de 10 pagines és com si n’acabés tenint 70 o així, i potser no totes les notes són imprescindibles, però jo no sé si ho retallaria i està clar que com a tema d’estudi són importants.
Resumir tot el contingut és una tasca que tampoc intentaré. Els capítols comencen com una carta a Caterina Albert (Víctor Català) explicant-li els seus records relacionats amb el món dels llibres, alguns detalls són interessants.

Narcís Oller treballava com a procurador, de les seves novel·les amb prou feines en treia beneficis, tot i ser traduïdes i raonablement venudes, els escriptors en general tenien una altra feina perquè l’escriptura no donava, ni en català ni en castellà, Pérez Galdós tot i tenir gran éxit va tenir força problemes de diners.

Imatge treta d’aquí, no consta autor
Tant Pérez Galdós com alguns altres escriptors li retreien a Oller el fet d’escriure en català, perquè d’aquesta manera els impedia gaudir del seu talent sino era mitjançant traducció, no podien accedir a la literatura catalana per aquesta mania d’escriure en català. Hi ha coses que canvien i coses que no, a la pila de les que no el convenciment que escrivim en català per fotre, a la pila de les que sí el tema de que hi hagi interés pel que es fa a catalunya en general i concretament en català, en aquella época hi havia un cert interés (tampoc va durar gaire), ara no els importa una merda.
En un viatge per París Oller pot coincidir amb Zola o Goncourt, i pel nord d’Espanya Santander i Euskadi es tractat com una estrella, fins al punt que acaba mig escapant-se a Burgos, tip de ser el centre de tanta atenció. Suposo que són coses que passen quan els que escriuen són pocs i és factible que tots més o menys es coneguin.
Entre els grans amics d’Oller es destaca Emilia Pardo Bazán, tot i que un malentés va acabar estroncant la seva amistat; també l’escriptor Pereda.

També va tenir els seus temes de pirateria amb un editor argentí, que va pagar una traducció i emparant-se enuna llei argentina però sobretot en la distància li va venir a dir que si no li agradava que ho sentia, però ni un duro, i tampoc és que cobrés tant.
Cap a la segona meitat del llibre Narcís Oller es va quedant sol, la mort d’Yxart, de Sardà… la medecina no era com era, i la tuberculosi feia estralls.
I el teatre, que era una casa de barrets on la serietat i la professionalitat eren rara avis, tot plegat molt desmoralitzant, i que pinta un esdevenir fumut pel sector.

Desconsol, Josep Llimona (c) Eric López Contini, Creative Commons

El llibre és un objecte d’estudi de gran valor, però no són unes memòries gaire literàries. Són molt objectives, molt d’enumerar coses i dates relacionades amb el tema literari majorment, quasi ni una línia sobre la seva vida, sobre les idees polítiques sí perquè cap al final van tenir molta importància. També cap al final de llibre aquell interès per les seves obres des de les espanyes es va disoldre com un terròs de sucre, entre la política i aquesta mania d’escriure en català…
Una cosa que només entendran els bibliotecaris: m’hauria hagut d’imaginar que el llibre no seria ben bé unes memòries, era un 833 no un 92.

(Visited 20 times, 1 visits today)