Memòries de mi mateix / Ferran Torrent

Ferran Torrent és prolífic escriptor a qui ja he ressenyat altres vegades. Té una llarga trajectòria que es comença a merèixer unes memòries, memòries que no són aquest llibre que és una novel·la, ho posa, en petitet però ho posa.

Tenim els mateixos escenaris de sempre amb molts dels mateixos personatges que van passant de llibre a llibre. Un retrat d’una València que s’allunya bastant del retrat que en faria el PP, començant perquè és una València on es parla català. Per cert i com a detall, la portada és un fragment d’una foto de Joan Colom feta al Raval de Barcelona en aquells anys que se’n deia el Xino.

I comencem amb una pintada, una declaració d’intencions en ple 1968. Curiosament també el llibre 1969 d’Eduard Márquez estableix aquest final de la década dels seixanta com el punt a partir del qual la dictadura comença a caure, més que ens agradi pensar que se la va fer caure, que no gaire.

Els gestos i les paraules ens defineixen, pensà Ramon amb un mig somriure enutjat, mentre observava com Joan i Miquel es barallaven per una lletra després de fer una pintada a la façana del cementeri del poble. “Vixca la Republica” havia escrit amb traços ferms i decidits Joan, qui ara es mirava satisfet les lletres enormes i gruixudes de la seua primera obra clandestina, just quan Miquel, un jove incapaç de gestiones les emocions i que no es llevava de damunt un pànic ancestral, litigava amb ell i argumentava que “Vixca” duia una essa i no una ics. Per què n’estava tan segur?, doncs perquè havia fet un curset de valencià en Lo Rat Penat, associació cultural fundada l’any 1878 per Constantí Llobart, un escriptor local que, probablement, també hauria tingut el dubte ortogràfic. De l’accient oblidat en “la República”, no en feien esment. I això també els definia, però Ramon va resoldre no dir res perquè la seua missió —i la seua ideologia— era una altra: estar a l’aguait, en aquella nit fosca i freda de primers de febrer, per si de sobte el presentava la parella de la Guàrdia Civil que, confiada que l’ordre continuava inalterable, passejava amb calma tediosa cada ronda nocturna.

A partir d’aquí, policies de la brigada político-socials (unes males bèsties, sempre), falsificadors, col·leccionistes, periodistes i gent que es guanya la vida de maneres imaginatives… gent que ja coneixem d’altres llibres  que formen l’univers de l’autor, tot plegat es va posant en marxa perquè si alguna cosa domina Ferran Torrent es moure un argument.

—És una sort tindre amistats com la teua —digué Bohórquez mentre separava trossets del llenguado.
—Vostè és el meu advocat, és normal que ens reunim.
—Ens estan seguint ara?
—No, vigilen el barri equivocat. Però el motiu de trobar-me amb vostè és un altre…
—Un altre diferent al que m’has contat? —Bohórquez, esparverat.
—Relacionat —el regino s’escurà la gola—. El sorolla original és propietat de jutge don Ambrosio de las Heras Gómez de Torrecilla.
L’advocat va mirar de fit a fit el Regino.
—Digue’m que és una broma —va recolzar l’esquena al respatller de la cadira. Amb un mocador s’eixuga el front malgrat que no sueva—. No, per desgràcia no és cap broma. Ets un paio seriós —esbufegà—. Recapitulem amb serenor: li robes al jutge més feixista de la magistratura, que ja és dir, falsifiques el quadro i li’l regales al policia més malparit.
—Gràcies pels titulars, senyor Bohórquez, però ja ho sabia.
—Lo de l’Ambrosio tal i tal ja ho sabies?
—No sabia que era tan feixista.
—Ho són tots, però este una miqueta més. M’explique?

Quadres falsificats, els personatges habituals, i una història que va retornant a aquella pintada a les portes del cementiri amb que s’obria el llibre. La història es comença a diversificar, la lluita als anys seixanta que per un grup amics comença amb la pintada del principi, però que no es queda pas en això, també hi ha manifestacions, prohibides i conflictives sí, però hi són, com també hi són els recels entre anarquistes i comunistes, entre els senyorets d’esquerres i els obrers de veritat. Però no menystinguem les possibilitats de lligar que oferia la lluita antifranquista:

—No et deixes portar per les aparences, Joan. Estos són els de la teoria, aquells que han tingut la sort d’estudiar. A la fi, qui es jugarà la pell serem nosaltres. I quan assolim un estat socialista, nosaltres continuarem treballant i ells manaran. La truita no canvia mai.
—Parles com un anarquista.
—Eixa dona t’ha engalipat.
—No negue que em va impressionar. Estiguérem hores parlant, prenent cafè, sopàrem.
—Tantes hores parlàreu? De què?
—Doncs de política, de música, de cultura. Ramon estava encisat d’escoltar-la. Vam congeniar.
—Passares la nit amb ella? —silenci de Joan—. Vinga, soc el teu amic.
—Sí, férem l’amor.
—T’ha eixit una manifestació redona.
—Molt. Des d’ahir soc militant del Partit Comunista. Li he demanat de militar.

La majoria de llibres ambientats en aquella època són molt crítics amb com va anar tot, en com tanta lluita i tant heroïsme es va acabar venent a la menuda quan va ser el moment de la veritat.

—M’ha parlat de la reconciliació nacional, d’unir totes les forces contra la dictadura. Ho trobe correcte.
—Va, Joan. ¿Tenim nosaltres els mateixos interessos que la dreta antirrègim? Doncs no. Els interessa un canvi de règim pèr qüestions econòmiques, per no perdre el tren europeu, fins i tot per una qüestió estètica. No queda bé anar pel món com a ciutadà d’una dictadura. És una traïció a la classe obrera. Els comunistes estan a favor de la democràcia burgesa. Per què creus que una dona de la classe alta n’està afiliada? Doncs perquè el PC no representa cap perill. S’han deixat integrar sense cap problema. Els militants més honestos se n’han anat i han creat altres formacions polítiques, però la majoria traguen. No hi ha debat, ni crítica.
Va sonar la campana que indicava la fi de l’hora de l’esmorzar. Pràcticament no havien menjat.
—Hòstia, Joan, només en un dia t’han capgirat el cervell!

Lluita antifranquista però amb els que tenen pasta ben situats i els altres jugant-se la pell, una mica com la gauche divine o l’esquerra caviar o com en volgueu dir. El llibre té algunes particularitats, una és que salta d’un tema o situació a uns altres a la següent línia, el primer cop he pensat que era una errata i que algú s’havia menjat un interliniat de separació, però quan m’ho he anat trobant ja he vist que no, que està fet expressament. Els salts en el temps de vegades m’han fet enyorar un inici de capítol amb l’any ben gran, però això son coses meves, i en poques línies sabem “quan” som, però hi ha coses que són dramàticament atemporals, em temo. I després, hi ha coses que queden pendents, què passa amb els diners, amb l’ampliació de la llar d’acollida del pare Rafel i amb un viatge a Jerusalem que promet molt, tot això queda pendent i suposo que sortirà al proper llibre, només el viatge ja em faria llegir-lo. Un llibre recomanable i que és llegeix bé i una peça més en aquest univers particular que Ferran Torrent va construint amb cada llibre.