Marginàlia / Joan Jordi Miralles

Aquest és un autor que m’agrada. El vaig descobrir amb Una dona meravellosa, vaig flipar amb La intimitat de les bèsties i també amb Aglutinació. Els seus altres llibres (L’altíssim i L’úter de la balena) no em van entusiasmar gaire, suposo que ha anat millorant amb el temps. Per això agafo aquest Marginàlia (a Males Herbes, aquest autor no s’està quiet!) de Joan Jordi Miralles amb moltes ganes.

El llibre està format per tres relats llargs. La paraula contes potser no s’hi escau gaire, a menys que tinguem en compte que l’extensió els situa més en el terreny de les nouvelles. Però vaja, ara no em posaré tiquismiquis amb la terminologia. El primer dels relats és Jardins, on tenim una realitat que ha estat la nostra no fa pas gaire, i que potser ho torna a ser. Fa angúnia pensar-hi.

Va aparcar a la cotxera destinada als treballadors, va obrir la guantera i va treure un paquet sanitari que contenia sis mascaretes d’un sol ús que havia pagat a deu euros cadascuna. A continuació va agafar el tub de gel hidroalcohòlic que descansava al reposagots del vehicle, se’n va posar en el palmell i es va empastifar les mans tot refregant-se-les. El primer que va percebre en baixar del cotxe va ser el silenci inaudit, més tenint en compte que la circumval·lació era a menys d’un centenar de metres i normalent corria força transitada; li resulta difícil acostumar-se a aquest fet.

Fremlin Walk Maidstone on a Friday afternoon #Covid #Corona © John K Thorne, Creative Commons.

El protagonista, a més de ser dels que segueix treballant, també té cura dels seus sogres. Gent gran, les primeres víctimes en aquella crisi, els més desprotegits en el moment del confinament dur.

Estigues alerta, Tamara, li va dir l’Oriol. Em temo que si es posen malalts… Hem d’evitar com sigui que vagin a l’hospital. Descansa, sobretot, ens veiem demà.

Quan va arribar a casa, les nenes li van preguntar si havia sentit els aplaudiments.

I tant que sí, i els avis també, va respondre l’Oriol mentre repetia el ritual de les sabates. La iaia ha dit que els vostres dibuixos són preciosos, que cada dia dibuixeu millor.

Per què aquí no hi ha músics tocant des dels balcons o les terrasses?, va preguntar la gran.

La Lluïsa va sortir de la cuina amb el davantal posat.

Això només surt a la tele, va responde al vol. Nosaltres tenim el maquinista dels Catalans, que fa sonar el xiulet puntualment a les vuit, i no falla mai, va dir. És com si donés el tret de sortida, oi?

Les nenes van respondre que sí mentre saltironaven o s’aferraven a la cuixa del pare.

No vull fer espòiler, però no es pot dir que sigui un relat carregat d’esperança i optimisme.

En el segon relat tenim el tema del racisme, de tota aquesta gent que es veu envaïda, que no reconeix els seus barris i que acaba votant a tots sabeu quins partits perquè són els únics que parlen clar del tema (també són els que s’encarreguen de magnificar-lo primer, però això no sempre és tan evident). El títol de Reconquesta no dona peu a gaires subtileses.

[…] Però si tu de tot això vols fer-me creure que estàs vivint una invasió violenta per part d’hordes musulmanes, doncs endavant, no puc fer-hi res. Aquí a Itàlia en saben un ou, d’explicar falòrnies, i tothom se les creu.

Doncs hauríem d’aprendre’n.

Ah sí? A què? A tancar els ports? A endurir encara més les condicions en què arriben? Que no t’estranyi si d’aquí a poc comencen a cremar gent un altre cop a Campo di Fiori. Proposes que també els imitem situant cadafals a la plaça Sant Jaume?

Serbie, septembre 2015 © Trollman Capote, Creative Commons.

No es pot parlar amb tu. I amb el teu pare tampoc. Sou fets de la mateixa pasta.

Ja comencem.

Ja plorareu, ja.

Va, va, no comencis amb les intimidacions.

Quan te n’adonis, de tot plegat, ja serà massa tard. Llavors pensaràs: la meva mare tenia raó.

Sí, i mentrestant m’estaran violant per després segar-me el coll. Fes-te un favor. Truca a la porta dels veïns i convida’ls a berenar. Que t’expliquin com hi han arribat, com s’ho fan per viure, què els agrada cuinar, que et presentin la canalla. I després en parlem.

Els fills són fora, i si la Isona té la dèria de la invasió, el marit té la del judici del procés.

Un cop a casa la Isona va explicar la conversa que havia sentit a l’Estanislau, que continuava absort davant dels comentaris dels contertulians televisius i no podia dissimular que de totes les teories a l’entorn del judici del procés —i al llarg d’un sol dia podien ser-ne qui sap les!, de rellevància dispar i fins i tot de caire surrealista— les que més li interessaven i li agitaven l’ànim eren les que feien referència a la confabulació contra la vida i la seguretat dels imputats, i això era pel simple fet que des del primer moment havia estat convençut que tot plegat no es tractava de res més que d’una immensa martingala disposada, gràcies al càstig exemplar que se’n desprendria, a alliçonar la resta de la població.

©dani codina/Òmnium

Però la dèria de la Isona va a més, perquè per molt que molestin, els immigrants hi són. Ella té por, el món ha canviat molt, cada cop hi ha més coses que no entén i és més fàcil culpar l’element discordant amb els seus records de quan el món semblava més fàcil i comprensible, els immigrants. El fet que abans fos jove i ara ja no segurament té molta més incidència, però seria un altre tema.

Se m’ha acabat la paciència, va interrompre la Isona. No me’n queda. Vull que se’n vagin. I com jo hi ha molta gent que pensa el mateix.[…]

La Isona es va quedar observant la pantalla una estona. Va obrir el cercador i hi va escriure VOX España. La primera notícia feia referència a la pallissa que un immigrant il·legal havia propiciat a un agricultor de Roquetas de Mar, a Almeria. Una brutal pallissa que li havia costat una operació maxil·lofacial d’urgència de vuit hores sota coma induït. Guetos, pobles sense llei. Robatoris, destrosses a les propietats, atacs personals. L’article demanava quines mesures estava prenent el govern espanyol sobre aquesta qüestió.

El darrer dels relats de Marginàlia, i l’obsessió del protagonista d’escriure al marge dels llibres que s’endú de la biblioteca.

Entre les notes, hi havia glosses, postil·les, correccions, comentaris, associacions d’idees i reflexions, i fins i tot havia arribat a emetre dictàmens i insults a l’autora. La tècnica auxiliar de la biblioteca ja l’havia advertit diverses vegades sobre aquest costum, i en la darrera ocasió l’havia amenaçat amb la cancel·lació del carnet d’usuari, Però en Mateu havia insistit, com tot sovint feia, que la marginàlia era un art que una persona que treballava a una biblioteca devia saber admirar, valorar i protegir.

Monimia (half title page) © Early Novels Database, Creative Commons.

Però el mateix protagonista es mou pels marges, concretament pels afores de la ciutat (Manresa) i les seves zones de cruising, com a voyeur més que cap altra cosa.

Tal com passa amb els cargols que s’introdueixen en les badadures dels cementiris a la recerca de nutrients, els homes buscaven o forjaven problemes en el restringit temps que els pertocava. Podent gaudir de la vida, s’estimaven més fer-se la punyeta i odiar-se. En aquest sentit, i com a contrapartida, les hores compartides amb desconeguts a les balmes dels entorns de la Torre de Santa Caterina servien per destesar i retrobar-se amb les pulsions més primitives, és a dir, amb uns orígens tan atàvics que només podien ser captats a través de la disbauxa, el desenfrenament i la salacitat; un imperi remot on regnava una força oculta i poderosa que de totes passades venia determinada per la primordial voluntat copuladora: no pas orientada a la reproducció i perpetuació de l’espècie, sinó al fet de trobar un mínim sentit a l’absurditat de l’existència.[…] L’efecte reparador era instantani. Mentre un conciutadà era donat pel cul, no tenia present que un cop arribés a casa hauria d’aguantar la dona i els fills, no es deixava arrossegar pel fangar de l’apatia i no cedia als maldecaps provocats per les pressions del mercat laboral: només pensava en la cosa meravellosa que significava el fet de ser allà, mig amagat entre la vegetació i les cavitats i els ressalts de la paret de roca, sentint els ocellets i el so llunyà dels motors dels vehicles que entraven o sortien de la ciutat, follat analment per un conductor d’autobusos, un oftalmòleg o un mosso d’esquadra.

Aquest conte és estrany. El primer era un conte pandèmic i el segon sobre la immigració, però aquest queda en un terreny molt més pantanós. No és un conte sobre l’homosexualitat, o no gaire, o no només. És més sobre la gent que viu als marges o que en aquests marges de la societat és on se sent viva. Uns marges on tot és possible abans de tornar cap a casa i cap a la vida normal, de cara a fora, el que toca. Estrany i addictiu, no es pot deixar.

Montserrat © Valerie Hinojosa, Creative Commons.

Un llibre molt recomanable d’un autor que no decep, que sap el que fa i cada cop ho fa millor, res més a dir, només queda esperar el següent.

(Visited 76 times, 1 visits today)