Mamut / Eva Baltasar

Amb Mamut, Eva Baltasar tanca la trilogia, o el cicle, que va començar amb Permagel i va continuar amb Boulder. Igual que les altres dues novel·les, tot i formar un tot poden llegir-se de manera independent. Mentre esperàvem aquest llibre hem pogut distreure l’espera amb Nus Shiele, també ressenyat en aquest blog.

Aquestes novel·les han presentat a protagonistes, dones, lesbianes, lliures, i amb els seus dimonis. Uns dimonis molt interns i arrelats en el passat en el cas de Permagel, i en forma d’una maternitat no volguda i que arrasa completament una relació a Boulder. Aquí Eva Baltasar ens presenta sobretot una protagonista amb un desig de fugir de la ciutat i també un desig de maternitat, no tant per la criança o la idea de maternitat, sinó per fer passar un cos a través. Plantejar això alhora que la fugida hi dona un valor de punt d’inflexió a tot plegat, al que de fet seria el principi de la novel·la (curteta, com les altres dues).

Però el primer pas és la fugida, sortir de Barcelona, de Can Fanga, de la Bassa Gran.

Vaig veure clar que el món laboral, el món laboral legalitzat, era una presa de pèl. Treballant per a un altre entregava el més valuós que tenia, més que el temps, més que el cos, més que el significat d’aquella paraula tan intrigant: la dignitat. Em feia la impressió que cada vegada que signava un contracte o que acceptava de paraula uns dies de prova, m’estava venent a un intermediari, a algú que se’m quedava el passaport per engreixar-se a costa meu.[…] A una persona esgotada la pots obligar al que sigui. Les vuit o nou o deu hores dret per un sou miserable redueixen qualsevol a un model anterior en l’escala evolutiva dels humans.

Exhausted

El desig sexual és peculiar en aquesta novel·la. Directe, i una mica total. En principi li agraden les dones, però quan li ve li ve. També hi ha l’estranya maternitat de sentir un cos passant a través que persegueix la protagonista.

He arribat al punt que ja no sé què vull però sé què necessito. I ara mateix amb un exemplar qualsevol de la meva pròpia espècie en tinc prou.

No és una d’aquelles novel·les que idealitzen el món rural. La típica història de qui deixa la ciutat fastiguejat i reneix al camp i amb una vida molt més “autèntica”. O potser sí que hi ha aquest ressorgir, però no hi ha gens d’idealització. El mercat immobiliari és nefast, cases rehabilitades a preus prohibitius o cataus assequibles amb el compromís d’anar-los arreglant, i amb unes condicions d’accés complexes, cases sense bany… us en feu una idea?

S’acosta l’hivern i he decidit fer una llista. L’hivern, aquí, vol que se l’anticipi, que s’hi pensi bé. Es pot morir d’un mal hivern, encara avui, i seria molt més estúpid que morir atropellat.

La protagonista entoma tot això sense ni plantejar-s’ho, és el que hi ha doncs és el que hi ha. Com les feines que ha de fer ara per guanyar alguns diners, com de cambrera.

I no tinc contracte ni horari. Arribo quan obren i marxo a l’hora de tancar, que sempre depèn de la clientela. A fora hi ha una terrassa que s’emplena de forasters, famílies vingudes de lluny per un o dos dies. Parlen cridant i riuen fort, com si poguessin colonitzar l’espai dels altres amb la veu. I són perillosos: aturen el cotxe als revolts per fotografiar-se amb les vaques.

Bé, criticar als pixapins de la bassa gran és el darrer pas de la integració en un nou entorn. Una integració força limitada a les relacions laborals, els veïns i sobretot el pastor, l’encarnació d’un entorn dur i inclement i tot un personatge.

posted sunrise

I ara intentaré no fer espòilers. De vegades sembla que la protagonista s’integra bé i d’altres sembla que no deixa de ser un cos estrany que cal expulsar, com si estigués travessant l’entorn, com la seva idea de maternitat de fer-se passar un cos a través seu.

El llibre és molt bo. Manté la força i el ritme no decau en cap moment i, com en els altres llibres, el llenguatge d’Eva Baltasar és un dels grans actius d’aquest tríptic. Si heu llegit els altres dos llibres, us feu una idea del que podeu trobar, i com que els tres són independents també podeu començar per aquest i llençar-vos-hi de cap. És una autora que no us deixarà indiferent, això segur, i que si en els seus llibres ha d’incomodar, ho fa sense manies. El tríptic ara queda complet, hem tingut a 3 protagonistes amb experiències diferents, però amb punts en comú vitals com una sexualitat primària i sense complexos i una relació complicada amb la maternitat i el que representa. Són llibres falsament fàcils, es llegeixen de pressa i bé, però deixen empremta i ens trobarem pensant-hi després d’acabar-los, trobant-hi o creient veure-hi coses que potser en una primera i apressada lectura ens han passat per alt. Aquest és el senyal dels llibres veritablement bons, que no us abandonen després de llegir la darrera pàgina. A títol personal a mi, dels tres, el que més em va agradar és Boulder i el recomano una miqueta més que els altres dos.

(Visited 53 times, 1 visits today)