Madame Bovary de extrarradio / Sophie Divry

Els llibres de la francesa Sophie Divry sempre m’han agradat, tant Signatura 400 (no té mèrit perquè sóc del gremi) com Cuando el diablo salió del baño. Per això agafo amb ganes aquesta mena de revisió del mite de Madame Bovary, poc s’ho pensava Flaubert que acabaria creant una de les històries més revisitades de la literatura. O potser sí, la dona casada infeliçment que busca en l’adulteri allò que li falta en la vida, sigui sexe o amor o sentir-se desitjada o sortir del tedi… No és l’argument més original que se m’acut, però potser sí un dels més interessants i que poden donar més joc i que no passen de moda.

Pero entonces te fuiste a estudiar a la ciudad. Allí comiste bocadillos de diez francos, te familiarizaste con nombres de salas y auditorios, fumaste cigarrillos, te desvelaste en víspera de exámenes, esperaste autobuses y metros, aprendiste a pedir una caña y a participar en la conversación cuando estabas sentada a una mesa con una docena de amigos, leíste libros escritos con letra menuda, dibujaste gráficos, percibiste la carestía de la vida, por primera vez caíste enferma sin que tu madre estuviera a la cabecera de tu cama, el viernes por la tarde volviste a casa de tus padres con la colada, sus gestos te parecieron más lentos, sus caras envejecidas, querías largarte de allí, participaste en la asamblea donde se convocó una huelga, fuiste a una fiesta extraña, diste compresas, te sentiste pobre, como nadie te miraba comiste pasta directamente de la cacerola y un buen día te dieron el título.

Com que intuim l’argument el que va passant no ens sorpren. De totes maneres narrar-ho i fer-ho creïble i fer-ho bé. Tot això és important, hem de pujar ben amunt, perquè ja sabem que la patacada arribarà.

Todo és de lo más natural. François, al igual que tú, toma el café con azúcar y prefiere los biscotes al pan. Os despedís en la entrada del edificio con un “hasta mañana”; vuestra vida de pareja empieza así. Unos días más tarde estás sentada en su cama. Te acaricia los pechos, te dice que eres bonita, que te ama desde el primer día (o algo por el estilo). ¿Para qué seguir jugando al pudor si ya estás segura de gustarle? Lo ayudas a desvestirte. Te besa, lo tacas. No da miedo acostarse con François, es como continuar vuestra conversación pero de otro modo, es dulce y sin complicaciones; lo hacéus una y otra vez durante gran parte del día; al fin; la onda cálida encuentra dónde propagarse en ti; al fin ese momento en que podemos estrechar contra nosotros otro cuerpo que nos desea.

I es casen, i es muden a l’extrarradi (d’una ciutat petita, no pas de París), en una casa que queda bé perquè ell arribi a la feina,i arriben els fills… tot plegat sóna familiar. Perquè el llibre de Flaubert no deixa de ser coses que van passar fa molt temps, però això ens pot passar a nosaltres ara mateix. Aquest terror sord que comença a venir quan tot surt exactament com se suposa que ha de sortir.

Esperabas algo. Proponías a François una escapada de fin de semana, ibas al cine o fregabas frenéticamente el cuarto de baño. Habrías querido que cada semana nuevas palabras marcasen el calendario, fecha de espectáculo, peluquería, compra de un mueble nuevo, cualquier actividad, te esmerabas mucho en prever todo eso, y si, pese a todos tus esfuerzos, resultaba que veías una semana hueca en el calendario, un abatimiento sordo te envolvía desde el domingo. Ante esa semana en que nada estaba escrito casi habrías llorado.

El tedi es va tancant al seu voltant, a sobre seu i sentim la seva sensació d’ofec. Un ofec creat per la rutina, per la comoditat, per decisions que ella ha pres però tot i això ofec.

Pero de momento; la incorporación al nuevo curso finalizada, Xavier apuntado a judo; tú atrapada cada minuto del día por las exigencias del hogar, viviendo en un desahogo blanco, llamando por teléfono a tus padres dos veces a la semana, visitándolos el domingo, habiendo encontrado a una niñera para la peque, haciendo el amor una vez por semana, la posición del perrito cada quince días, una felación semanal, un cunnilingus semestral; de momento, entonces, todo está en orden. Has llegado adonde querías llegar cuando charlabais fumando en los pufs; estar casada, tener hijos, “sin dejar de trabajar porque hay que ser independiente”, ¿por qué, entonces, no sentías verdadera satisfacción?

Amb tot això ens podem fer una idea d’en quin punt es troba la protagonista quan passa el que ha de passar perquè el títol tingui tot el seu sentit. La infidelitat, el no ser descoberta però sí abandonada per l’amant, la desesperació i una família que no reacciona i que la segueixen estimant amb devoció. Ni tan sols s’hi pot enfadar, no té vàlvula per fer sortir tot el que té a dins, tot el que ha reviscut amb el seu afer i que ara està tan sense destí.

El llibre de Flaubert el vaig llegir fa anys en un club de lectura on ningú va mostrar la més mínima empatia cap a la pobre Emma Bovary. En aquest llibre és molt difícil que passi això. Potser és una història que ens resulta més propera, potser l’entenem més, no ho sé. Però anem llegint el llibre, veiem la seva vida, la seva relliscada (millor no dono detalls) i com ha seguit tot plegat i sí tenim empatia per ella. No podem no sentir-la, al marge de si les seves decisions ens agraden o no, les entenem. Al cap i a la fi, fa el que fa com a supervivència, perquè fer més tolerable la vida, amb petites aventures si cal, no deixa de ser un tema de supervivència.

El llibre es llegeix bé, poques pàgines però denses, hi ha més del que sembla. L’edició de Malpaso és molt bona, una marca de la casa però que no està de més valorar. I definitivament Sophie Divry és algú que cal seguir en el panorama de les lletres franceses. I a mi a sobre m’ha donat ganes de rellegir Madame Bovary, no es pot demanar més.