L’ungla de Jezabel / Xavier Rigall

No és el primer cop que ressenyo un llibre de Xavier Rigall, i és un autor que sempre passa bé i les obres del qual trobo que van millorant. L’argument d’aquest L’ungla de Jezabel potser és molt esbojarrat i això m’encanta, que la literatura també és per passar-nos-ho bé i riure’s del mort i de qui el vetlla.

És esbojarrat, sí, una discussió entre mare i filla per l’ús d’un bikini, a Lloret, on mare i filla passen uns dies de vacances que potser no es podran permetre perquè a la mare fa poc que l’han feta fora del cos de mossos d’esquadra. I aleshores apareix un majordom que les convida a dinar a casa d’un marquès que els hi vol demanar ajuda en un tema delicat. Sí, és un plantejament clàssic de novel·la negra però amb uns personatges que de clàssics no en tenen res, i si hi sumem el marquès i el majordom…

—A veure mama, m’estic perdent alguna cosa?
—Amanda, et presento a Xavier de Borbó-Parma i Vila-Rabasseda, marquès de Lloret i pretendent al tron d’Espanya per la dinastia carlista.
—M’esteu tocant els ovaris, tots plegats —vaig dir.
—Saps què és la dinastia carlista? —em va demanar la mama.
—És clar que sí, que et penses que soc ximple? Tenia un professor d’història guapíssim que ens ho va explicar tot d’aquest rotllo.
—Lluís Vidal i Formatger, no és de diar —va dir en Faustino.
—Per què? —li vaig demanar.
—Perquè és de la CUP —va respondre.

Les pulles a la CUP són constants, i el llibre és divertit, i el tema doncs el tema és… bé, sembla que hi ha una tirada cap al sobrenatural, i tambe al carlisme… quina barreja…

—Papa, què collons fots aquí?
—Ah, tot és cosa del marquès.
—A veure, explica’t, cabronàs —li va deixar anar la mama.
—Mireu, guapíssimes, com podeu suposar jo ja sabia que el marquès de Lloret, o sigui Xavier de Birbó-Parma i Vila-Rabasseda, un dels dos pretendents carlins al tron d’Espanya, tenia en el seu poder una ungla de súcube, i més concretament de la súcube Jezabel, pel que sembla una de les més malvades, de qui us podria explicar nombroses històries.
—Doncs explica, collons, explica. De què serveix, si no, tenir un pare editor de llibres d’ocultisme?
—Ah sí, de merdes sobrenaturals, que diu la teva mare. —Estava clar que el papa no sabia que la mama realment sí que creia en els esperits—. Estaré encantat d’explicar-te les històries que vulguis, Amanda, però primer t’explicaré què faig aquí.

Aquí és Madrid, i tenim a tots els espies possibles intentant veure com ho fan per derrocar la monarquia actual o per mantenir-la fora de l’abast de l’aspirant, depenent del bàndol de cadascú… una festa on tothom hi sembla convidat. De Madrid passem a altres llocs. La trama potser és una mica atropellada, si heu llegit altres llibres de l’autor és el mateix estil, humor, mala llet, giragonses, pulles a la CUP (no perd ocasió) i a la monarquia en general, l’espanyola en particular. A nivell de posar-hi “peròs” trobo que l’autor perd alguna ocasió per presentar millor alguns personatges i per “agradar-se” més i recrear-se sense tant anar per feina que sembla ser la marca de la casa. Un llibre entretingut, que m’ha fet riure i que es llegeix en un moment (tot i que un cos de lletra més còmode s’hauria agraït, que comencem a tenir una edat que això de la lletra petita no ens acaba d’anar bé).