L’últim estiu a Roma / Gianfranco Calligarich

Aquest llibre s’ha convertit en un clàssic de la literatura italiana recent, l’obra de Gianfranco Calligarich s’ha resistit passar de llarg des que es va publicar per primer cop l’any 1973. La peripècia editorial del llibre s’explica en una nota prèvia que aclareix això, que aquest és un llibre de culte que ha anat esgotant edicions de manera més o menys continuada, no està malament.

El llibre és entre altres coses un cant d’amor a la ciutat de Roma, una ciutat on pot passar qualsevol cosa i on fins i tot quan no passa res val la pena observar aquest no res.

Roma era la nostra ciutat, ens tolerava i ens afalagava, i jo també vaig acabar per descobrir que, a pesar de les feinetes esporàdiques, les setmanes de gana, les habitacions d’hotel humides i tenebroses, els mobles esgrogueïts i cruixidors, com matats i eixarreïts per una obscura malaltia del fetge, era l’únic lloc on podia viure. I, tot i això, si penso en aquells anys només aconsegueixo enfocar poquíssimes cares, poquíssims fets, perquè Roma posseeix una embriaguesa particular que crema els records. Més que una ciutat és una part de tu secreta, una bèstia amagada. Amb ella, res de mitges tintes, o un gran amor o te n’has d’anar perquè el que la dolça fera exigeix és això, ser estimada.

Qualsevol cosa pot passar a Roma, com per exemple una història d’amor, o alguna que s’hi assembla, no és el plantejament més original, però l’entorn i els personatges sí que ho són.

Els rellotges de les cantonades dels carrers marcaven les tres de la matinada, quan vam pujar al cotxe. La ciutat s’estava eixugant al vent nocturn però encara hi havia bassals grans com llacs que el petit automòbil anglès resseguia brunzent. La noia conduïa en silenci, orgullosa del seu perfil, i ja estava pensant que sortiria de la seva vida com de la d’un conductor d’autobús qualsevol, amb un cop de porta i una mirada pel retrovisor, quan va sacsejar els cabells i va dir:

—I com et deies, llavors?

Aquella primera nit ella li explica que s’ha barallat amb sa germana, entre d’altres coses. Tenen un grup d’amics comuns, i els fan servir per saber coses l’un de l’altre, gairebé com enviant-se missatges.

—Tot bé, amb la germana?

—És clar. No paren de barallar-se i fer les paus.

—És de les que són imprevisibles.

—És guapa, amor meu, i les persones guapes sempre són imprevisibles. Saben que facin el que facin les perdonaran. —Va collir una altra faldilla de terra.— Ai, sí! —va sospirar—. És millor fins i tot que ser ric, perquè la bellesa, amor meu, no fa mai pudor d’esforç i de conquesta, sinó que ve directament de Déu, i amb això n’hi ha prou per convertir-la en l’única verdadera aristocràcia humana, no creus?

Ja tenim els elements i el personatges presentats i disposats. I un principi d’estiu a la ciutat i als voltants, amb dies que començaven en alguna platja.

Però la majoria de les vegades podíem estar sols i llavors sopàvem a la terrassa d’alguna trattoria, abans de posar-nos a vagar per la ciutat, que estava fresca, animada i formiguejant d’aventures i de cites davant dels bars i al voltant de les fonts. Normalment passejàvem buscant esglésies barroques, perquè l’Arianna tenia en ment una tesi de llicenciatura que demostrés que Borromini era superior a Bernini i d’una manera o altre sempre acabàvem davant de la façana de l’oratori de San Filippo, pàl·lida en la nit dels fars, exsangüe i elegant com una senyora que es nodrís exclusivament de te. Tot i que jo no entenia què tenia a veure el Barroc amb els problemes hidràulics de la salvació de Venècia, la seguia en aquell vagabundejar seu, besant-la a les criptes de les esglèsies, els seus llavis frescos com els seus pits, per acabar després a casa meva, on dormíem junts fins a la matinada, quan ella se n’anava perquè, en despertar-se, l’Eva la trobés al seu llit, i per preparar-se per a l’expedició al mar de l’endemà.

Aquesta història, no sembla anar enlloc, i a mi almenys m’ha costat sentir empatia per l’Arianna, però també el protagonista té les seves coses, sobretot una enorme afició a la beguda. Cap dels dos està excessivament bé, potser per això aquesta mena d’ara sí-ara no. La relació com un joc que ràpidament se’ls en va de les mans fins que un jugador més expert se n’aprofita. El to crepuscular, de final, va augmentant a mida que van passant les pàgines del llibre. Tenim algun mort, passades per l’hospital, cases de gent de calés a la costa… L’únic que es sembla preocupar pel tema de guanyar-se la vida és el protagonista, i tampoc sempre, ella no, ella està al marge de totes aquestes coses. Però veiem que les coses no van bé, i no acabaran bé.

—Sí —vaig dir, mentre em començaven a caure al damunt fragments de l’any abans. En un moment em va envestir una allau d’emocions oblidades, de records de la meva vida amb ella, l’últim estiu de la meva vida. No vaig dir res més, i ella també va callar, però devia pensar en les mateixes coses, perquè quan casualment les nostres mans es van tocar es van quedar aferrades l’una a l’altra. Era molt petita, la seva mà dins la meva, i molt freda. Al nostre voltant la gent havia perdut les cares i passava amb una taca clara damunt les espatlles.— Escolta —vaig dir—, anem al meu hotel i tallem-nos les venes.

—Si de debò hem d’anar en un hotel potser podem fer coses més divertides —va dir ella—, ja no vius en aquella casa?

I ens encaminem a un final que poc o molt ens comencem a ensumar, el veiem a venir. I no dir res per no rebentar el llibre. Ràpid, maco, amb punts de gran bellesa contrapuntats amb una tristesa delicada. Un llibre que m’ha agradat i m’ha fet venir ganes de assaltar una mica seriosament les obres d’un altre italià, Alberto Moravia (el seu Agostino em va enlluernar), serà qüestió de posar-s’hi!