Los huerfanitos / Santiago Lorenzo

Em va agradar Las ganas i per això hi torno amb Santiago Lorenzo. Aquí amb el seu peculiar i cínic humor fa un àcid retrat d’Ausas, un empresari del teatre que ha viscut a tot tren i en morir només ha deixat als seus tres fills (que van fugir de casa a la que van poder) un teatre hipotecat del tot i a punt de ser embargat del banc. L’única manera d’evitar que el banc es quedi l’edifici és muntar una obra de teatre i que funcioni. Els tres fills odien el teatre, però es resisteixen a què la seva infància no tingui una compensació monetària, per minsa que sigui. Amb aquest esperit els germans es traslladen al teatre a viure mentre intenten remuntar la situació.
Busquen una obra lliure de drets, i descobreixen que els hi posaran les coses més difícils del que ja són perquè hi ha molta gent interessada a que el banc es quedi el teatre.
Per aconseguir tècnics variats van a buscar els jubilats que havien treballat al teatre anteriorment, que ara s’avorreixen a casa els fills, o als asils o a on sigui… el més jove de tots té 68 anys. Evidentment les amenaces dels rivals del teatre que qualsevol que treballi amb aquells germans no tornarà a treballar al teatre el fa trencar-se de riure. I en res els jubilats treballadors viuen al teatre, tan il·legalment com els germans, amb dos desitjos: distreure’s i sostreure un esbós de decorat de Miró que hi ha per allà.
I els actors? Aconsegueixen contactar amb una gent que els hi pot subministrar actors al preu que poden pagar, és a dir, gratis. Concretament són alcohòlics que fan teatre com part de la teràpia per recuperar una vida normal. El decorat és una bodega on hi posen barrils de vi autèntics i plens, han robat els barrils d’un magatzem de la junta on els tenien precintats per insalubres. Exalcohòlics assajant respirant vapors de vi. Compren focus d’un model que ja no es fabrica i els han de posar sense reixa i resar perquè no exploti.
És com una d’aquelles històries on tot el que pot sortir malament surt malament, però tot i així els protagonistes avancen, a batzegades i amb una tenacitat suicida que seria per fer-s’ho mirar.
Aquí la història és més complexa que a Las ganas, i això fa que sembla que tot costa una mica més, el ritme és més lent, però almenys per mi és igual de divertida, i com l’altra molt recomanable!

 

(Visited 9 times, 1 visits today)