Los Bean de Egypt, Maine / Carolyn Chute

Ni idea de què em trobaré, em refio de l’editorial per posar-me amb Los Bean, de Egypt, Maine, de Carolyn Chute i a veure què em trobo.

Em que em trobo és… és una entrada de cap i de cop i sense anestesia en aquests entorns que començo a conèixer tant bé de tanta literatura… una intersecció de rural i de rednecks i de gent amb males puces i amb armes i amb una certa tirada cap a la violència i les armes i l’extremisme religiós i potser altres coses pitjors i tot. Un panorama que en la ficció és una delicia, sobretot si es manté en la ficció i ben lluny.

Els capítols es van alternant entre Earlene, una noia de deu-dotze anys i els seus veïns, els Bean, gent amb qui son pare insisteix que no s’ha de barrejar de cap de les maneres, que són mala gent.

Tenemos una casa rancho. La construyó papá. Papá dice que se le llama RANCHO porque es como las casas del Oeste donde duermen los vaqueros. En todas las casas rancho hay un ventanal y en las casas rancho del Oeste puedes asomarte y ver al ganado comiendo hierba en las llanuras y a los vaqueros cabalgando de un lado a otro con lazos y sombreros de copa alta. Pero nosotros no tenemos nada de eso en Egypt, Maine. Lo único que papá y yo vemos al asomarnos son los Bean. Papá dice que los Bean son animales incivilizados. PREDADORES, los llama.

“¡Si corre, un Bean le pagará un tiro! Si cae, un Bean se lo comerá”, dice papá y frunce los labios. Un millón de veces papá dice: “Earlene, ni se te ocurra cruzar el paso a nivel al lado de los Bean. ¡Jamás!”.

20180710-RD-LSC-0400

Quan arribem al capítol d’ells… bé, és una entrada a la galeria de l’horror on sembla que es mouen bé o almenys s’hi han adaptat fins a no trobar-ho estrany.

Jet gimotea. Su cola se mece lentamente. Rubie golpea la puertecita de la casa del árbol y esta se abre de golpe, esparciendo la luz roja de la mañana. Rubie entra a cuatro patas. Una mano de dedos largos y dedos cortos sujeta el pie derecho de Beal.

Beal chilla aterrado.

Rubie se alza sobre sus rodillas, su melena salvaje y oscura toca el techo de la casa del árbol. Achina los ojos casi rozando la cara de Beal. “¡Me das asco, nenaza!”, gruñe. “Mis hijos al menos intentan defenderse.”

La història és relativament inconnexa. Altres llibres de l’estil acostumen a ser una de les dues opcions: o novel·les o contes, i en el cas dels contes la interconnexió entre ells és variable. Aquí ens trobem amb un híbrid, funcionaria com uns contes molt interconnectats o com una novel·la dispersa. Això no és bo o dolent, més enllà dels gustos de cadascú, però a mi m’ha sorprés i potser fa que de vegades estiguem una mica perdut entre personatges diversos i alguns salts temporals. Podem pensar que la història de la gran (literalment gran, no grossa) Roberta Bean no té gaire a veure, fins que veiem que sí, a més de que ens permet veure interacció entre la gent local i la fauna que ve de fora, com aquest Donald, i que no entén que una bossa plena de conills (morts, espellats i trossejats llestos per cuinar) a la porta de casa seva sigui un regal de benvinguda. Una Roberta que va tenint fills d’una manera gairebé fantàstica amb un punt còmic.

Mientras tanto, los críos emergen furiosos de la camioneta negra sin guardabarros, tres de ellos se prenden a una pantorrilla de la mujer alta, los otros dos a la otra.

Donald abre la puerta del Lincoln, lleva la autoridad escrita en el rostro, tenso como un arco.

1984 Lincoln Town Car

Ella está enganchando los cables a los terminales en el momento en que él adelanta sus brazos por encima de los largos, larguísimos, brazos desnudos de ella. “Ya lo hago yo”, dice él.

Pero ella ya ha terminado.

Los críos lo fulminan con la mirada.

Un exemple ràpid i simple del que vull dir quan parlo de gent dura:

Earlene mira a su alrededor buscando desesperadamente un lugar donde apagar el cigarrillo. […] Earlene se escupe en la mano y se apaga el cigarrillo en la palma.

Gent dura, i els homes més, un tipus de vida que a algunes dones les cansa. O simplement són més llestes i veuen que això no és manera de viure, i aprofiten una passada per la presó de l’home per canviar de vida.

Tenemos un espantapájaros con una camisa de trabajo verde. Pone REUBEN en el bolsillo. Beal li dice a Madeline: “¿Echas de menos al verdadero Reuben?”.

Straw Scarecrow

Ella le fa al espantapájaros un abrazo desgarrador, le besa la cara de funda de almohada. “¿Quieres decir que este encanto no es el de verdad?”

Me ha hablado un par de veces de las palizas, de cómo Rubie se ponía a golpear los armarios, los golpeaba hasta hacerlos astillas, luego la golpeaba a ella en un rincón de la cocina. Al final, cuando ella creía que ya se iba, regresaba corriendo, se ponía a cuatro patas como un perro y le mordía la cara.

En un entorn tan terrible, unes condicions tan dures i embrutidores el sexe és l’única cosa que pot atorgar una certa dignitat a les persones. Més o menys.

Le castañetean los dientes, también los huesos, todo él se vuelve descabelladamente tembloroso y fuera de control. Le arden las manos. El pene. Los gritos contra mi nuca arden. La humedad oscura arde. Arde como el infierno.

L’autora parla de tot això perquè és el que coneix, és on ha viscut, aquí teniu una mica sobre l’autora, tret del text a l’entradeta:

[…] Ha fregado suelos de hospitales y ha trabajado en una granja de pollos, una fábrica de zapatos y una explotación agrícola de patatas. También ha ejercido de camarera, encuestadora, profesora, asistente social y conductora de autobuses escolares. Pertenece a la clase trabajadora (o clase tribal, como ella prefiere llamarla). Gente devaluada y reciclada que vive inmersa en un estado de esclavitud retorcida, terratenientes de pantanos y lodazales, inquilinos de remolques, casas en ruinas y prisiones. Cuando acabó el manuscrito de Los Bean de Egypt, Maine, tuvo que pedir dinero prestado para pagar el envío a un editor de Nueva York.[…]

L’autora podria ser una universitària de classe alta urbana, però no ho és, ha escrit sobre el que coneix i s’ha hagut de resignar a que li preguntin per què escriu sobre “aquesta gent” o que interpretin situacions innocents com mostres soterrades d’incest… com si parlant d'”aquesta gent” això fos el mínim que podem esperar.

El llibre és… difícil, allò que he explicat de novel·la inconnexa o contes molt connectats, està enmig en terra de ningú. Al marge d’aquest tema formal és un molt bon llibre, potser dels millors d’aquest gènere, potser perquè no exagera res o no hi vol donar un toc més fosc i més dur del que hi tocaria, potser pels tocs d’humor que tenim, sobretot a la part de Roberta Bean, i potser també per la mirada femenina que trobàvem una mica a faltar més enllà de Bonnie Jo Campbell o Ann Pancake o fins i tot Hannah Tinti. Un llibre molt recomanable d’un gènere també molt recomanable i que posats a importar-ho tot dels americans no estaria malament portar una mica d’aquest gènere a casa nostra, podrien sortir grans coses.

(Visited 55 times, 1 visits today)