L’òpera quotidiana / Montserrat Roig

Montserrat Roig és una autora que tenia pendent de fa molt i aquesta L’òpera quotidiana és una bona oportunitat per solucionar aquesta mancança imperdonable cap a una de les grans de les nostres lletres.

N’havia llegit coses esparses aquí i allà, recordo que va entrevistar (intentar-ho seria més correcte) a Josep Pla i allò va ser un desastre, però ella li va regalar el seu llibre i en uns dies ell li va escriure explicant-li què li havia semblat, era tota una altra persona quan se sortia del seu personatge. I crec que també El cant de la joventut, fa molt de temps i que no em va fer el pes, o això va semblar-me, però fa molts i molts anys i sempre em va quedar el dubte de si en aquella relació lector-llibre va fallar el llibre o jo mateix. En fi, caldrà afrontar el llibre i veure què en trec en clar de tot plegat, som-hi!

El llibre em costa una mica, té un estil que no és ben bé el meu, em costa, em recorda molt a Mercè Rodoreda i potser, com amb Rodoreda, es tracta de deixar-se endur per la història i la música de l’estil i a veure on em porta.

Tenim una història que es mou a diferents nivells, la senyora Miralpeix que lloga una cambra a casa seva i l’ocupa un excarnisser, Horaci Duc; la senyora Miralpeix té una noia que va a fer la neteja un parell de dies per setmana, la Mari Cruz; la Mari Cruz també treballa a casa de la senyora Altafulla, una senyora gran i força rica que li paga molt bé perquè li segueixi la veta, bàsicament. L’Horaci Duc comença a explicar-li va vida a la senyora Miralpeix aprofitant els esmorzars.

Una vegada em va venir a trobar a l’hora de plegar a la carnisseria. Em va dir que em volia parlar. Duia un paquet d’octavetes perquè s’acostava l’Onze de Setembre. Va fer, has de repartir-les per les parades de la plaça de Santa Caterina. M’hi va manar com si jo fos un d’ells. Però havien passat els anys i jo tenia molta por. En arribar a casa, les hi vaig cremar. I, amb aquesta mentida, va començar tot. Ell s’havia estat a la presó, però jo havia viscut al barri. El barri no era el mateix: hi havia desaparegut molta gent, alguns semblaven fantasmes, d’altres només tenien pell i ossos. Ningú no es fiava de ningú. Alguns es van enriquir gràcies a les denúncies. I el pare, que no va tornar. L’amo de la carnisseria em va dir, tota la vida m’hauràs d’estar agraït, ja ho veus, et dono feina encara que siguis el fill d’un roig.

IL CICLOSTILE DELLA BRIGATA MAMELI

A veure, com en les òperes es tracta de saber qui va amb qui, la Mari Cruz comença a sortir amb en Duc, que li diu Maria perquè li recorda a una altra Maria, la seva. La Mari Cruz també porta la seva història i una infància cuidada per les monges perquè la mare era una “perduda”, no, el retrat de les monges i l’educació que en va rebre no és amable.

Vaig arribar a pensar que el senyor Duc se’n riuria, de mi, si s’adonava que encara era verge. Si tenia la ceba de guardar-me, devia ser perquè era una mica antiga, o bé perquè les monges m’havien ficat alguna estranya consciència a dins, no ho sé. I, ara que hi caic, va ser en conèixer el senyor Duc quan em va venir el record del jardiner, potser per l’escalfor que vaig sentir a la Rambla, potser perquè les hores que passàvem dins de la caseta de les eines eren hores sense càstigs i sense pregàries, sinó que estaven fetes de jocs i de caramels. Com l’hora de l’orxata a la Rambla.
Una vegada, el senyor Duc em va dir que avui tot està molt barrejat, que els homes ja no són homes i que les dones ja no fan de dones, com abans. No el vaig entendre gaire. Però quan passava un travesti pel davant es posava fet una fúria i deia, aquests, els ruixaria amb benzina i després els encendria el cul amb un llumí. Genteta, afegia.

Old an Young

La senyora Altafulla és només records, records d’un altre món, d’una altra època, i com que no surt de casa pot creure encara que el seu record és real, que aquell món no s’ha esvaït i pot pontificar-ne a la pobra Mari Cruz.

Avui dia s’ha perdut el bon gust per la bellesa. Tot és cada vegada més lleig, les cases més xates, els carrers més bruts. És clar que tu, això, no ho pots entendre, perquè també estàs feta així, de coses lletges, amb les faldilles pengim-penjam, i l’horrible arracada a l’orella, com una caníbal. La vida no val la pena si no serveix per a emocionar-nos amb la bellesa absoluta, que no té paraules i t’entra directament dins del voraviu dels sentits, ¿saps que és el voraviu, nena?

White swan at Lost Unicon

La Mari Cruz, al final acaba sent la persona més normal i menys torturada, té el seu passat de servir en cases i de les monges, però almenys està viva en el present, no com tots els altres, i a poc a poc anirem sabent què va passar amb l’Horaci i la seva Maria.

—Va ser un diumenge d’estiu. Dins del cervell, hi tenia una mena de bola de foc. El cap se’m va encendre com un tió. Si el cop de núvol hagués atapeït el cel, si hagués caigut un bon ruixat… Però va sortir el sol una altra vegada i em vaig enlluernar i vaig deixar de veure els objectes reals que em voltaven. Va desaparèixer la platja i la gent, el mar i la muralla que la nena feia amb pedretes. I també el tren. I, per fi, va passar allò que desitjava tant. Encara que jo no ho sabia, que ho cobejava amb tanta força. Tinc necessitat d’explicar-li què va passar aquell dia.
—No sé si ho vull sentir.
—Vosté m’ha escoltat fins avui. Ha de deixar que acabi la meva història. Ara ja està fet.

A veure, al principi costa una mica que la història enganxi. I l’estil… no sé si aquest és l’estil de Montserrat Roig o aquest és un llibre “estrany” en la seva obra, començo a ressignar-me a que potser serà una autora amb qui no acabaré de connectar, ja ho veuré.

© Pilar Aymerich, foto treta d’aquesta pàgina.

De totes maneres el llibre m’ha agradat, un cop entrat i amb tots els personatges en dansa hi ha una intriga real per saber quin és el passat i com això afecta als personatges en el present. Costa deixar de seguir. A més a més el llibre retrata també la resistència antifranquista, les octavetes i el manteniment de les tradicions i l’idioma sobretot, en un moment molt més complicat. Els records de Duc són pràcticament des del final de la guerra, i el “present” és ja un moment ben bé als 70s, amb el règim a punt de caure (la discussió de si el règim va caure o tot plegat va ser una enganyifa ho podem deixar per un altre dia). I la Barcelona de delators, multicopistes i por ara és una Barcelona on les drogues corren a raig i també la llibertat sexual, si l’ambient negre de la més negra postguerra ha marcat la vida de Duc, aquest ambient d’ara de part baixa de Rambles i plaça Reial i amfetas… aquesta és també la vida de Mari Cruz. Un retrat més que d’un moment concret d’una evolució (i una mostra que l’educació religiosa no serveix). Un llibre recomanable, i he de llegir més coses de Montserrat Roig per estar segur de si és o no és el cas de bona (o molt bona) escriptora però amb un estil que a mi no m’acaba d’agradar, que això dels gusts és molt com és.

(Visited 22 times, 1 visits today)