Lluny vol dir mai més / Marc Cerrudo

L’única referència d’aquest llibre és que ha guanyat un premi amb un cert prestigi, el Roc Boronat, un premi que en altres casos (com la lectura de Y) ha estat prou satisfactori. És poc, però això és el que em porta a aquest Lluny vol dir mai més de Marc Cerrudo.

Tenim una història narrada per diferents punts de vista a cada capítol, diferents “veus” que poden ser com un monstre d’aquells que s’amaguen sota el llit com un cap de senglar dissecat, o la portera de l’edifici on viu el protagonista (m’ha recordat a les porteres de París de qui va parlar Alfredo Bryce Echenique a Guia triste de París). Un protagonista que des que ha patit un accident està molt més tancat en si mateix, per a desesperació de la portera que creu que no és aigua clara. Una portera que és la personificació del mal, i de tots els tòpics també.

Satan © Diableria Res Satanae, Creative Commons.

El meu gran objectiu des de llavors ha estat descobrir què fa un cop es tanca a casa. Tinc una teoria principal: rituals satànics. I una teoria alternativa: masturbació satànica. La teoria alternativa de la teoria alternativa: masturbació homosexual satànica. Les persones com ell no posen mai límits a la ignomínia. Sempre poden pecar de manera més barroera. Em persigno, fent camí del front al pit i d’espatlla a espatlla, i amb sigil obro la porta mentre el coix es perd escales amunt.

O també un comunista amant del ciclisme, amb les escisions típiques de les esquerres que tots ens podem imaginar.

He viscut unes quantes desventures ideològiques i set escissions de partit fins a acabar com a recaptador de fons per a la causa internacionalista a través de la venda ambulant del setmanari Stalin com t’ho explico. Confesso que el gran problema de la meva ideologia és que hi ha tantes concepcions de comunisme com comunistes. Els feixistes, en canvi, solen anar més a l’uníson. Els ajuda, he de dir, el fet de tenir una única neurona. La incultura sempre ha estat el remei més efectiu contra la disidència.

Red (красный) © Michael Claisse, Creative Commons.

El protagonista i el que seria la trama principal queda en un segon terme, ens hi anem aproximant a poc a poc, fent molta marrada. A poc anem descobrint què va passar, a qui, i quines conseqüències va tenir. Tot plegat, com un mecanisme de rellotgeria, ens va aportant petites dosis d’informació.

La nostra amistat a tres bandes havia nascut de la inadaptació social imposada. Tots tres vam coincidir a la mateixa classe de l’institut. Un indret que, com totes les aules d’institut, era una selva on els més forts se sentien amb l’obligació d’aïllar els més dèbils, és a dir, aquells que no tenien un grup consolidat d’amics que els protegissin. Aquests dèbils, pàries, outsiders o, simplement, nens massa insegurs per establir vincles d’amistat malgrat tenir-ne totes les ganes del món, érem nosaltres tres. Vilipendiats pels capitosts de la classe curs rere curs, finalment ens vam ajuntar per fer front plegats a les envestides de crueltat adolescent.

Hi havia aquest grup, el protagonista n’era un, va passar alguna cosa que inclou:

Un cérvol amb tres taques blanques sota l’ull esquerre i cinc punxes a cada banya, com dues mans suplicant al cel.

Deer © vasse nicolas,antoine, Creative Commons.

Aquesta frase es repeteix, com un metrònom, així com les trucades (un detall amb què m’he trencat de riure) de teleoperadors. Seguint al protagonista passejarem per la ciutat, amb sense sostre, amb gats escapats, amb venedors de cervesa, amb aldarulls entre okupes i antidisturbis… Tot el llibre es mou al caire de l’abisme. Podria ser un llibre decididament distòpic o descaradament oníric, i no, afortunadament no cau en cap moment, es manté al caire de l’abisme, menys mal!

La ciutat no és Barcelona, podria ser-ho, però no és important. L’important és el retrat coral que fa d’una ciutat tipus, amb humans tipus i problemes tipus, tot i aquesta aparent asèpsia el llibre se’ns fa proper, els personatges se’ns fan propers (bé, no tots, n’hi ha que resulten “complicats”). Anem veient que, com en molts altres llibres, l’argument nuclear és una excusa, però això no és un problema. El retrat del nostre món hi és, moltíssim humor, també, humor negre i cínic, però humor, potser la voluntat de fer-ho encaixar tot en algun punt resulta massa forçada, però hi ha tot allò que podem demanar a un bon llibre. Capítols molt curts, constants canvis de narrador, humor i una història que es va desplegant al nostre davant, un llibre sorprenent, un autor que és un descobriment, una lectura molt recomanable i diferent, que també s’agraeix.

(Visited 26 times, 1 visits today)