Llamadas telefónicas / Roberto Bolaño

Roberto Bolaño és un dels meus escriptors de capçalera, això per començar. És un d’aquells escriptors que amb un llibre et deixa estabornit, com dient “què collons m’acaba de passar?”, per afegir tot seguit “sigui el que sigui en vull més!”. Si a més a més, com en el meu cas, el lector intenta també ser escriptor encara hi afegeix: “no sé com ho fa, però jo vull fer el mateix”. Després les coses surten com surten, però això ja és un altre tema. Quan les obres de Bolaño, després d’una rocambolesca història en què no entraré (tireu de google), van passar d’Anagrama a Alfaguara, vaig trucar a la meva llibreria de capçalera i vaig demanar bàsicament tot el Bolaño que encara no tenia en l’edició Anagrama, una mica per fotre. Ara en tinc una estanteria plena i, de tant en tant, n’agafo algun, amb respecte, gairebé amb por. Si no està a l’altura, serà terrible, si està a l’altura, serà encara pitjor. Aquest llibre, aquest Llamadas telefónicas està a l’altura, quin tros de llibre! Com he pogut trigar tant a agafar-lo!

Caràcter orgànic de la seva obra, és un tot coherent, o alguna cosa semblant. No cal llegir tota la seva obra, però a mesura que ho anem fent els seus llibres ens agraden més. Potser sembla estrany, però és així.

Al conte —és un llibre de contes— Sensini l’autor, fent autoficció abans que s’inventés la paraula o es posés de moda, recorda l’època de presentar-se a concursos literaris per la pasta, poca, però molt necessària, una tasca a la qual Bolaño es va entregar amb força una bona temporada:

Poco a poco las cartas de Sensini se fueron haciendo más largas. Vivía en un barrio desangelado de Madrid, en un piso de dos habitaciones más sala comedor, cocina y baño. Saber que yo disponía de más espacio que él me pareció sorprendente y después injusto. Sensini escribía en el comedor, de noche, “cuando la señora y la nena ya están dormidas”, y abusaba del tabaco. Sus ingresos provenían de unos vagos trabajos editoriales (creo que corregía traducciones) y de los cuentos que salían a pelear a provincias.[…] Vivía, no tardé en comprenderlo, en la pobreza, no una pobreza absoluta sino una de clase media baja, de clase media desafortunada y decente.

Letters from my grandfather to his parents

Els temes literaris són dels preferits, com per exemple en aquest Una aventura literaria:

B escribe un libro en donde se burla, bajo máscaras diversas, de ciertos escritores, aunque más ajustado sería decir de ciertos arquetipos de escritores. En uno de los relator aborda la figura de A, un autor de su misma edad pero que a diferencia de él es famoso, tiene dinero, es leído, las mayores ambiciones (y en ese orden) a las que puede aspirar un hombre de letras. B no es famoso ni tiene dinero y sus poemas se imprimen en revistas minoritarias.

La segona part del llibre es titula Detectives, i sí, aquestes pàgines podrien entrar perfectament dins el llibre Los detectives salvajes, i a més a més tenim de protagonista a Arturo Belano, alter ego de l’autor.

Los libros los solía comprar en la Librería de Cristal y en la Librería del Sótano. Si tenía poco dinero en la primera, donde siempre había una mesa con saldos, si tenía suficiente en la última, que era la que tenía las novedades. Si no tenía dinero, como sucedía a menudo, los solía robar indistintamente en una u otra.

Dret i amenaçant Roberto Bolaño, aka Arturo Belano.

El mateix conte Detectives, amb una conversa entre dos policies, sembla trivial fins que veiem que estan parlant de què van fer el 1973, i com Arturo Belano, tot i ser detingut, es va salvar perquè els hi va fer gràcia. Una mica el que li va passar al mateix autor aquell funest 1973 xilè.

Els relats del llibre van guanyant en extensió i també en foscor, una foscor de la història i dels personatges, gairebé sòlida com a Compañeros de celda:

Sofía, por entonces, era un fantasma, aparecía sin hacer ruido, se encerraba en su cuarto o en el baño y al cabo de unas horas volvía a desaparecer: Una noche nos encontramos en las escaleras del edificio, yo subía y ella bajaba, y lo único que se me ocurrió preguntarle fue si tenía un nuevo amante. Me arrepentí de inmediato, pero ya lo había dicho. No recuerdo qué me contestó. Aquella casa tan grande en donde en los buenos tiempos vivimos cinco personas se convirtió en una ratonera. A veces me imaginaba a Sofía en la cárcel, en Zaragoza, en noviembre de 1973 y me imaginaba a mí, detenido durante unos pocos pero decisivos días en el hemisferio sur, por las mismas fechas, y aunque me daba cuenta de que ese hecho, esa casualidad, estaba cargada de significados, no podía descifrar ni uno.

Un tot orgànic, amb els altres llibres i temes i estils, i també amb la pròpia vida de l’autor. I tot i no deixar mai la realitat, els arguments i els personatges poden ser fantàstics, com la protagonista del conte Joanna Silvestri, actriu porno, un conte fins i tot amb un cameo d’algú que podria ser John Holmes.

[…] Jack vivía cerca de Monrovia, en un bungalow que se estaba viniendo abajo de viejo y descuidado, y yo les dije que pensaba ir esa noche costara lo que costara y Robbie me dijo coge mi Porsche, te lo dejo con la condición de que mañana estés a la hora convenida, y yo les di un beso a Robbie y a Ronnie y me subí al Porsche y comencé a recorrer las calles de Los Ángeles que en ese preciso momento comenzaban a caer bajo la noche, y no quise poner música aunque Robbie tenía un equipo de CD digital o láser o de ultrasonidos francamente tentador, pero yo necesitaba música, me bastaba con pisar el acelerador y sentir el ronroneo del coche, supongo que me perdí por lo menos una docena de veces, y pasaban las horas y cada vez que le preguntaba a alguien por la mejor manera de llegar a Monrovia me sentía más liberada, como si no me importara pasarme toda la noche en el Porsche, en dos ocasiones hasta me descubrí cantando, y por fin llegué hasta Pasadena y de ahí tomé la 210 hasta Monrovia […]

Lights, Camera, Action!

Un mediodía Jack apareció por el rodaje. Yo estaba a cuatro patas y mientras se lo chupaba a Bull Edwards, Shane Bogart me sodomizaba. Al principio no me di cuenta de que Jack había entrado en el plató, estaba concentrada en lo que hacía, no es fácil gemir con una polla de veinte centímetros entrando y saliendo de tu boca, algunas chicas muy fotogénicas se descomponen en cuanto hacen una mamada, se les ve horribles, demasiado entregadas acaso, a mí me gusta que mi rostro se vea bien.

ExxxNJ14_113bas

I al final tenim el conte més llarg, unes trenta pàgines, pràcticament una novel·la, una biografia Vida de Anne Moore, i quan dic que el que feia Bolaño frega l’autoficció ho dic per coses com aquesta:

Pasaron varios meses. Me cambié de casa. Me fui a vivir a la costa, a un pueblito que en los sesenta Juan Marsé elevó a la categoría de mito. Tenía muchos trabajos y muchos problemas como para hacer algo relativo a Anne Moore. Creo que hasta me casé.

Un detall sobre el títol: les trucades existeixen, de vegades com el darrer rastre que uneix a personatges sempre en moviment amb el seu origen, de vegades com un punt més proper d’un contacte que ha començat per carta, com una crida desesperada per tornar-ho a intentar… En tots els contes es truca, que és tant com dir que en tots els contes es parla. Això sí, trucades telefòniques de les d’abans, amb telèfon fix (no n’hi havia cap altre) i cabina telefònica de carrer, un temps molt diferent i no tant llunyà. En definitiva, un molt bon llibre de contes de Roberto Bolaño, contes que us arrossegaran com la més addictiva de les novel·les, un llibre molt, però molt!, recomanable.

(Visited 12 times, 1 visits today)