L’horror de Rèquiem / Marc Pastor

Marc Pastor és un autor que m’agrada, narra molt bé, amb humor i sense por de transgredir gèneres, així que no sé gaire què esperar d’aquest L’horror de rèquiem, però tinc l’esperança que m’ho passaré bé. A més a més ja m’he llegit un altre llibre de l’editorial Mai Més, Els dits de la bruixa, que em va agradar molt, i a més a més estan publicant coses de Ted Chiang i Terry Pratchett, serà una editorial a tenir molt en compte. Per cert, i com a nota curiosa, el meu llibre té una portada diferent i el nom de l’autor és Víctor Negro, un joc de l’autor amb una primera tirada del llibre. Més a baix poso la portada de l’edició que jo tinc. I li poso la categoria de ciència-ficció perquè em semblava estrany crear una categoria de Cosa rara de díficil classificació.

I el llibre és un no parar esbojarrat amb una història que té personatges estrambòtics, conspiracions, monstres i humor, molt humor, i que com moltes bones històries comença amb un cadàver.

La Lynette té vint-i-set anys i unes diligències obertes per suïcidi. La van trobar ahir al vespre surant al Moll de la Fusta, entre plàstics, llaunes de cervesa i condons usats. Quan els de la subaquàtica la van enganxar a la grua per sota de les aixelles i la van alçar un metre sobre l’aigua, la capa d’oli que la recobria va reflectir les llums potents dels focus, convertint-la en una bola de discoteca punxada. El vestit se li arrapava al cos com una cortina de dutxa. Girava bressolada pel vent. Feia tan bona cara que tothom esperava que es disculpés en qualsevol moment. “Perdoneu, he caigut a l’aigua i se me n’ha anat el cap, però ja estic millor, gràcies. Algú pot despenjar-me? No voldria constipar-me.”

Una gavina li va buidar un ull i la gent va admirar el capteniment discret, gens estrident, de la noia.

Tot això en una Barcelona que és la que tots coneixem però una mica pitjor, com quan es va posar de moda parlar de batalles de katanes als carrers de la ciutat i altres bogeries… com si tot això hagués acabat sent real, però augmentat.

Imatge treta d’aquesta pàgina.

El protagonista és en Rèquiem, un patòleg forense que examina el cos a la sala d’autòpsies i li treu un anell que tenia a l’estómac, i que serà el que farà la història. L’ajudaran dos companys de pis, la Dalsy, i també en Kurosawa:

La gran afició d’en Kurosawa és el porno tirolès. D’adolescent va trobar un grapat de revistes alemanyes amb abundants fotografies on unes valquíries rosses de trenes com amarraments de transatlàntic s’introduïen penis bratswurtians sense abandonar el somriure (alegres com el Concert de Cap d’Any) ni el tradicional dirndl (brusa, cotilla, faldilla, mitgetes, vellositat frondosa de bosc alpí), amb especial atenció en els primers plans de pitrams nevats i la floració de l’edelweiss d’homenots anomenats Carl, Hans o Tobias. D’ençà d’aleshores que va veure’s atret per la copiosa cinematografia sexogràfica del Tirol, coincidint amb la seva època d’esplendor, entre les acaballes dels vuitanta i la primera meitat dels noranta. D’aquí, que en Kurosawa li ha estat més fidel a la col·lecció de cintes VHS d’especialistes com Maximilian Dickfest o Arnold Schwanzgesicht que a altres aficions vitals com l’heroïna o l’oxigen (en Kurosawa ha tingut sis aturades cardiorespiratòries per causes de diversa índole: apnees, escanyaments, sobredosis i simples descuits). En tot el temps que va passar a presó, l’únic que el consolava eren els vídeos que l’esperaven al soterrani de l’apartament de la Cerdanya, que els seus pares (antics directius del Barça en la pitjor època) no visitaven mai, com mai el van anar a veure a la trena.

Amb l’anell, i el secret que amaga, s’ha de poder desllorigar la història, per això quan en Kurosawa veu una noia en una aplicació de cites amb el mateix anell li comenta a en Rèquiem perquè hi quedi i potser descobrirà el què.

—”Vicky, 25 anys”…

—A cada cama —matisa.

—”Un peu a Barcelona i un altre a Madrid.”

—No sembla tan alta.

—”Catalana, espanyola, europea, ciutadana del món.”

—No diu res del sistema solar. És una d’aquestes secesionistes del sistema solar?

—”Amiga dels meus amics. Romàntica, amb caràcter, addicta a la feina, a les sèries i a la xocolata.”

—Ho ha tret d’una plantilla de bios per lligar.

—”M’agraden els passejos per la platja a la llum de la lluna, les confessions a cau d’orella i els cadellets de Cavalier King Charles Spaniel. No m’agraden les curses de motos, la democràcia, els polvorons i la humanitat en general.”

—Això no ho he vist venir.

—Espera, espera, que remata: “Busco relació efímera perquè s’acosta la fi dels dies i no tinc temps per perdre.”

Carcassonne © Nelson Minar. Creative Commons.

Tenim una sessió esperitista a Carcassone que sembla un d’aquells sopars misteriosos d’Agatha Christie i un personatge sorgit directament de La pell freda d’Albert Sánchez Piñol, suposo que ja que Marc Pastor ha decidit tirar-se a la piscina ho fa a totes, a lo loco, només així s’entén que faci aparèixer la mítica frase:

Era de nit i, malgrat tot, plovia.

Que si la busqueu a google en castellà veureu el nivell del despropòsit, divertidíssim. El crossover no es limita a La pell freda, també d’autoreferència a si mateix a L’any de la plaga (versió fílmica):

—Estàs bé? —diu, amb accent mexicà—. Estàs bé?

—He tingut dies millors —respon ell, estupefacte.

La noia corre cap al cos mig format. Com que duu una bata blanca i una acreditació d’anestesista de la Vall d’Hebron, en Rèquiem treu la conclusió que o és metge o bé una altra al·lucinació.

—Són els eucaliptus! —diu ella—. Estan formant còpies de la gent.

—No —nega ell—. No crec que sigui el que està passant, ara.

—Ets un d’ells?

Una veu d’home crida des del passadís:

—Irene! Anem-nos-en!

La noia es neteja la sang del front amb la màniga de la bata, però només aconsegueix escampar-la.

—No confiïs en ningú —diu, abans d’abandonar la sala d’autòpsies a cuitacorrents.

Com una pel·lícula de sèrie B, la cosa avança cap a un final que no pot ser gaire bo, què més dona? Ens ho estem passant teta amb tot d’aportacions humorístiques cada dos per tres, el que ens importa menys de tot plegat és el final.

No es pot culpar ningú per haver atorgat aquest paper fins ara a en Cornelius Karshwell. Malcarat i paranoic, de físic repulsiu i hàbits gastronòmics indigestos, el vell xaruc va executar un genocidi contra una raça d’amfibis antropomòrfics com a via per solucionar un conflicte laboral, la qual cosa va desembocar en el suïcidi de la seva dona i, en conseqüència, va significar la reunió d’una colla de grillats ultraconservadors per invocar una divinitat extraterrestre per tal d’aconseguir el domini sobre la raça humana (i qualsevol altra raça en general).

Hastur Awakens © Chase Norton. Creative Commons.

El final potser s’allarga una mica massa, però ja ens és igual i fins i tot tenim un moment “tria la teva aventura” en què podem triar un o altre final, abans d’arribar a un final al que ja se’ns convidava a saltar-hi pràcticament des del principi del llibre, per saber tot el que cal saber i dir que hem llegit el llibre sense faltar a la veritat.

Un llibre divertit, intel·ligent i esbojarrat que demostra que Marc Pastor és un autor capaç i camaleònic si cal, a veure si d’una santa vegada em poso amb Farishta.

(Visited 33 times, 1 visits today)