L’home intranquil / Kiko Amat

No s’ha fet gaire cas d’aquest llibre, diria que ni el propi autor el reivindica gaire, i aquestes excentricitats m’agraden, i intueixo que és un llibre d’humor, un dels gèneres més difícils, i com que l’humor és un tema molt seriòs aquí estic, a punt de fotre-li queixada a aquest artefacte de Kiko Amat que té tot l’aspecte de ser un llibre d’encàrrec que no satisfer a ningú, molts prejudicis abans de llegir un llibre? Potser, és el meu blog i si no agrada internet és molt gran.

Tenim una mena d’autoficció, amb el propi Kiko Amat com a protagonista, un protagonista una mica histriònic, amb participació de la seva parella i del fill. Recorda molt alguns articles de ja fa uns quants anys, un to desenfadat en peces breus que partint del quotidianitat poden abarcar qualsevol tema, al que li aplica el seu prisma i la seva llengua esmolada. Representa que l’autor està de vacances amb la dona i el fill, a la platja, i se li acudeixen coses.

—El què era millor abans? —em pregunta, ajuntant les celles en una sola eruga herniada.
—Tot —li contesto—. Els bars, els discos, els barris, els estius. Tot era millor abans.
Ella em mira de cap a peus. Duc un banyador de persona de vuitanta-cinc anys i set tatuatges de delinqüent juvenil, alguns d’ells aplicats el 1990 per un tatuador amb Parkinson que estalviar feina feia servir les aquarel·les que li van sobrar d’EGB. La Taronja em mira de cap a peus i, al final, murmura:
—Especialment tu, tio.

Playa de L'Almadrava, Roses (Girona)

Clar, de tant en tant s’emporta una bufetada verbal perquè és un llibre d’humor, i amb un personatge histriònic el més divertit que es pot fer és baixar-lo a terra, a poder ser de cop, a poder ser sense avisar.

—Bon dia.
—Parla per tu, malparit.
Els separats i els adúlters creuen de veritat que deixar dona i fills i anar-se’n a viure amb una joveneta de vint anys valdrà la pena pel sexe víking i la introducció violenta de coses noves a altres coses que mai havien sofert introduccions, però no és així. En primer lloc, perquè hi ha un nombre finit de coses que es poden fer quan es practica el sexe. En un llibre dels setanta que tinc a casa per raons humorístiques, que es diu Love positions, surt una parella kamasutrejant en cent cinquanta postures (a les fotos van en calçotets i calces; d’aquí el tema humorístic), però fins i tot un idiota veuria que el que fan és sempre el mateix. La zig-zig, com li deia la meva difunta àvia. La zig-zig en cent cinquanta postures diferents, però sempre la vella zig-zig, amb el vell resultat de sempre: deu minuts (sent optimistes) de sorolls i gemecs i suor i ferum i excrecions mucoses i blanquinoses i fastigoses, les miris com les miris.
És per això que tinc aquells atacs de riure ennuegadors quan llegeixo en novel·les cursis frases de l’estil: “Et faré coses que mai t’ha fet ningú”, i el destinatari de les coses va i s’ho creu, el molt infeliç. Potser imaginant, ple d’expectatives i curiositat, que el que li proposa aquell pendó desmadrat és transmutació de cossos, levitació, encabir-se animals marins al cul, viatges en el temps, agafar la forma de felins de la sabana o amfibis lliscadors. I, finalment, resulta el que sempre és: el vell xupa-endinsa-empeny-surt amb ocasionals bufeteja-pessiga-mossega.

Qualsevol circumstància serveix per parlar de qualsevol cosa, del que sigui, i fer-ho bé i de manera divertida, són unes pretensions modestes però que assoleix sense problemes, i no és pas tant fàcil! Temes com la paternitat “responsable”:

Sóc un Pare que Odia altres Pares. POP. No tots, però sí un percentatge altíssim semblant al que em movia quan odiava els no-pares.
—Veus allò, fill meu? —li dic al meu nen, que juga plàcidament amb un motlle de sorra en forma de tortuga. I assenyalo a Fill de Xandall. El meu nen em mira, i somriu, no cal dir que sense entendre res del que acabo d’assenyalar-li—. No s’ha de pegar mai, em sents.
I afegeixo ben fluixet i entre dents:Tu ho has fet algun cop?
—Excepte als nazis i als garrulos com aquell d’allà. A aquells sí que els pots hostiar a consciència, fill.

Nazis everywhere frightbats

Fer-se vell, cosa que em sona molt, ell del 1971 i jo del 1977, de vegades encara dir “pessetes”, i tota la resta doncs més o menys:

He dit “Franco”? He dit “pessetes”? Són aquests tipus de relliscades les que fan que la gent s’adoni immediatament de quina época véns. Les referències que deixen els adolescents bocabadats, i els joves muuts, les bromes que ningú —menor de trenta— entén […]. Quan vaig començar a envellir? Ho recordo com una cosa d’un dia per l’altre, com si m’hagués anat a dormir amb la meva joventut cofoia i tersa i plena de vida i m’hagués llevat al matí amb aquesta cara de Gollum rebregat. Un dia corria pels carres vestit de Ronnie Lane’66, emetent fragàncies d’adolescència i xisclant cançons de The Creation entaforat en un abric militar americà, el cos replet de velocitat i còctels flamígers, i l’endemà m’agradaven les infusions i em comprava roba per les seves aplicacions pràctiques.

O la televisió:

Sé que és impossible, però si jutgés pel que surt a la tele pensaria que tothom és retardat mental. O, en el cas dels anuncis on surten joves sobreexcitats passant-s’ho massa bé i amb la mandíbula col·locada de diadema, abraçant-se i fotent crits pel carrer: cocaïnòman.
La televisió sobresimplifica, enganya (editant pots fer que qualsevol cosa sigui creïble: refutar Darwin, establir que Hitler fou un vellet entranyable), la tele serveix per vendre porqueria inútil, està al servei exclusiu dels que manen (o dels que tenen peles; en tot cas, no està al nostre, de servei), presenta una visió estúpida del món i fa que tothom estigui enganxat a una pantalla lluminosa a la mateixa hora… Fent el mateix! Sense pensar! Si això no és l’eina totalitària més perfecta que s’ha inventat mai…
—Només t’he preguntat si podia posar les notícies… —em diu la meva dona, aixecant les celles destenyides, ombres de celles normals; les lleva com dos parèntesis horitzontals i el mira amb alarma.

Flatscreen monitors

Al final el llibre no va ser exactament un encàrrec, almenys no en format llibre, eren peces per ser llegides a la ràdio, que posteriorment van ser recollides i una mica corregides i ampliades en aquest llibre. El protagonista parla de qualsevol cosa, de tal manera que pràcticament no hi ha trama més enllà de les seves idees, sovint divertides i delirants i el seu xoc amb la realitat en forma de la senyora Taronja. Aquí trobem el Kiko Amat més directe i més àcid, aquell que pot fer un assaig titulat Los enemigos i que resulti un llibre desternillant. Els seus gran llibres són les novel·les, però aquest llibre queda com una petita raresa, una prova de que podria escriure en català més que bé, i una curiositat que es llegeix en un moment i us arrencarà més d’un somriure, no és pas poc.

19-06-18 Presentació del llibre de Kiko Amat, Antes del Huracán

(Visited 17 times, 1 visits today)