L’home infrahumà / Osamu Dazai

L’editorial Lapislatzuli té una sèrie de llibres japonesos traduïts al català, amb unes portades dibuixades amb estil manga sensacionals, que van fer que m’hi fixés a la darrera Setmana. Em van explicar la història d’aquesta col·lecció i els vaig comprar un parell de llibres, així que aquí estic a punt de començar L’home infrahumà d’Osamu Dazai.

Costa una mica, és un estil molt diferent del que estem acostumats, res a veure amb Murakami, un autor més fàcil d’entrar-hi. Aquest no és el cas d’Osamu Dazai, el llibre costa i la història se m’ha fet estranya per un parell de detalls: la relació glacial del protagonista amb la seva família, i la capacitat del servei d’abusar sexualment d’un nano a càrrec seu i que no passés res. Vaig haver de llegir-ho un parell de vegades per estar segur i sí, i potser això explica coses del personatge. El protagonista va encaminat cap al món de l’art, una decisió gairebé fatal en el seu cas, com si no li quedés una altra opció.

Em va sortir un autoretrat tan lúgubre que em vaig espantar. Tanmateix, l’acceptava secretament pensant que aquella era la meva figura veritable que maldava per amagar al fons del cor, que tenia un cor tan lúgubre, tot i que reia alegrement i feia riure la gent, que la realitat interior s’imposava i no em podia sortir una altra cosa. No podia, això no, ensenyar la pintura a ningú més que a en Takeichi. No m’hauria agradat que descobrissin la part lúgubre en el fons de les meves pallassades ni que la gent es posés en guàrdia mesquinament contra mi. També hi havia perill que la gent se’n rigués molt creient que es tractava d’una nova pallassada sense adonar-se que era la meva figura veritable, cosa que seria més insuportable que cap altra suplici. Vaig desar l’autoretrat al fons de l’armari.

I l’entrada a l’acadèmia d’art… bé, el nano ja apuntava maneres i no li va faltar això:

A l’acadèmia d’art, un estudiant em va iniciar en la beguda alcohòlica, el tabac, el prostíbul, el mont de pietat i la ideologia esquerrana. Era una combinació estranya, però era així.

Relacions tempestuoses amb intents de suïcidi en parella, un cosa com molt estranya, a més a més ell falla sempre i es queda. Va passant el llibre i l’empatia amb el protagonista no augmenta, tampoc ho busca, possiblement busca el contrari, el rebuig. A més a més, la família el té mig abandonat i quasi ni reconegut, suposo que el tema de l’honor i aquestes coses era quelcom que es prenien molt seriosament. Un fill que pretenia ser artista, que mantenia relacions amb dones casades… Però era un home terriblement torturat i infeliç.

—No pots continuar només amb el talent de ser simpàtic amb tothom.

El talent de ser simpàtic amb tots els altres… No hi havia més remei que somriure amargament. Jo, amb el talent de ser simpàtic amb tothom! Tenir por de persones, esquivar persones i enganyar persones, com feia jo, era el mateix que observar aquella regla freda i calculadora del proverbi popular: “Si no molestes Déu, no et castigarà?” Ah, els humans no ens comprenem mútuament. Dues persones poden considerar-se íntims amics bo i comprenent-se de forma del tot errada. És possible que no se n’adonin durant tota la vida. Si un mor, l’altre plora i li dedica un obituari de condol.

El llibre arriba a un final en què se’ns fa entendre que el protagonista ja ha mort i els quaderns que ha deixat són la base del llibre. No va ser així, però Dazai va aprofitar gran part dels seus records personals, de la seva vida, per fer aquesta mena de llibre-confessió. Un llibre molt recomanable, però dur, remou coses, però sobretot ens mostra una manera de lluitar contra la infelicitat provocant més infelicitat, apartant-se d’una societat que ell no vol entendre, tampoc l’entenen a ell. Una edició molt destacable, amb pròleg i introducció i un disseny i una coberta que fa venir ganes de llegir els llibres de tota la col·lecció. Un autor molt interessant i que lamentablement només compta amb aquest llibre publicat en català, no sé a què esperen les editorials!