L’home dels pijames de seda. Tres estius de Truman Capote a Palamós / Màrius Carol

Truman Capote és un autor que m’agrada, fa temps que m’he de rellegir A sang freda però no m’hi poso.

Als americans els agradava força venir a casa nostra, el seu govern s’entenia amb el de Franco, els deixaven fer una mica el que volien, bon temps, bones platges i un canvi amb els dòlars molt i molt avantatjós, qualsevol deia que no. Tot i això, en aquells anys un home tan genial com Truman Capote, i tan obertament homosexual, deuria causar sensació, segur que li encantava ser el centre d’atenció.

Però en realitat Capote estava cansat de ser el centre d’atenció, i de tantes festes i coses i necessitava calma i tranquil·litat i que no el convidessin contínuament a festes. Necessitava calma per convertir les més de 5.000 pàgines de notes en la que intuïa (encertadament) que seria la seva gran novel·la, A sang freda. I un Palamós als anys 50-60, amb un turisme encara incipient (però ja preocupant) era un lloc ideal per això. El llibre comença quan Truman s’assabenta, pels diaris, de la mort de Marilyn Monroe, a qui coneixia.

Vista de Palamós © Biblioteca de la Facultad de Empresa y Gestión Pública Universidad de Zaragoza. Creative Commons.

Al llibre hi ha una trobada breu però memorable, Truman Capote i Josep Pla, junts, cara a cara, el contrast entre ells dos deuria ser fantàstic.

Els van donar una taula prop de la finestra i mentre esperaven els van portar una ampolla de Blanc Pescador molt freda, obsequi del propietari de l’establiment, que moments després va venir acompanyat d’un home d’uns seixanta anys que va resultar ser Josep Pla. Colomer va fer les presentacions dels dos col·legues. Capote, tot mudat, amb una americana clara i un mocador rosat al coll, contrastava amb aquell col·lega que duia un vestit de pana marró, una camisa de quadres, espardenyes i una boina negra a la mà. Colomer, que en una ocasió anterior havia parlat a Capote de Pla, va referir-se a la condició de novaiorquès del foraster.

—Jo, que he voltat força, li haig de dir que un cop vaig veure Atenes i Nova York, vaig tenir la sensació que ja ho havia vist tot a la Terra. La resta són versions més o menys encertades de cadascuna d’aquestes dues fites de la civilització separades per 2.500 anys d’història. M’ha explicat Colomer que està escrivint un llibre i ha buscat refugi a la Costa Brava. Doncs sàpiga que ha triat el millor lloc, encara que d’aquí a quatre dies els turistes ens faran malbé la costa i l’humor —va dir Pla.

—També m’han parlat de vostè, els meus amics catalans. Sé que, com jo, sou un periodista que escriviu llibres i que a més sou un reputat gurmet —va contestar Capote.

El llibre fa de bon llegir, potser és una mica pla, intenta cenyir-se massa fidelment a uns fets i unes dates. I amb el tema de les dates, el llibre va endavant i endarrere en el temps de forma confusa, Palamós, Suïssa, Kansas, gent viva i després morta i… Aquest aspecte del llibre no està ben resolt. Es llegeix bé, però es fa llarg i això és un problema en un llibre de poc més de 200 pàgines. És interessant pel personatge, però res més. El retrat de la Costa Brava d’aquells anys tampoc és res de l’altre món, justet, alguns hotels i restaurants i poc més, i algunes receptes que fan venir gana, això sí. No és un mal llibre, però no és un gran llibre, passa bé amb una segona meitat una mica feixuga.

A veure si d’una punyetera vegada em poso amb A sang freda.

(Visited 16 times, 1 visits today)