L’estilita / Uri Costak

Primer llibre que llegeixo d’ Uri Costak que, tot i aquest nom, és un autor català de qui no n’he sentit parlar a la vida. La història de seguida agafa un aire de faula: un poble francès on cau un llamp al damunt de l’estàtua que està al cor de tot el negoci turístic del poble. És el cor i el tot absolut, no és un poble gaire famós aquest fictici Gyors de la Montagne.

Moustache va fer la primera pipada, regalant-se aquell moment, gaudint dels minuts de descans. Però pocs segons després va percebre una sèrie de petites formes irregulars apareixent per sobre l’empedrat de la plaça, tot superant l’última foscor de la matinada, com si fossin restes d’un meteorit caigut del cel… I aleshores, l’escombriaire va alçar el cap amb un gest que li va dirigir la mirada fins al final de la columna que sustentava l’estàtua del cavaller medieval més famós de tot el país.

I ja no hi va trobar res.

La punteria del llamp destrueix i esvaeix un mite no gaire verificable que nodria la petita indústria turística. Però mentre el poble fa plans per reemplaçar l’estàtua tan de pressa com sigui possible, arriba una persona, s’enfila al capdamunt de la columna, i es queda allà.

En una època on tot anava tan ràpid, aquell home havia decidit parar. Ningú no sabia el perquè. Ningú no sabia fins quan s’estaria allí dalt. Ningú no sabia com era que havia triat aquell petit poble de la comarca. Però el cert és que a l’antiga columna del comte Italo Rodari, vingués d’on vingués, hi havia un home, palplantat, estirat o assegut, que pensava quedar-s’hi tot el temps que l’hi permetessin.

Column © Fuzzy Gerdes. Creative Commons.

Un estilita, un ermità, algú que es retira a meditar, a observar o a pensar simplement, a intentar restar en pau amb l’univers. L’alcalde decideix no fer-lo fora, deixar-lo estar allà dalt. I això es torna a convertir en una atracció capaç de posar de nou en marxa una indústria turística que si no té una història per explotar no té gaires manies en inventar-se-la. Però aquesta història és real, i és una noticia d’abast mundial gràcies a una webcam que enfoca i retransmet la columna a totes hores.

D’unes piulades es va passar als diaris digirals, d’aquests a la televisió i a la resta de xarxes, i de la televisió i la resta de xarxes a alguns dels diaris anomenats de prestigi d’arreu del món. Els mitjans més atrevits van aprofitar per aprofundir en tots els ets i uts del cavaller Rodari i van recuperar les preguntes que s’havia fet un historiador local que feia anys, quan es va aixecar l’estàtua del comte, havia qüestionat aquella història de cavallers que rescaten els ulls més bonics de França i que ningú en el seu moment va voler escoltar.

Yogi © Ashwin Chandrasekaran. Creative Commons.

L’estilita li va explicar que venia de molt lluny, que s’havia passat mitja vida cercant respostes a preguntes que en realitat no tenien resposta; que tot el que havia fet, el més probable, és que ho hagués fet per saber-ne més. Més de tot… Per sentir-hi el batec a la vida. Li va parlar de què s’experimenta al bell mig de la natura quan durant setmanes només t’acompanyen les estrelles, de la bellesa de l’acte de plantar un arbre, de llacs gelats per on només es podia caminar descalç i de camins vermells com el ventre de l’infern. D’homes sants de les muntanyes amb qui havia conviscut de petit, des que va perdre els pares, i d’un jove missioner que li havia ensenyat l’art de parlar en altres llengües. De la saviesa d’una alzina italiana i mil·lenària que li havia explicat la història del món, d’una conversa amb un lleopard de les neus a més de cinc mil metres d’altitud, d’un petit ocell rialler que el va acompanyar en una passejada de més de sis mesos fins al peu d’aquella columna… I li va parlar, també, d’un espai cada vegada més gran, dins del seu cor, que el connectava amb tot, amb cadascun dels homes i les dones de la terra.

—I això és el que sents? —va intervenir l’Emmanuelle.

—El que sento és que soc, potser només això, que soc aquí i ara. I que res ja no em pot treure d’aquest moment.

El llibre en cap moment abandona aquest to lleuger de faula, i amb els seus capítols curts aconsegueix ser de molt bon llegir. El poble, l’alcalde, l’oposició, els botiguers, els veïns, els nens i l’estilita, allà al mig, reorientant en poble com una coordenada més, la més important. Un llibre entretingut i de bon llegir, un petit descobriment.

(Visited 29 times, 1 visits today)