Les set vides d’un gat rus / Joan Daniel Bezsonoff

M’he llegit altres llibres de Joan Daniel Bezsonoff i és un autor que m’agrada prou com per intentar-ho amb aquestes memòries. Per cert, firma amb o sense guió, estaria bé saber quina és la forma correcta. Jo de moment, com que vaig començar sense guió, ho mantinc.

Unes memòries potser no s’escauen gaire a un autor nascut el 1963 i que, per tant, encara no compta ni amb seixanta anys. Normalment, aquests projectes memorialístics s’aborden més tard, quan la lògica indica que no caldran gaires afegits per completar la biografia. També hi ha exemples de gent que va fent memòries en edats jovençanes. En fi, de tot hi ha i tampoc és un fet determinant. Aquest llibre reuneix tres llibres de memòries de l’autor: Una educació francesa, Les meues universitats i El fill del coronel, i hi afegeix un darrer llibre fins ara inèdit La Javanesa.

En aquells temps antediluvians sense Internet, mòbils, fotocòpies ni targetes de crèdit, els trens trigaven quinze hores per unir Perpinyà i París i calia esperar tres o quatre anys per tenir el telèfon a casa. Els cantants sabien cantar. Els actors pronunciaven admirablement el francès. El cinema feia somniar. Els gendarmes us demanaven la documentació amb la veu de Fernandel. Els cotxes tenien llums grocs, els carrers plaques blaves amb lletres blanques. Les vaques menjaven herba. Els caps d’estació anunciaven els trens amb l’accent de llur país. La mainada creia en l’existència del Pare Noël. Els carters passaven dos cops al dia. La gent feia compres a les botigues del centre de les viles i no pas als supermercats que no exisitien. Ningú no cremava cap cotxe la nit de Cap d’Any. Una ratolina deixava un franc sota el coixí del mainatge que havia perdut la seva primera dent de llet. El president de la República editava antologies poètiques, i tots els catalans parlaven català.

El recull d’anècdotes i vivències transita en un terreny entre notarial i confessional, una mica més del primer, amb molta nostàlgia. Però és que el normal per parlar dels primers anys és això, la nostalgia. I també en aquells anys va descobrir coses de si mateix i de qui i què era, que no és pas una qüestió senzilla.

A la llarga, la meua passió per la llengua dels meus avis —que mai no parlaré tan bé com el francès—, aquest català que estimava tant em va obrir les portes d’un castell secret. França, i sobretot la república, sempre ha lluitat per eliminar la nació catalana. De la mano con España…

Em va costar molt de comprendre que no era un francès de l’extrem sud sinó un català del pol nord… De tant en tant, si uns amics parlen malament de França, em fereix sentimentalment tot i que tenen raó… Ara soc només un francès administratiu. Vinc d’un país que encara no existeix, un estat fantasma. Ciutadà ectoplasmàtic, vinc d’una Catalunya boirosa i llunyana que un dia serà lliure…

La meua descoberta de la catalanitat ha estat una llarga iniciació.

Els francesos actuals m’han ajudat molt a desamorar-se de França. Han enlletgit tant aquest país encantador que ja no és el meu. La França del segle XXI és el país del penediment històric, dels moralistes de trucalembut, dels jutges del passat que menyspreen les generacions anteriors, dels donadors de lliçons, dels policies del pensament, dels polítics incultes, dels professors que fan faltes d’ortografia, dels enamorats de l’exotisme que no accepten que uns altres ciutadans vulguin parlar una altra llengua…

[…]

En canvi, tant els catalans com els occitans, em troben un accent parisenc, rastre inesborrable de la meua infantesa a Massy. Quan m’expressi en català, senti la mateixa cançó. Els catalans del Principat em repeteixen que tinc la cantarella francesa i els rossellonesos m’acusen d'”espanyolejar un bri”. Parli la llengua que parli, sempre seré estranger, l’home que sobra.

Aquesta afirmació, aquesta manera d’estar en el món és el nucli principal de la primer part del llibre. La segona part m’ha costat una mica més, els seus records d’educació, amb parts interessants. Potser és molt específic i pot tenir interès per conèixer el sistema educatiu francés i, més concretament la Khâgne, que jo ni sabia què era.

El mateix any, vaig intimar amb la Marie-Pierre Gaviano, àlies Sagan. Retirava a la novel·lista. Molt brillant, amb una intel·ligència i una cultura que es rifaven de totes les dificultats de les oposicions, va “integrar” a la primera temptativa. Fumava sense parar i vestia com un guardabosc. Ens vam perdre pels remolins de la vida.

Fa quinze anys, una nit d’hivern, sortia amb el Centini d’un restaurant de Sant Rafèu quan la vaig reconèixer. Passava davant del monument a Bonaparte i s’encaminava cap a la cornisa. Me va recar de no poder parlar-li. El meu amic em va tallar:

—Si us apreciàveu tant, no us hauríeu perdut de vista… Els nostres vaixells han de llançar baguls dins la mar per poder avançar…

En els seus records es repeteix una melangia en les paraules “era feliç i no ho sabia”. Suposo que la felicitat és això, es viu al moment però s’identifica en retrospectiva, amb la perspectiva que dona la distància.

Vam viure junts l’època quan hom creu que la vida és bonica. Compartíem somnis, l’amor dels llibres i de les arts, els mateixos ideals. Els hem traït. Vam fallar el nostre envol. Ens trobem amb la mateixa desesperança llefiscosa com si res no hagués passat. Sabem que hem assassinat el noi que vam ser. La nostra lluita per llegir més llibres, aquesta fugida dins l’erudició no esborra res.

Com els capellans d’antany, el llatí és la nostra llengua secreta. Vam participar a les mateixes campanyes. Vam compartir les mateixes il·lusions. Ens van animar els mateixos somnis. Melangiosos i beguts, intercanviem els nostres telèfons i tan bon punt hem sortit al carrer ja sabem que no ens trucarem mai. Desapareixem dins la nit amb la tristor a l’esquena i valors caducats.

I encetem la tercera part, El fill del coronel, on comença explicant la seva vinculació amb l’exèrcit (son pare era metge militar) i deixant clar que l’exèrcit francès no té res a veure amb l’espanyol. És un exèrcit republicà i sense un historial de cops d’estat al darrere que el faci ominentment perillós. Evidentment també és un exèrcit amb les seves taques i les seves ombres, ser millor que l’espanyol no és especialment difícil ni el converteix automàticament en un exèrcit “bo”.

Allà coneix a molta gent, alguna de ben curiosa.

—Nen, el teu llibre no està malament, però, digui el que digui la senyora Rodoreda, una novel·la no són només paraules. Les paraules constitueixen les pedres de la casa. El llibre no pot ser només un recull de frases boniques. Una novel·la, per plagiar Jean Gabin, és primer una història, segonament una història i tercerament una història. Una novel·la la fan personatges i un clima. Si vols escriure llibres sense personatges, sense història amb un estil verbós no escriuràs cap novel·la. Només podràs parir un d’aquests experiments avorrits que agraden tant als francesos i als crítics, un bluf pretensiós i ple de consideracions sobre la pintura, la vida, la mort i la pèrdua. Hi ha gent que s’avorreix tant que et vol avorrir amb llibres buits. Tens traça. Tens imatges originals, però no és suficient. En una novel·la, els passadissos, els túnels m’apareixen com els moments més importants del llibre, les seves transicions. Una novel·la, Daniel, em fa pensar en la travessia a peu d’una ciutat. Has de passar per tots els carrers petits dels suburbis per accedir al centre. I sisplau no imitis a ningú. Escriu el que t’agrada. Parla de temes que t’interessen. Fuig de les modes. Escriu i, si no vens cap llibre, ves a passejar. La vida és meravellosa, plena de països desconeguts on parlen llengües màgiques i on t’esperen dones complicades. Viatja, llegeix i escriu només si tens coses a dir i no oblidis mai que un dia només Déu entendrà les nostres pobres parles humanes…

En fi, un parell més de records de la seva època militar, un que… bé, eren els 80 i efectivament aquesta noia (en aquell moment!) era un fenòmen de masses:

Aquelles nits de guàrdia se’m feien interminables fins al vespre que vaig conèixer Samantha Fox. Quina noia més maca! Em va entusiasmar de seguida. M’encantava el contrast entre la innocència de la seua carona fresca i l’exuberància del seu mamellam. Sabia valorar-lo amb una llenceria eficaç.

Un reflexió sobre la identitat i qui és ell, un clàssic d’aquest autor.

Malgrat el meu arrelament a Massy, era també català amb orígens russos, un xic provençal i amic dels Pieds Noirs. Tot depenia del context i de l’interlocutor. Vogava entre les llengües i les identitats com un núvol indecís.

Amb això arribem al final, amb això acabaria la recopilació de les memòries de Joan-Daniel, però aquest volum conté una cosa més. Una narració a mig camí de la biografia o d’una novel·lització d’un episodi real de la seva vida… La Javanesa és un text inèdit sobre el seu amor (encaterinament, enfigament?) per la Chantal, una professora com ell. És potser aquell tema inèdit que posa un grup consagrat per fer plaent el disc de grans èxits? No ho tinc clar, és una història on no passa res més a part d’aquesta bogeria d’amor no correspost, amb punts d’assetjament una mica inquietants, i amb una noia que  li dona les esperances justes per no defallir però res més. Un mal negoci es miri com es miri, ser pagafantes no és agradable.

De què em serveix tota aquesta retòrica? Si, tres segles després, encara no m’he empassat el tractat del Pirineu, com voleu que admeti la realitat?

[…]

Per què escric aquest llibre? Per què t’escric que pateixi, Chantal? Tant te fot, oi? No dius res, perquè no tens cap conversa. No ho saps? Potser? No m’estimes? Això rai, amor meu. Jo et volia tocar un vals i tu només sents els grinyols d’un violí desafinat. Entre nosaltres, hi ha un vincle sadomasoquista massa espès per establir una relació sana i espontània. Aquest relat em fa pensar en les armes secretes dels nazis o, més aviat, en el mariscal Grouchy que va arribar massa tard a Waterloo perquè Napoleó pogués guanyar. No t’emocionarà mai. T’arribarà descafeinat en el seu envàs francès, amb els grans esventats per la traducció. Ronsard, el príncep dels poetes, no pogué convèncer cap minyoma amb els seus versos. Què podré fer, pobre de mi?

Pose-Ana Poses – The Chair Abadon // Shiraz © …Amame hasta con los dientes…., Creative Commons.

[…]

Tants anys han passat i encara no he entès res d’aquesta història. Llegint els quaderns on copiava tot seguit l’essencial de les nostres converses, redactant una novel·la, fosigant per tots els racons d’Internet, he acumulat una quantitat d’informacions que no em serveixen de res.

I amb això sí que ja s’arriba al final del llibre, amb aquest afegit de La javanesa, que és una clausura potser estranya però on se’ns mostra un Joan-Daniel Bezsonoff més humà que en les tres parts anteriors, més centrat en explicar-se a si mateix i el seu molt petit univers que no en intentar registrar tot el que passava al seu voltant. Aquest nivell d’emoció el té quan parla d’art, de llengües i en aquest punt, els amors no correspostos donen molt de sí. Ens trobem amb un llibre interessant, és contundent i en alguns moments pot costar una mica de passar, però val la pena. Malgrat això, prefereixo les seves novel·les i me’n falten unes quantes, o sigui que ja sé què serà el proper que llegiré d’ell.

 

(Visited 56 times, 1 visits today)