Les quatre amigues / Carmen Korn

La saga Filles d’una nova era toca a la seva fi, toca acabar la saga, i després de Filles d’una nova era i Temps de dones arriba aquest Les quatre amigues, que suposo tanca aquesta història de Carmen Korn , que va començar amb les runes de la Primera Guerra Mundial i que veurem fins on arriba. Durant el recorregut hem passat per la història d’Europa i sobretot la d’Alemanya durant el segle XX i fins al final del segon llibre, que ens va deixar ja encarats als anys 70.

I als 70 comencem, amb un nou embaràs que ampliarà la nissaga de les protagonistes, que ara ja comencen a tenir una edat més que respectable. Un dels punts fluixos de la saga és l’intent que els volums siguin de lectura autònoma, fet que obliga a resums continus, sobretot al principi, per facilitar que els lectors que no han llegit els dos primers volums es situin en la història. Sobre si això és o no una decisió encertada ho deixo a criteri de cadascú.

I una cosa que passava als 70 a Alemanya, i a gran part del món diguem-ne occidental, era el terrorisme. En el cas alemany era el terrorisme d’extrema esquerra de les brigades roges, o RAF o els Baader-Meinhof, en definitiva, aquí teniu l’enllaç. Un grup on sembla que hi pot estar implicada la Ruth, la filla (adoptada) de Rudi i Käthe. A en Rudi, que va lluitar contra un altre exèrcit roig, tot plegat se li fa molt estrany. Suposo que als alemanys que havien lluitat contra la URSS o patit el comunisme, a la RDA o durant l’ocupació, els quedaven poques ganes de res que dugués “roig” al nom. Una altra cosa és el comportament del bloc democràtic, que amb coses com Vietnam no semblava ser cap meravella. Sobre aquesta RAF també hi ha una pel·lícula i una mica tangencialment la sensacional peça (no és gaire classificable) de Bernardo Atxaga, el Henry Bengoa Inventarium (juraria que es pot trobar en aquest llibre, no estic 100% segur!).

En Rudi era a l’oficina de correus del carrer de Mühlenkamp i estudiava cada una de les setze fotografies dels cartells de crida i cerca. Andreas Baader, Ulrike Meinhof, Holger Meins, Gudrun Ensslin. La cúpula. No coneixia la majoria dels altres noms.

Els cartells estaven penjats a les oficines de correus des de l’any anterior. Si bé en Rudi sabia que la Ruth no hi apareixia, aquelles fotografies atreien la seva atenció d’una manera inexplicable. Observar-les detingudament s’havia convertit en una mena de conjur, tant de bo no hi trobés mai la seva filla.

Der Baader Meinhof Komplex © sinemabed, Creative Commons.

Van ser uns anys complicats i també van ser l’estrena del terrorisme com a fenomen global, les consignes pacifistes dels 60 quedaven definitivament enrere.

Jocs Olímpics de Munic, onzè dia. A primera hora del matí, un comando palestí d’una organització anomenada Setembre Negre havia atemptat contra la delegació israeliana i havia pres ostatges. L’objectiu del comando era que alliberessin no només els presos palestins a Israel, sinó també l’Ulrike Meinhof i l’Andreas Baader.

Aquesta saga va començar tot just acabada la Primera Guerra Mundial i ara ja som als setanta. A nivell argumental passen coses, com el relleu en protagonisme de les noves generacions respecte l'”alineació titular” i també que alguns d’aquells personatges primerencs, llei de vida, ens comencen a deixar.

I en aquest relleu de les noves generacions tenim una història d’amor entre Katja i Jon, un actor de Berlín Est, la RDA, la Stasi i un projecte de fuga, una història desgraciadament habitual fins que la URSS (la RDA n’era un satèl·lit) va començar  a concedir visats de sortida, o la RDA es va enfonsar, va ser absorvida per la RFA i posteriorment els dos països es van reunificar.

DDR Postcard Leipzig 1965 © Sludge G, Creative Commons.

Però per a tot això falta encara molt, el bloc comunista segueix sent granític i escapar és una bona opció, tot i que no exempta de risc. Viurem alguns dels fets més significatius dels 80 com van ser l’aparició de la SIDA. En aquesta saga hi ha protagonistes homosexuals i la SIDA es va acarnissar especialment contra aquesta comunitat. De fet, al principi es parlava d’una estranya “epidèmia gay”, amb casos sonats com el de Rock Hudson. I al final de la dècada la caiguda del mur de Berlín, viscut d’una manera molt significativa pels protagonistes que havien fugit de l’RDA pocs anys abans.

Centenars de milers de persones havien arribat de l’RDA, feien cua davant de les oficines de correus per recolir els cent marcs de benvinguda, que desembutxacarien de seguida als centres comercials, al mercat del peix i a la catedral. L’olor dels motors de dos temps impregnava el centre de la ciutat. Feia la sensació que Mecklenburg sencer havia anat a Hamburg.

Les botigues van allargar els horaris d’obertura, fins i tot diumenge van tenir obert. Els teatres repartien entrades de franc. La gent adornava els Trabis i els Wartburg aparcats amb taronges, plàtans i dolços. Un deliri de felicitat. Una celebració de l’amistat. Els alemanys encara no es dividien en Ossis i Wessis, orientals i occidentals.

Fall of the Berlin Wall 1989 © Gavin Stewart, Creative Commons.

La fi d’un món mentre el segle s’acosta també al final. El llibre arriba al desembre de 1999 i, és llei de vida, seguim acomiadant gent que se’n va fregant el segle de vida. Una vida sovint enrevessada i interessant, potser no gaire fàcil però la que els ha tocat viure.

La vida avançava entre camins sinuosos i carrerons sense sortida, i molts tresors difícilment s’haurien descobert a la vora del camí sense haver tingut una avaria.

Els llibres són llargs i reconec que m’hi he posat amb cadascun amb força mandra. Però un cop agafada la “velocitat de creuer” es llegeixen bé. L’estil potser és massa senzill, és la pega que hi puc posar, la història és interessant (sorprenent no, almenys si sabem una mica d’història del segle XX), atrapa i està ben explicada tot i que cap al darrer volum ja hi ha una quantitat de personatges molt considerable i ens pot confondre una mica. Cap a la part final el llibre té aquest aire de tancament entre funerals i nous naixements, la història i la vida continuen però ja no ens l’explicaran més la Lina, la Käthe, la Henny i la Ida, les quatre amigues creades per Carmen Korn per narrar el segle XX.

(Visited 49 times, 1 visits today)