Les paraules justes / Milena Busquets

Els llibres de Milena Busquets m’agraden, els he llegit tots (crec que només em falta el recull d’articles), i la llegeixo en català tot i ser una escriptora que fa servir el castellà (trobo que és bo normalitzar això, al revés es veu d’allò més normal). Va publicar un primer llibre que va passar de manera discreta (sense pena ni glòria em sembla una mica massa bèstia) i després va triomfar a lo gran amb También esto pasará (o en català També això passarà), el llibre estava molt bé però potser el rebombori va ser excessiu, això ja és un altre tema; i amb Gemma es va demostrar com una autora sòlida, amb un estil i una veu pròpies i una certa tirada cap a una literatura del jo que limita amb l’autoficció i que si es fa bé està molt bé i si es fa malament carrega una mica, en general se’n surt bé, veurem si aquest Les paraules justes està a l’alçada de les expectatives. La veritat és que el llibre comença bé i fa pensar que sí, que potser és una mica més estrany del que esperaríem però que pot estar bé.

La capacitat de seducció hauria de servir exclusivament per aconseguir amor (o sexe, que és gairebé el mateix), qualsevol altra transacció és fraudulenta i deshonesta.

Tenim una estructura de diari, però el que hi ha, més que no pas el dia a dia són reflexions, el tipus de coses que potser apuntes per més endavant desenvolupar en una novel·la o un article.

El més difícil per a un escriptor és esborrar, eliminar, llençar, rebutjar, reconèixer que alguna cosa no està a l’altura del que vol. El meu truc: quan no sé si deixar alguna cosa en un text o treure-ho per massa obvi, gastat, cursi o poc original, penso en dos o tres columnistes i escriptors que no m’apassionen gaire. Si em sembla que la frase els agradaria o que fins i tot l’haurien pogut pensar o escriure ells, la descarto sense dubtar-ho ni un segon, sense gens de pena ni dolor al cor. Treu, treu.

No hi ha un fil, però el tema de les relacions, dir-ne amor a més de cursi ho limita molt, és bastant constant. Unes relacions vitals, sense dramatisme però amb passió fonda, seriosa, i també distant si cal, no hi ha un patró clar més enllà de ser un tema al que es va tornant. Una i altra vegada, com un dels centres vitals, com un port al que cal anar tornant un cop i un altre.

“Només hi ha una elecció realment important per a les dones: dedicar-se a l’amor o a la resta. No hi ha res més.” Aquesta frase havia d’anar a la meva última novel·la i crec que al final em vaig descuidar de posar-la. O sí que l’hi vaig posar. No ho sé. És bona. I, a més, és veritat.

L’elegància que requereix el més mínim esforç no és elegància.

Algunes d’aquestes entrades són pràcticament articles o columnes, per extensió ho podrien ser segur, com aquesta (de la que només poso el principi):

Ahir a la nit, vaig passejar llargament pels carrers de Barcelona abraçada a un home. Hi ha experiències que són molt semblants tant si es fan a soles com en companyia, anar al cinema o menjar, per exemple. I hi ha experiències que són millors en solitud, com banyar-se al mar o visitar una esglèsia. Però les ciutats semre és millor recórrer-les abraçada a un home.

I en el mateix “article”:

Sense deixar-me anar, l’home que m’abraçava es va aturar un moment davant d’un gran aparador de vidre per observar el nostre reflex, tan perfecte, proporcionat i harmoniós, tan guapo ell, tan atractiva jo. No crec que follem, i si follem ho farem com adults experts i talentosos, no com lleons ni com nens.

Em recorda una mica l’estil dels llibres de Maggie Nelson, una aparença fragmentària però amb una corrent de fons que funciona com el fil conductor de tot plegat.

Els mals escriptors només necessiten una frase per demostrar que són dolents; els bons necessiten almenys cent vint pàgines per demostrar que són bons.

M’explica el Noé que, a les cues per vacunar-se, el jovent aprofita per lligar, que s’han convertit en una espècie de Tinder estiuenc i presencial. La vida sempre preval.

L’escriptura també és un dels pilars del llibre, de fet de la vida de l’autora, força normal.

La persona que escriu i la persona que viu tenen poc a veure entre si. En la vida quotidiana tinc la sensació de no controlar gairebé res, d’anar fent sotracs, de sobresalt en sobresalt i de sorpresa en sorpresa. En canvi, quan obro l’ordinador per posar-me a escriure, les meves capacitats es concentren en un punt, l’ànima se m’atura i deixa de papallonejar, tinc una arma a les mans, una escopeta o una cosa així, sé com fer-la servir, quant pesa, quant es pot desviar de l’objectiu si bufa el vent o de sobte em tremola el pols; estic tranquil·la i excitada, apunto, disparo. No sempre encerto la diana, però almenys sé en quina direcció és.

Però torna a les relacions, clarament si cal triar un tema per aquest llibre, aquest és el que guanyaria.

Follem tan bé perquè tots dos estem igual de bojos. El grau i el tipus de bogeria de cadascun a l’hora de follar és essencial per entendre’s, per a la resta no importa tant.

Només s’escriu seriosament, de la mateixa manera que només es folla seriosament.

És una autora d’èxit, i això vol dir que de vegades la gent, els lectors, la volen conèixer, una perspectiva que no li acaba de fer gaire el pes.

Algunes de les persones que volen conèixer l’autor d’un llibre que els ha agradat, el que en realitat volen és que l’autor les conegui a elles. “Jo he passat unes quantes hores llegint-te, doncs ara m’escoltaràs tu a mi. I ni se t’acudeixi interrompre’m per explicar-me la teva vida o donar una opinió.”

Escriu autoficció? Probablement, o una cosa que s’hi assembla força, una etiqueta que potser en els altres llibres no era tan evident, tan descarada, però aquí i en forma de diari… no hi ha manera de no qualificar-ho d’aquesta manera.

No estic segura que es pugui passar amb èxit de l’autoficció a la ficció. Es pot fer el camí contrari, és clar, de la ficció a l’autoficció, hi ha munts de novel·listes que en un moment determinat han decidit escriure les seves memòries o basar un llibre en un record o una experiència personal, però la literatura del jo no permet fer marxa enrere. Quan t’endinses en aquest terreny, potser estàs abandonant definitivament la possibilitat d’escriure novel·les.
Quan aconsegueixes un cert èxit en el camp de l’autoficció (un terme molt molest i discutible, tota obra seriosa té un element d’autoficció, escrius amb tot el que ets, fins a l’última cèl·lula, no és tan fàcil desfer-se d’un mateix. Fins i tot l’obra de Proust es podria considerar en certa manera autoficció. L’autor gairebé sempre es transparenta a través del que escriu, a vegades més, a vegades menys, segons l’època, les modes, el seu estil, el seu temperament i el tipus de literatura que fa), et planteges com continuar.
Deixar caure l’auto i dedicar-te només a la ficció o deixar caure la ficció i intentar esbrinar si pots anar una mica més lluny amb l’auto. Més enllà de l’autoficció, potser hi ha l’autobiografia, potser hi ha el dietari (no el dietari vòmit que escrius per alleujar-te, ni el dietari presumit que escrius per demostrar com escrius de bé i com n’ets de sensible, sinó els dietaris que va escriure el gran Jules Renard, que al seu torn remeten, almenys per a mi, a La Rochefoucauld i a La Bruyère). El terme autoficció desapareixerà; de fet, ja està desapareixent, però haurà servit per assenyalar una tendència i un camí. Potser no és el millor moment per a la ficció pura i dura. Ja gairebé no existeix la literatura que no parli en certa manera d’un mateix (Carrère, Houellebecq, Nothomb, l’autora alemanya de la citació que vaig llegir l’altre dia). Uns es pregunten: qui és l’home? I d’altres es pregunten: qui soc jo? Però, en realitat, és la mateixa pregunta.

La literatura, la bona de debó, ha de ser dura i ha de fer mal? Seria fàcil contestar que sí, però hi ha autors amb vides que no van ser cap rosari de desgràcies i que han fet autèntica literatura, i de fet quasi tots els anteriors al segle XX han tingut la part econòmica una mica arreglada (els pobres no sabien ni llegir com per posar-se a escriure). Potser no és tant des d’on s’escriu com cap a on, un rumb clar i sense concessions ni pietat, potser és això.

Homes (i dones) tous fent literatura tova per a homes (i dones) tous. La literatura no pot ser tova, ha de ser dura com una pedra. John Cale, parlant de la seva època a la Velvet Underground i el seu treball amb Lou Reed, diu en el documental de Haynes: “Vam establir un estàndard constant sobre el nivell d’elegància i de brutalitat”.

Bé, hi ha un bon munt de mostres en aquesta entrada. Més que suficients per fer-se una idea. Així com els seus llibres anteriors (potser amb l’excepció del primerenc Hoy he conocido a alguien) tenien un punt de partida més persona, més d’autoficció, i a partir d’allí anaven tramant una història amb molt de memòria o de recuperar coses del passat… aquí no tenim res d’això. Aquest llibre és pur present, immediat, vital i a estones lacònic i banal, com si no hi hagués res a dir, una sensació que qualsevol que hagi intentat escriure un diari coneix, què expliques d’un dia en que no ha passat res de res? En aquest llibre no tenim la mica de pantalla de ficció que als altres llibres ens separaven de l’autora, aquí està ella tal qual. Si els seus altres llibres us han agradat aquest segurament també, tot i el canvi de registre, i si us esteu pensant si pot ser o no una autora a seguir aquest llibre us treurà de dubtes.