Les nostres mares / Gemma Ruiz Palà

No he llegit res de Gemma Ruiz Palà, sé que va rebre molt bones crítiques tant per Argelagues com per Ca la Wenling, però aquest Les nostres mares (Premi Sant Jordi) serà la meva primera aproximació.

Un llibre sobre la generació de dones nascudes als anys 50, uns anys on encara hi havia dictadura, i per estona. Tot i que allò va durar molt la dictadura va anar mutant, i als anys 50 ja no eren els més durs de l’inici (del 1939 al 1943-45 la cosa va ser duríssima, a partir de la victòria aliada es va començar a afluixar). Als anys 50 començava a haver-hi una certa obertura i un inici de modernitat, molt més tímid del que arribaria als 60 o sobretot als 70, però ja era alguna cosa. El problema era que a la resta del món civilitzat en acabar la Segona Guerra Mundial havien posat la directa cap al futur i aquí anàvem amb l’hora canviada, més o menys anàvem una dècada endarrerits. I a la dictadura aquest tímida obertura no li feia la més mínima gràcia, la necessitava per començar a ser acceptada internacionalment però es resistia a afluixar. Aquest tímid “afluixament” i -sobretot- el suport dels Estats Units van fer que Espanya deixés de ser un estat pràcticament pària i es pogués mirar al futur amb un tímid optimisme. Gemma Ruiz és del 1975 i jo del 1977 o sigui que quan parla de la generació de la seva mare també és més o menys la generació de la meva mare, les mares dels que estaríem englobats a la generació-x, per si us agraden aquestes etiquetes. Teniu aquesta entrevista per si teniu curiositat. I la primera de les dones a explicar-nos coses, l’Anita:

Per elles, la modernor serà un invent per no haver de tocar tanta mè. I això sí que és néixer amb la flor al cul, com a mare: la Lali era de la primera generació que no hauria de fregar a mà —al safareig, o a la pica, amb sabó de pastilla, ben neutre, de coco, si podia ser— els draps i draps que les criatures arribaven a enllardar cada dia. Perquè ben cert, allò que les criatures ja poden menjar glòria, ja.
I si haver pogut tenir dodotis cada cop més perfeccionats pel segon fill no li semblava prou privilegi, i dodotis que ja vorejaven l’excel·lència per la tercera prou luxe, a la Lali també li arriba al moment just la modernor dels dodotis amb velcro, transpirables, de màxima absorció, dermatològicament testats i anatòmicament adaptats a les necessitats de la gent gran. Al moment just que els haurà de menester per la seva mare, li arriba allò que ara tothom ha deixat de dir-ne gasses o dodotis i es veu que se n’ha de dir bolquers.

Us podeu imaginar com reacciona quan el seu fill li diu que pel seu fill (o sigui, el net d’ella) volen fer servir els bolquers de roba pel medi ambient. Va cuidar els fills, els pares, i ara els nets i ja comença a estar-ne tipa i no vol tornar a començar amb tot això.

I amb el tercer net va posar unes bases, oi tant que les va posar. Ara ja havia assaborit què era tenir algun vespre per ella. Ser del club de lectura de la biblioteca del barri i no perdre’s cap llibre ni cap escriptora, per exemple. I sobretot: ser del club de les que gemeguen de veritat i de gust.
La Lali no volia perdre cap dels orgasmes que li estava regalant la segona joventut.
Per més iaia que fos.
Per més mare.
I d’aquí el xantatge. D’aquí que trobés tan urgent que el fill gran no se la jugués un dia més sense vasectomia.

El tema del sexe hi és present, una nul·la educació sexual i una encara més nul·la planificació familiar, i això va començar a evolucionar però molt a poc a poc. Els avortaments eren una cosa molt fumuda, complicada, cara i gore.

Aquell setembre del 1985 la Lali estava d’una falta. La llei que d’una punyetera vegada reconeixia el dret a avortar a Espanya tot just s’havia aprovat el juliol. Tan tendreta que tothom anava amb peus de plom.[…] Però no, avortar encara no era lliure i gratuït com reclamava el feminisme. Només emparava embarassada i metge en tres condicions: violació, malformació del fetus i risc físic o psicològic per la dona.[…]
Sí que se sabia d’alguns metges fora de sèrie. Metges que s’havien compromès amb els drets de les dones tot i la por d’anar a la garjola. Però eren quatre, i no per totes les butxaques.
I refia-te’n, dels que ho feien més bé de preu. D’amagatotis, esclar. El que tenia més crèdit era un de Sants. Però amb un sobrenom per apretar a córrer: el carnisser. Citava sempre de fosc en un pis que més que pis era una cofurna. Ni bona nit ni bona hora, només quan comenci no cridin, per favor, allà plantat al rebedor. A punt per endur-se la pròxima xaieta amb el davantal de plàstic regalant de sang de la que acabava de buidar.

Un clàssic, anar a Perpinyà a veure L’últim tango a París, i també ja que hi eren pel·lícules X (que potser avui no ho serien gaire).

Eren acabats de casar i tothom tenia a la boca el tango i la mantega. La Trinca i tot n’havia fet cançó. Sentint el gran escàndol, ves si no havien d’anar-hi ells també, de contrabando a veure el Marlon Brando. Cap a Perpinyà no hi faltava gent, que n’hi pujaven a grapats. Però el Quico no s’ho podia perdre, sempre com una teia.

No tot era tan festiu, hi havia molta lluita soterrada, molta necessitat i també algunes coincidències una mica estranyes.

Cinc dies abans de les Jornades Catalanes de la Dona que van dinamitat el resclosit temple de la Universitat de Barcelona, cinc dies justos, va i neix Interviú. Que ja és mala fava, també. Una revista que, per més inri, venia la nuesa d’una dona en portada per cobrir-se de glòria. I com que tal fet passava per primer cop a Espanya, les bavalles, els escaldufots i els uaus! van ser proporcionals a quaranta anys de repressió franquista: unes cues que els quiosquers encara ploren. I es van fer d’or, amb l’Interviú que va sortir només quatre mesos després del primer número: Joven y desnuda, hi van plantificar la Marisol. Sense avisar-la.

L’educació que havien rebut les dones (els homes també) era tan aberrant que coses com el que surt aquí són actes necessaris d’alliberament.

Repetiu amb mi!, les animava la ponent, es diu clitorís, és exclusiu de les dones, no envelleix, i està exclusicament dissenyat pel nostre plaer. Sí, sí, ho heu sentit bé, ja poden negar-ho els ginecòlegs del règim, ja: EXCLUSIU PEL NOSTRE PLAER!
Llàstima que només durés quatre dies i que només fos per quatre mil persones, tot aquell miratge.
Tota aquella sororitat.
Tota aquella alegria.
Tota aquella informació.
Tot aquell poder.
Les organitzadores bé prou que van recollir-ho en unes senyores conclusions, ja ho crec. Que no es perdés cap idea, cap reivindicació, que aquell estat que volia tornar a ser una democràcia anés ben calçat de drets fonamentals. I els va sortir un programa unitari i unànime que hauria pogut molt ben ser el programa feminista de la Transició. Tal qual. Sencer. De cap a cap.
Hauria pogut ser, sí.
Però què vols, amb una transició espanyola tan curta de gambals. Si sentia campanes i no sabia on. Si per nació va llegir comunitat autònoma, esgarrifa’t a l’hora de l’alliberament sexual: només va saber entendre dona-objecte-sexual. O el que en català de pagès seria pit i cuixa al cine a les mans de l’Ozores, l’Esteso i el Pajares. I pit i cuixa a l’Interviú a les mans de tants i tants Quicos.

Tot això era la Lali, que ens va parlant d’una amiga seva, l’Anita, i és la següent en explicar la seva vida i una de les coses per les que va haver de passar, l’època de les drogues i el seu fill, enganxat i detingut, tot i que amb calés la policia s’hi mirava una mica més, l’espera a la tètrica comissaria de Via Laietana la posa en contacte amb altres víctimes del mateix problema:

Una era de Sant Joan Despí i les altres dues de Cornellà. Al bloc d’elles no hi havia família que no tingués un nano entrampat amb l’heroïna. I comptades amb els dits d’una mà, les que no en tinguessin cap de tancat a la Model. Mucho paro y mucha droga, lo peor que puede juntarse, chica. El fill de la de Sant Joan Despí havia buidat una farmàcia, i els dos de Cornellà un supermercat. I esclar que se’n donaven vergonya, tu diràs. Però deixar-los a l’estacada? Desentendre-se’n? D’un fill? Una va explicar d’una veïna que s’havia posat a vendre droga ella. Fins que no l’enxampessin, uns anys que el seu nano no hauria d’atracar per punxar-se, uns anys que seria fora de la presó, que la primera vegada que el van tancar a la Model va sortir més enganxat que quan hi havia entrat. I de gràcia gens, però tampoc no li feien fàstics, a la idea de ser elles les que els donessin els diners pel cavall, un cop ja havien començat. Què més haurien volgut que se’n sortissin, però sols no podien, i no havent-hi ajuda de cap ambulatori ni de cap ajuntament, quan els veien amb el mono haurien deixat plomat el mateix rei, per no tenir-los patint d’aquella manera que no era humana. I que la vida s’havia de prendre així com t’arribava, també li explicaven a l’Anita, que elles de solucions miraculoses no en tenien, però que girar-se de cul com feien els seus marits, mai. Girar-se de cul i que desaparegués el problema sol, oi?

Els anys de la droga, que van ser una massacre amb els inicis de la SIDA campant entre xeringues i sobredosis. Per cert en un enterrament m’ha semblat veure un homenatge a Jordi Cussà.

Un altre col·lectiu que va passar uns anys duríssims eren tots els que se sortien de l’heterosexualitat ben tradicional i ben cis, per exemple les lesbianes, com la Dolors:

Caixa o faixa.
O ara o mai.
I després de la cabussada que fan el Serrat i l’estrangera lliure en aquella cala eivissenca, s’hi tira. Se li acosta a l’orella: Has vist que ella porta un braçalet d’or al volt de la cintura? La Maria Teresa, res. De marbre. Mira fixo la pantalla i a la Dolors se li està a punt de parar el cor. Massa directe, ho ha entès, i no és com jo, m’he confós, i la perdré, i ho dirà a les altres, i m’arraconaran, i em voldré morir, i només hauré viscut setze anys i… Ho he vist, Dolors, i he pensat que a tu et quedaria preciós. I el preciós no el diu, la Maria Teresa. L’hi estampa. Entre el tou de l’orella i on comença la barra. L’hi deixa allà, calent, humit. Bategant. Torna a mirar fixo la pantalla, i desenganxant el braç mil·límetre a mil·límetre, fa lliscar una mà. Fins que troba la cuixa de la Dolors. Que en un vist i no vist es treu la rebeca i la fa aterrar a sobre de la falda. I la mà de la Maria Teresa ja pot treballar a cobert.
Però no s’ho entreté gaire. No cal. Només fer-li pessigolles amb un dit per sobre de les calcetes. I enretirar-lo. Ben a poc a poquet. I tornar la mà allà on era.
No cal res més, per avui. Que la mel se la senti encara més dolça.

Tant de bo, les mans enllaçades pel carrer de la Montse i el Manel. Tant de bo, la rebuda esvalotada de les amigues quan la Margarida arribava amb el sis-cents del Ribé. Tant de bo, el festegem! que un bon dia els anuncien la Conxita i el Jesús. Tant de bo, els petons a plena llum del dia de la Balbina i el Toni.
Tant de bo, l’orgull de passejar el teu amor a la faç del món.
Tant de bo.
Però dues perilloses delinqüents en potència no podia ser. La policia i les lleis bé que havien fet apallissar, torturar i podrir a la Model el germà d’una de sisè. La Dolors i tot Horta ho sabia, que l’havien agafat por maricón. Elles només eren dones, no tenien aquella categoria. El feixisme ja els hi havia arrencat el dret a la sexualitat, al desig i al plaer de bon començament. Ara digues tu atorgar-se’ls elles mateixes i, per més inri, per gaudir-ne amb una altra dona? Va, home, va! On s’és vist?
Enlloc.
Simplement inimaginable.
Inimaginablement factible.
Però factiblement castigable.
Perquè també n’hi hauria, per elles, també. Seria una altre tipus de presó. I la de la pròpia ignorància només era la primera. Per les malcreientes que a estudi i a missa no haguessin après prou bé la doctrina de dios, patria y hogar, per les que volguessin esquivar el sumisa, esposa y madre, per aquestes hi hauria el xarop de ciència que no van acabar d’explicar les clientes de la seva tieta. A punta pala, els psiquiatres afectos que corregien desviadas i pecadoras a ritme d’electroxocs. Zap-zap-zap-zap. I a punta pala, les famílies bencreients que les feien tancar. Que les desheretaven, que els hi robaven els fills. Que les repudiaven. Tornar de Sant Boi feta un vegetal o procurar no entrar-hi i viure vegetant igual. Només podien fugir del foc per caure a les brases, les dones que estimaven les dones.
I sempre amb l’ai al cor.
Sempre sospitoses.
I ves a saber de què. Perquè la clandestinitat que protegia la Dolors i la Maria Teresa també les esborrava. Els hi negava totes les altres dolors i mariatereses i els hi prenia els miralls on s’haguessin pogut mirar. Els exemples que haguessin pogut seguir. La companyonia que haguessin pogut trobar. La identitat. El seu seient a taula. I si no eren enlloc i no eren res: qui eren, elles?
—Ni més bones ni més dolentes que tota la colla, Dolors. Som com som i no fem cap mal.
—Segur?
—Tu sents que en fem algun, estimant-nos?
—No…
—Doncs ja està, nosaltres com fins ara i avall.

Totes les dones del llibre tenen la seva història, petita i personal si voleu però que s’enmarca en una lluita col·lectiva, en unes millores que ara podem dir que sí, s’ha millorat, no del tot, però s’ha fet un bon tros de camí en algunes coses, com ara el feminisme, els drets reproductius o tot el que fa referència al col·lectiu LGTBIQ+. En definitiva, la lluita de les dones d’aquesta generació per ser persones, i ciutadanes de primera, per mèrits propis, sense tuteles ni limitacions. Tot plegat en un estat que era una dictadura, el que per definició ja és una tutela i una limitació per a tothom, però que en el cas de la dictadura nacional-catòlica que ens va tocar es va acarnissar especialment amb les dones.

Abans he parlat dels avortaments, apart d’un carnisser hi havia l’opció (més cara però molt més segura) de fer un viatge a Londres, pràcticament un vol xàrter d’avortaments, deu noies i només tres acompanyades…

Diu la conductora que ja estem a punt d’arribar a la clínica, que ya estamos llegando, chicas. I abans que les descarreguessin, ja hi havia simfonia: va començar a somicar una i s’hi van anar enganxant totes. La tieta de la Dolors, la germana de la de Getafe i l’amiga de la de Vitòria es van buscar entre els seients. I sense dir res, es van designar caps de família. Van repartir mocadors, van eixugar ulls, van tustar esquenes i van tibar mans per ajudar-les a baixar.
[…]
L’hotel és tronat com una mala cosa. Però al rovell de Covent Garden, no es pot tenir tot. La recepcionista les cala d’una hora lluny. Es mira la paperassa de la reserva i els hi ofereix un canvi: rooms de tres i de quatre llits per comptes d’individuals i dobles, OK? Cap no haurà de dormir sola. I ella s’evitarà les corredisses d’habitació en habitació tan emprenyadores per la resta de clients. Cada cap de setmana és la mateixa cançó, amb les Spanish girls que venen a avortar.[…]
Treuen fruita seca, pernil, formatge, fuet, xoriço, llaunes de tonyina, pa… Tomàquets de sucar i una ampolleta d’oli i tot, les catalanes.
I sopen tan de gust, xerren tan de gust i riuen tan de gust…
Que qualsevol diria que.

La part de la Dolors és de les que més m’ha agradat, perquè amb el temps aconsegueix veure que no està sola, i la societat millora en l’acceptació d’una santa vegada, i més i més dones poden també elles sortir de l’armari.

Els hippies que encara hi tenien cau eren de practicar el viu i deixa viure. Els homes que estimaven els homes es quedaven a Eivissa. I els italians encara trigarien a agafar el ferri i fes-se-la seva. Als 80, la Formentera de cales infinites era tota per elles!

Era la primera vegada que la Dolors nedava al mar nua. La primera vegada que veia banyar-s’hi nues les persones. Que veia noies carregar altres noies a pes de braços. Que les veia entrar a l’aigua encaramel·lades. I petar-se de riure. I fer-se pessigolles. I carícies. I petons. I tornar a la sorra gronxat el llaç de les seves mans… Com aquell qui res.
Vet aquí l’orgull de passejar el teu amor a la faç del món.
Era la primera vegada que els ulls li acreditaven les dolors i les mariatereses que haurien pogut ser, de cap manera podia acluclar-los. Es va llevar sense fer soroll i se’n va anar a la terrassa. A punt de fer el ple, la lluna es volia fer un bany, ella també. Bona capbussada tingui, senyora.[…]
No se’ls podria acabar pas, tants prodigis. Que tot li parlés a ella, que tot la celebrés, que de tot en pogués fer aliment. Per estómacs desnerits com el seu era una feinada, pair tant poder. La Dolors no obria boca, només escoltava, quan l’arrossegaven a sopar amb tot el grup. I de dia es nodria de tots aquells llibres. Un darrere l’altre. Més i més paraules que la convencessin que sí. Que la vida era per respirar-la amb el cap ben alt i sense haver-se de tapar la boca.
—Hola, m’he fixat que no has dut pícnic i jo he comprat flaó per tota la platja: en vols?
La Dolors també s’hi havia fixat. Era de les poques que no es treien mai el banyador. I també estava sola.

També hi ha la Gabriela, que ha deixat els seus fills a un Perú castigadíssim per crisis econòmiques per cuidar nens aquí, i tot l’amor que no pot donar als seus fills el reben nens de casa bona que s’hi encarinyen com si fos la seva mare, de fet els tracta més i la tenen molt més vista.

Vaig per més o menys mig llibre i si segueixo fent la ressenya així això s’allargarà massa. Tenim també la història de la Lana, emigrada georgiana (que s’enllaça amb la Gabriela) que treballa per la Bet, que és la filla de la Isabel que… tot una mena de clan o de tribu o de germandat si voleu, un petit nexe entre totes les dones que cobreixen un ventall prou ample. Casades, malcasades, separades, emigrades, lesbianes, amb fills, sense fills, amb fills adoptius, amb fills que són nens amb vulva, i també lluita obrera i vagues i reclamacions i enfrentaments amb la policia… Ho tenim tot i els retrats que tenim d’aquestes dones… parlem-ne.

Se’ls dona veu a les dones, i l’autora també és una dona (trobo que en aquest cas és important) i el retrat que surt és aliè a qualsevol missatge o moral o valor que es vulgui transmetre, no és manipulable. Si la majoria de la tasca de la criança i la llar cau sobre les mares es diu clarament (i es remarca que l’altra part, els homes, ja li va bé), i moltes mares van tan de cul i han deixat tan enrere aquella que eren “abans de” i se’n penedeixen, doncs es diu, que hi matrimonis que són un desastre i d’altres que no i que aguanten bé, doncs també es diu, les alegries i les misèries de ser dona i divorciada… també. Són dones, dones reals, personatges ficticis molt basats en persones reals, i ens trobem de tot, cadascuna amb la seva vida la seva situació, la seva situació en relació amb les altres, el seu clan, i el seu missatge si és que en voleu treure algun. Un llibre molt recomanable, un molt bon llibre i recomanable per tothom, sigui del sexe-gènere o orientació que sigui, no el poseu en la càpsula de llibre de dones i només per a dones perquè seria un error. Tinc el pressentiment que serà un dels més venuts el proper Sant Jordi, merescudament a més a més.