Les mares no / Katixa Agirre

És molt el que estic llegint d’aquesta novel·la, i tot són elogis, i han aconseguit que m’entrin ganes de llegir-la. Normalment la maternitat és un tema literari que només es tractava d’una manera, però cada cop són més habituals retrats més crítics amb el tema. És a dir, està molt bé, però moltes de les coses associades a ser mare no són tan bones, també hi ha inconvenients, i cap la possibilitat que les mares trobin a faltar la vida anterior més del que s’estimen els fills, o igual, o menys però que es comencin a plantejar si amb tot el canvi han sortit guanyant o no. Potser aquest és el gran tabú que ens queda per afrontar, sí, la maternitat és genial… o potser no.

Al llibre hi ha dos temes, el doble infanticidi que l’obre i el fet que l’autora coneix, tot i que de passada, a la mare que ha matat als seus dos fills bessons. I després una reflexió sobre la maternitat, aquesta sí basada en l’experiència de l’autora que entra una mica en el que podríem anomenar autoficció.

Després de tres mesos de no dormir més de tres hores seguides, després de visites primer setmanals i després quinzenals a la infermera per controlar el pes del nadó, després d’un registre exhaustiu dels excrements, els vòmits, els mocs i els estossecs del bebè, la identitat de mare havia acabat per devorar totes les altres i havia enviat tots els meus jos passats a l’exili més remot. Escriptora, jo? Treballadora, jo? Esposa, jo? Filla, jo? Amiga, jo? La que es va banyar despullada a la font de Trafalgar Square, jo? La que un estiu va ser guia turística al llac Ness i va aprofitar per lligar amb turistes americans, jo? De cap de les maneres!

Aquest esborrament de la pròpia persona en principi hauria de ser temporal, o aquesta és la seva idea quan s’agafa una excedència per tornar a escriure aprofitant les poques hores que el nano passa a la guarderia.

Encara em quedava una prova per superar. Havia de deixar el nen a la guarderia. Aleshores vam començar el que es coneix com a període d’adaptació. Consistia a resistir la temptació de llançar la criatura directament a la piscina i, en comptes d’això, fer que anés ficant poc a poc els peus a l’aigua, aclimatant-se, per arribar fins als genolls i així successivament. El primer dia em vaig quedar amb ell a l’aula. El segon, vaig sortir al passadís deixant al nen tot sol a dins vint minuts. El tercer dia, em vaig poder escapar a la cafeteria del davant un total de quaranta-cinc minuts.
A partir del quart dia, vaig decidir endur-me el portàtil. A la motxilla del davant hi anava l’Erik; a la del darrere, l’ordinador. Quan la majoria de les mares —i també algun pare— sortien de la guarderia aguantant-se les llàgrimes, jo ja estava asseguda a la cafeteria esperant que s’iniciés el Windows.

I com sempre anem del particular al general, els bons llibres sempre ho tenen això.

I, tot plegat, dins una societat hipòcrita que et diu que no hi ha res més desitjable, o fins i tot més revolucionari, que lliurar-se a l’altre: una revolta silenciosa en el si del paradigma cost-benefici.
I tant.
Si tan bonic, desitjable i revolucionari fos, els homes ja s’haurien encarregat de quedar-se la tasca i enviar les dones a treballar fora, d’això no hi ha cap dubte.
Però el cas és que et pots queixar del cansament, però no de l’avorriment. Aquesta és una queixa frívola, incomprensible; si t’avorreixes, potser és que hauries de tenir una altra criatura, o set més, com feien les nostres àvies. Et penses que a elles els quedava temps per avorrir-se? I ara!

I després tenim el judici, que bàsicament només té una pregunta perquè els fets són clars i ningú els nega, ni tan sols l’acusada, però la gran pregunta queda sense resposta: per què?

Hi ha un repàs de la història (més extensa del que ens agradaria) dels infanticidis, que pràcticament han estat constants. I alguns temes que hi poden dur, una depressió postpart pot derivar en una psicosi postpart, i això són paraules majors i entrem en un món on tot és possible. Una mica d’informació sobre la depressió postpart:

—És una malaltia que encara avui és un tabú —va declarar el doctor Leclercq—. No hem d’oblidar la pressió social que s’imposa a les mares. Per a la majoria de les dones, és molt dur reconèixer davant d’elles mateixes, davant la seva família i, finalment, davant l’autoritat (perquè els metges som això, al capdavall), que la maternitat no les omple de felicitat, i no tan sols això, sinó que se senten enfonsades a causa d’això.

Aquest és el tema. La maternitat només es pot viure d’una manera, de la manera acceptada, i tot el que se surti és sospitós i cal mirar-ho amb recel. I una mica estem així, tot i que els límits es van desdibuixant lentament i m’agrada que som més permissius. L’exemple paradigmàtic d’aquesta única manera correcta d’entendre la maternitat la tenim en les religions.

A què es deu aquesta obsessió recurrent pels embarassos virginals?

És una dissociació histèrica, antibiològica, antiempírica.

I també misògina.

Si algú és mare, el sexe no pot interferir en la seva vida. Si una dona cau a les urpes del sexe, ja no és mare, és puta. Si és puta, no dona vida; ben al contrari: probablement és perillosa, capaç de llevar la vida a qui caigui en el seu parany mortal. La que no és assassina, la que no és puta… aquesta és la mare: la que dona la vida.

O dit d’una manera més senzilla.

Totes putes, menys la meva mare.

Ja hem sentit, un cop i un altre, aquesta història.