Les Mans del Drac / Sebastià Bennasar

El primer llibre que em vaig llegir de Sebastià Bennasar em va agradar prou, i per això em poso amb aquest altre. Per això i perquè segueixo l’autor per xarxes, i un dia vaig embogir i vaig començar a agafar llibres seus de la biblioteca. De vegades tinc rampells així, sí. I en Sebastià és un autor força prolífic, o sigui que en vaig poder agafar un bon grapat, i no hi són pas tots!

Tenim un personatge que sembla el protagonista, el que suposem que ho anirà desllorigant tot i que es troba el misteri, la víctima, sense voler. Tot i això es passa gran part del llibre escalfant a la banda, com un Dembelé que tothom espera que entri al camp i faci alguna genialitat per trencar un partit trabat.

En realitat, la dèria d’en Joan Miquel Romaní contra els ciclistes no era res més que una expressió de la seva fòbia contra la humanitat. A l’excapellà i a l’exprofessor li sobrava la gent, i ho havia escrit activament en un dels diaris on col·laborava, que el va acabar expulsant per les seves idees incendiàries. Potser allò havia estat bo per a la seva popularitat. Havia deixat el diari, havia obert un bloc a la xarxa i havia assolit ràpidament la xifra de dos milenars de seguidors, que potser eren molts més que no pas els lectors que tenia cada setmana en aquella publicació.

I també hi ha un periodista, un personatge tipus que en aquestes novel·les sempre encaixa d’allò més bé, sobretot amb una ressaca matinal.

Havies fet la proclama i la nit s’havia allargat perquè en sortir et vares trobar un grup de periodistes de la competència que celebraven el comiat d’un redactor que marxava com a corresponsal a Berlín i et vares sumar a la seva festa, que era molt més interessant que no la dels pobres estudiants. I avui al matí hi havia entre els llençols la redactora de societat del diari de la competència que aprofitava que havia deixat els tres nens a un casal de colònies de Setmana Santa per passejar els seus esplèndids quaranta-tres anys per llits aliens. La nit no podia haver acabar millor, però ara passeges les poc menys de tres hores dormides amb evident desídia per una redacció on encara hi ha poca gent.

I un retrat d’on treballa, una foto fixa d’un lloc molt concret de la geografia barcelonina.

El metro era la manera més ràpida d’arribar a aquella redacció tronada que ocupava unes quantes plantes d’un edifici de les Rambles, damunt del bar Cosmos, on de tant en tant es deixava caure la Carmen de Mairena arrossegant la buidor dels anys i el menyspreu televisiu i on l’estàtua de Pitarra llanguia sense que ningú no li fes el cas que es mereixia el dramaturg.

Imatge treta d’aquesta pàgina.

Les coses que passen són moltes, un anticrist, un grup terrorista antituristes i un Sant Jordi diferent on comencen a aparèixer escriptors morts. Realment tot un sidral que a mesura que van passant les pàgines es va complicant cada cop més i més. Em començo a preguntar com s’ho farà l’autor per resoldre tot allò veient que cada cop queden menys pàgines per fer-ho.

A 10 pàgines del final encara no ha començat a resoldre temes, i quan s’hi posa ho fa de pressa i corrents, i no gaire bé. Els assassinats sí, es resolen, una mica, i el tema de l’anticrist, de manera molt incomplerta i deixant molts interrogants, i ja està, de manera molt incompletra i un xic barroera. No sé si és que pensava comptar amb una segona part o li va entrar la pressa per acabar el llibre, però el final no està a l’alçada de la resta del llibre, que es llegeix ràpid i bé. Un llàstima.

(Visited 23 times, 1 visits today)