Les males herbes / Jordi Masó

Jordi Masó, amb aquest Les males herbes, publica un llibre amb el mateix nom que la seva editorial. Aquí també he ressenyat La biblioteca fantasma i la novel·la L’hivern a Corfú (i no he ressenyat Ambrosia). Agafo aquest recull de contes amb les expectatives molt altes, perquè amb els seus altres llibres Jordi Masó ha deixat el llistó molt amunt.

I sí, de seguida veig que aquest autor és una garantia. Juga amb la forma, però en la justa mesura, sense recrear-se excessivament, com si es permetés jugar, però recordant que la història ha de ser sempre entenedora i interessant. Moltes vegades hi ha autors que donen molta importància a una de les dues parts i deixen l’altra descuidada, aquest no és el cas. Tampoc entraré ara en si fons o forma perquè és una discussió bizantina que no porta enlloc. Si teniu curiositat us convido a buscar què va dir Juan Marsé quan li van preguntar això de ¿fons o forma?.

El primer conte és sobre una entrevista a un famós cantant d’òpera… segurament tots recordem algun escàndol en aquest món que involucrava a un famós cantant d’òpera, un home, oi que sí…?

Li demanem si la vida nòmada dels cantants afavoreix i facilita la promiscuïtat. “És que un teatre d’òpera és una casa de putes!”, declara. Ens prega que no prenem nota d’aquesta última frase. “La preparació d’una funció operística és una contínua invitació al fornici, això no ho escrigui, sisplau. Enlloc he follat més que en un camerino, qui no folla en un teatre és perquè no vol!” En Sindreu acredita un bagatge que hauria envejat Giacomo Casanova. “En confiança, i que quedi entre nosaltres, les sopranos mai t’ho posen fàcil, sempre tan estirades, tan repel·lents i orgulloses. Però amb les mezzos, i sobretot amb les contralts, sempre vas sobre segur, com si la tessitura més baixa les tornés més submisses, més assequibles. Amb una contralt sempre suques!” Ens dirigeix una mirada de complicitat viril que entomem forçant un somriure. “Encara que les més fàcils són les noietes del cor. Són unes putetes. Se us acosten per demanar-vos un autògraf, les feu passar al camerino, les afalagueu, les acorraleu, com el llop dels contes, i nyac, ja són vostres! Tot això no ho apunti, eh?”

I després tenim un conte, Les pomes, que comença amb aquesta contundència:

El pare d’en Brian Whitehead, Tobias Zachary Whitehead, va ser executat a la unitat penitenciària de Huntsville, Texas. Segons les cròniques, el Carnisser de Fort Worth va resultar ser tossudament resistent a les descàrregues elèctriques, que va entomar sense cap mostra de penediment i amb un somriure reptador. Quan el metge va verificar la mort, el cap fumejant i ennegrit semblava escarnir el cognom del condemnat. Els cadàvers esquarterats de sis homes, vuit dones i cinc nens li havien fet guanyar un lloc de privilegi als annals dels crim nord-americà.

Electric chair, Ghost Train, Hastings, UK

I posteriorment ens ofereix 5 possibilitats de continuació de la història en la figura del fill, en Brian.

El conte El crepuscle dels déus m’ha encantat.

Quan vaig haver llegit tots els llibres que els meus tres escriptors predilectes havien publicat, vaig haver d’esperar que en produïssin de nous. És una espera enutjosa, qualsevol amant de la literatura en podria donar fe: cal buscar estímuls en altres autors, aventurar-se per territoris ignots, explorar textos que sempre s’havien obviat. Sí, a vegades es descobreix alguna veu potent, innovadora, diferent, encara que massa sovint el lletraferit s’ha de conformar amb obres menors, voluntarioses, nascudes a l’ombra dels grans. Però alguna cosa s’ha de llegir!

I el tema, per què els autors no es retiren abans de la davallada?

Si en els casos de C.P. i d’E.B. les degeneracions van ser progressives —es van coure a foc lent—, en K.F. la decadència va ser fulminant. Les mil dues-centes pàgines de Perfídia naufragaven des de bon començament, com si el doll de la imaginació que sempre havia rajat amb tanta generositat se li hagues estroncat. K.F., que sempre havia excel·lit per fer versemblants les trames més improbables, ara ens presentava una història que no se sostenia i que avançava a batzegades, amb personatges reduïts a estereotips i conflictes dignes d’un fulletó. Un desastre. Vaig ser indulgent amb l’escriptor perquè sabia que havia patit un infart durant la redacció de la novel·la. Vaig encomanar-me a la superstició que si recuperava la salut, potser també el seu talent revifaria.

nd

Molt bon conte amb sorpresa final inclosa, i m’ha recordat la pel·lícula —pel títol i una mica el fons de la història—, que sempre va bé. En el següent conte tenim una premissa sorprenent, i ben resolta. Jordi Masó combina dues coses, té idees originals i el talent per explicar-les, un llibre seu pot agradar o no, però és un bon llibre sempre, és una garantia.

El conte Vint classes demostra que Masó també domina la “mitja distància”, amb els seus tocs irreals i uns personatges que no ens costa gens creure’ns. Aquest conte també demostra que és músic, però aconsegueix no fer-se ni pesat ni tècnic.

Segur que ja ha arribat però, com sempre, no es manifesta.
Ella no atura el nocturn de Chopin que està tocant. Sempre que toca Chopin recorda el vespre que va entrar al seu estudi per fer la sessió nocturna de treball i es va trobar un estrany assegut a la banqueta del piano. El va reconèixer de seguida: aquella mitja cabellera emmarcant una cara pàl·lida de mirada trista, el nas ganxut, els llavis molsuts, femenins. Els dits prims més que enfonsar les tecles les acaronaven i produïen un so vellutat, esmorteït, molt dolç. Parlava un francès pausat, reflexiu, sense cap deix estranger. De tant en tant l’interrompia un atac de tos i s’havia de cobrir la boca amb un mocador. Van conversar fins a la matinada. Quan en alguna entrevista la feliciten per les seves interpretacions de Chopin i li demanen com s’ho fa per ser fidel al text musical però alhora il·luminar-lo amb un nou fulgor, ella recorda aquella vetllada. Però és el seu secret. No l’ha compartit amb ningú. Tampoc en parlarà amb el noi, que s’espera davant la porta amb la colònia, la clenxa i la cama bellugadissa.

Piano

La relació professora-alumne és… poc correcta, però la professora ni tan sols ho intueix, ni tan sols al final, com si cregués en la duresa del sistema soviètic (que sembla que va esquivar, però no està massa clar si només va ser un desig) i la seva manca d’escrúpols per obtenir resultat. Fa el que ha de fer, el que funciona, i n’està convençuda fins al final.

A la directora i als dos homes d’uniforme s’hi ha afegit una multitud. Tothom l’escolta. Ha tingut mai un auditori tan atent? El conservatori ha emmudit per escoltar-la, per escoltar Brahms, per escoltar un adeu a la vida que tothom creu que és una cançó de bressol. La música ho omple tot. I són els seus dits els que fan possible aquest miracle: la resurrecció d’uns pentagrames escrits fa més d’un segle. Ella oficia de mèdium entre el compositor i el públic. Ella, l’apòstol de la bellesa.

El conte L’infern a la terra té un inici demolidor:

Mentre l’home està comprant el diari, el nen travessa el carrer i un camió l’atropella.

I a més a més el narrador del conte és el senyor de les tenebres (Batman no, l’altre).

satan,devil,demon-(CC0)-Dore

En fi, jo li volia trobar algun problema, algun defecte… però no. Alguna cosa a què agafar-me i assenyalar amb el dit acusador, però no hi ha manera. És un llibre de contes sensacional, potser l’únic però que se li podria posar és una certa dispersió. Els contes van per lliure un dels altres i no hi ha aquella mena de sentit unitari que pot estar bé, però que no és en absolut necessari, els contes es defensen sols sobradament. No hi ha pegues, només que m’agradaria llegir a Masó en registre llarg, una novel·la ben llarga —una altra, que ja va fer L’hivern a Corfú—. Després de veure’l bé en velocitat i mig fons (fent un símil atlètic) ara toca una marató, però si prefereix continuar fent contes, el llegiré igual i, de fet, m’hauré de posar amb Polpa i Ambrosia per anar esperant el següent que vulgui fer. Un llibre molt recomanable, però molt.

(Visited 31 times, 1 visits today)