Les llàgrimes de la senyoreta Marta / Pep Puig

Va ser acabar amb L’amor de la meva vida de moment i posar-me a buscar més coses de Pep Puig i vaig anar a parar a aquest llibre.
Explico tot l’argument, o sigui que si sou dels que no voleu espòilers vosaltres mateixos.
Tornem a tenir una infància en un poble, i dic tornem perquè encara recordo l’altre llibre tot i que aquest va ser primer, és a dir que els seus lectors no recordaven res de res. Un poble, i un nano, en Pau, que s’ha convertit en un adolescent prou guapo, o això li diuen, i comença a festejar amb la Mireia. No tinc ni idea de com era festejar en un poble cap als primers 80, però el Pau i la Mireia semblen més una parella dels 50, un petó de tant en tant, caminar agafats de la mà i prou.
Mentrestant en Pau decideix que lo del fútbol no li acaba d’agradar i deixa l’equip del poble, una mica decebut que ningú intenti convénce’l de que segueixi. El dia que li diu a l’entrenador aquest no li discuteix, li diu que és la seva vida, i que si li plau vagi a casa seva a dir-li a la dona que té reunió amb la junta i que arribarà passades les 12.
I en Pau hi va, i li dóna l’encarrec (el recadu) a la dona de l’entrenador, la senyoreta Marta que és la professora de l’escola del poble i feia lectura i redacció fins a quart de primària. El fa passar, li ofereix unes figues i de cop i volta es posa a plorar, calladament. Ell no sap que fer, i no fa res. Però hi torna, i de no fer res passa a ballar amb ella escoltant jazz, i d’aquí passen al llit, amb uns 20 anys de diferència.
El Pau es queda completament idiotitzat i només viu per les seves cites que són els dimarts i els dijous coincidint amb els entrenaments de l’equip de fútbol.
Tenim el Pau amb la Mireia amb qui només es fan algún petó i s’agafen de la mà i amb la senyoreta Marta, amb qui fa absolutament de tot, com si la Marta fos una experta MILF de pel·li porno. Però ells dos s’estimen, d’aquella manera si es vol, i ella li deixa llibres i intenta que llegeixi i que així tingui les paraules necessàries per ordenar el món (recordem que és mestre), i ell amb tantíssim sexe no pot més que estar completament meravellat. Té dues vides, una pública on passeja amb la Mireia pel poble, i una les hores que l’entrenador és al camp de fútbol d’amagat amb la seva dona.
La Marta a més a més té una filla que va desaparèixer del poble, se’n va anar, però en un poble això és com desaparèixer, i ara ronda per sudamerica. A l’estiu la Marta i el seu marit en Cisco van a Mèxic a veure-la. I el Pau es queda al poble, amb la Mireia, que veient-lo tant capficat i estrany li diu d’anar-se’n al llit.
I això és la solució? Doncs no. En realitat és gairebé el contrari, la Mireia es limita al coit amb els llums apagats, depressa i corrent i allò s’acaba quan ell es corre. I ell que estava acostumat a tota una altra cosa i a fer-ho a pèl ho troba frustrant. Finalment, després d’una discussió bastant forta ella es deixa anar, i clar ell aplica tot el que ha après, ella perd el món de vista i a partir d’aquí follaran a totes hores sense aturador!
I en Pau deixa estar la senyoreta Marta, trist però inevitable.
Ens acostem al desenllaç del llibre, passa el que ha de passar, i fan el que se sol fer en aquests casos, i amb alguna pinzellada tràgica tenim ja el Pau i la Mireia de ple en la vida adulta i amb la seva familia, el llibre acaba amb el Pau tornant a casa de la Marta a l’hora de l’entrenament de futbol, i ens quedem sense saber si entrarà a reprendre la història o no o què.

El llibre m’ha agradat molt, més que l’altre de Pep Puig perquè jo sóc més de novel·les, tot i que reconec que L’amor de la meva vida de moment és una mica millor, hi ha un major domini tècnic i també més contenció, i aquí es desborda més. La identificació amb el personatge és total, això és un encert, ajuda molt que moltes vegades no respongui una bestiesa però l’escrigui per aputar que no la diu, i de converses complicades n’hi ha un munt al llibre. Una història típica de creixement si es vol, o d’això tant poètic de “despertar a la vida” però sense carrincloneries, sense eufemismes, i retratant un univers i un entorn que de seguida ens resulta familiar. Llegint-ho sembla fàcil, no ho és gens.
I en breu em posaré amb L’home que torna.