Les gratituds / Delphine De Vigan

Em va agradar molt Les lleialtats i, mentre espero l’ocasió per posar-me amb els llibres anteriors de Delphine De Vigan, no deixo passar l’oportunitat de llegir el seu nou llibre. Si en aquell llibre els protagonistes eren joves ara la lent de l’autora es posa sobre l’extrem oposat, la vellesa, concretament la Michka, que comença a veure que se li acaba això de viure sola pel seu compte. I a mig camí entre el somni i la realitat aquesta escena… que a mi no em sembla gaire descabellada.

—No, no… esclar, ja ho entenc. Però és que no m’he preparat res, no sabia que calgués passar una entrevista.

La dona s’irrita.

—Però vostè què es pensa, que aquí acollim a qualsevol que s’hi presenta, així com així? Au va, i què més! No hi ha lloc per tothom, prou bé que ho sap! No hi ha lloc! Passa el mateix amb tot! Per fer qualsevol cosa cal passar tests, entrevistes, concursos, exàmens, proves, competicions, interrogatoris! Ha de demostrar adhesió, implicació, motivació, determinació! A l’escola, a la feina, a la universitat, a tot arreu, senyora Seld, sí, a tot arreu, a tot arreu hem de triar, seleccionar, escollir! No queda altre remei. Separar el gra de la palla, fins i tot a les residències! Va així, el món, no soc pas jo qui dicta les normes, però sí que em toca fer-les complir!

Un cop de porta, metafòric i molt real al passat, molta tristesa i tot en un sol paràgraf.

Estira darrere seu la porta del pis, la porta que ha tancat centenars de vegades, però avui sap que és l’última. Vol girar ella mateixa la clau al pany. Sap que ja no tornarà. Ja no tornarà a fer mai més els gestos que ha repetit centenars de vegades: encendre el televisor, allisar el cobrellit, rentar la paella, abaixar les persianes perquè no entri el sol, penjar la bata al penja-robes del lavabo, picar el coixins del sofà perquè recuperin una forma que fa temps que han perdut. Ha donat els mobles, el llit, el vídeo, les cassoles i la torradora. S’ha quedat alguns llibres, els àlbums de fotos, una trentena de cartes i els papers que l’administració prohibeix llençar. Però en realitat, i ella ho sap, ha deixat anar les amarres.

Door / Barrel Distortion Test © Will Folsom, Creative Commons.

El llibre és això, aquest apagar-se de la Michka, cada cop amb menys paraules, cada cop més muda. Nosaltres ho veiem pels ulls de la Marie, una veïna seva amb qui l’uneix una relació gairebé de família, i per Jérôme, el logopeda que intenta alentir el procés tant com pot tot i que sap, a mesura que la va veient, que és un cas perdut, que ja en entrar a la residència va de baixada.

M’espera a la butaca.
No fa res mentre m’espera. No fa veure que llegeix, que fa mitja o que està ocupada.
Aquí, esperar és una ocupació a temps complet.

Woman sitting on a sofa © simpleinsomnia, Creative Commons.

El llibre és molt breu i es llegeix en un sospir. Tenim dues relacions paral·leles, la de Michka amb Marie, a qui va cuidar de nena i la de Michka quan era nena i els seus pares la van deixar amb una família per evitar que fos deportada amb ells. Ells van acabar a Auschwitz i ella, després de la guerra, va anar amb una cosina dels seus pares. Però ara vol intentar trobar la família que la va acollir jugant-se la vida (amagar jueus no era cosa de broma pels nazis). Una història de vellesa només pot tenir un final lògic, que és més o menys el final de llibre. Està ben escrit, però trobo que hi havia més tema i més teca en tot plegat. Potser aquesta brevetat ja era una cosa buscada, per fer més patent la fugacitat de la vida i de les coses que anem deixant, massa sovint fins que ja és tard i no tenen remei. Les lleialtats em va semblar força més rodó i més contundent que aquest. És bo, però potser no el recomanaria per començar amb l’autora, i una mica més si ja hi esteu familiaritzats.

(Visited 50 times, 1 visits today)