Les fures / Llorenç Villalonga

Acabo de descobrir el podcast L’illa de Maians, i com intenti llegir tots els llibres de que parlen se’m girarà feina, però en el primer programa parlaven d’un llibre prou curtet d’un autor que encara no ha aparegut per aquí, i potser ja seria hora que entrés al blog Llorenç Villalonga amb Les fures. I sí, Villalonga té un historial feixista que fa semblar a reconeguts col·laboracionistes com Josep Pla com uns moderats equidistants. Intentaré centrar-me en l’obra i deixar la persona per després.

Suposo que el més normal hauria estat llegir aquest autor a COU, però jo vaig triar Història de l’art enlloc de Literatura catalana (al meu institut no eren compatibles, calia triar entre una o l’altra), per això no he llegit absolutament res d’aquest autor, i es veu que és dels importants molt important, el començament és bo, dels que et fan voler seguir llegint:

Era encara un infant quan vaig conèixer les Fures, mortes temps després en les circumstàncies que explicaré. Vivien a la casa més pobra del Carrer Nou i anaven sempre endolades.
A causa d’unes dècimes de febre, els metges havien aconsellat que m’enviassin a la muntanya. Em dugueren de primera intenció a ca la Senyoràvia, que no sortia de les seves terres de Sa Coma, entre Bearn i el vessant de S’Aucadena. Aleshores jo era molt consentit i ella no me’n passava ni una. Vista la incompatibilitat, al poc temps decidiren que anàs a viure amb la meva dida, que m’ho consentia tot, des de transgredir el règim de llet, que em mantenia la febre, fins a rebutjar els medicaments que m’emmalaltien l’estómac. Puc dir que dec la vida a una rebel·lió, i aquests primers records foren la lliçó més gran d’immoralitat que he rebut en la meva no ben encarrilada vida.
A Bearn vaig passar els anys millors de la infantesa. Sabem que la Humanitat és desventurada, que la Història és un aplec de crims, i que Pascal ens considera abandonats dins una illa deserta, sense objectiu ni nord… Tot això pot ésser veritat, però en el meu record Bearn segueix essent una Arcàdia.
Imaginau un llogaret d’antany, encara sense el martiri de les ràdios i les motocicletes, de només un centenar de cases, petites i colrades, emparades per una església antiga, immutable i nova, igual que quan la construiren. A la plaça, empedrada i guarnida amb set arbres esponerosos, el ferrer i el fuster del poble treballen quan tenen feina, i quan no en tenen seuen davall els arbres i conversen del temps. El ferrer, anomenat Xim, és un jove formal i afectuós que de vegades em porta a becoll i em deixa muntar les bísties que li duen a ferrar. Ell fou el primer que em despertà el gust pels exercicis físics: penjà una corda al corral perquè jo la pujàs de braó. Era fort, net, i tenia molt bones mans per a l’ofici. Jo l’admirava de veres.

Ja tenim el lloc, i una mica els personatges principals d’aquesta mena de novel·lització de records d’infantesa, aquest recordar el paradís perdut tan recurrent i tan fals, perquè la memòria ens enganya a tots i el passat no sol ser tan meravellòs com el recordem.

Na Coloma dormia i jo li tenia passat un braç pel coll. El temps s’havia detingut. La Creació era perfecta, acabada. Tímidament, li vaig posar la mà damunt del cor, tan compassat. Ella ho consentia tot perquè dormia. Ara comprenc que era més polissona que jo. El meu cor seguia el compàs del seu. Érem immortals, ja que no existia el temps. No pensàvem. Ella dormia i jo la sentia dormir. Sentia vagament que Déu l’havia creada perquè jo l’emparàs dins la solitud d’aquell paradís terrenal: set arbres, una font, un munt de palla. Ella i jo, sols… Fins i tot les cigales havien callat.

El retrat del lloc, de Bearn, i del moment en que el retrata, on el viu amb els ulls d’un nen, quan tot el món és nou, clarament ens evoca un paradís perdut, un lloc que ja no hi és, que potser no hi va ser.

Llevat de la mica de doctrina que m’ensenyava el capellanet nou, no feia res de bo en tot el dia. La dida procurava que em portàs segons correspon a un al·lot ben educat; era una dona que, com la major part dels bearnesos, tenia bones maneres i predicava amb l’exemple, però estava massa enfeinada per a poder-me córrer sempre a darrera. Respecte a les meves relacions amb na Coloma, ara comprenc que no deixava d’ésser estrany que fes ulls grossos. És clar que a la nostra edat no es podia pensar res dolent, i que la història del petit Hans, de Freud, resultava inconcebible a Bearn, un poble sa, tot de Déu.

Aquest anar tot el dia amb na Coloma comença a aixecar suspicàcies, i a més a més passen coses i perdrà aquest paradís molt aviat quan l’informen que ha de tornar a ciutat (Palma, quan a Mallorca parlen de Ciutat volen dir Palma). Acaba així la primera part del llibre, amb la seva marxa.

No vingueren a Ciutat per Nadal. No les vaig tornar a veure pus. Transcorregueren deu anys. Ara, en aquesta segona part de la meva narració, en tenc vint i estudiï —és un dir— d’advocat a Barcelona. El meu pare no estava content de mi, com jo no n’estic d’ell. La meva mare havia aconseguit casar bé la meva única germana (llinatge, diners) i només respirava pel gendre. La Senyoràvia era morta i, en lloc de fer hereu el meu pare, havia fet hereva la seva ànima (la d’ella, ben entès). Sa Coma s’hagué de vendre i encara li diuen misses.

Aquest retorn a Bearn és un desajust, no és el Bearn d’abans, tampoc ho és Mallorca que comença a patir el turisme i la modernitat i les ràdios elèctriques sonant a tothora al cafè que ha substituït l’antiga taberna. Ell tampoc és el mateix, un accident l’ha deixat coix, només gràcies a un bon sastre i un bon sabater aconsegueix camuflar-ho, però es troba desterrat de l’amor, els veïns de Bearn en aquests deu anys han canviat, alguns han mort, i no hi ha manera de retrobar el rastre de na Coloma.

Els progressistes de Bearn (tot el jovent i no poques persones velles) vivien admirats d’ells mateixos, amb l’admiració passatgera que desperta la moda. Les ràdios, les casseroles exprés i els tacons de gona els demostraven que a París hi pot haver més habitants, però tocant a cultura no hi havia ja cap diferència essencial. “El dia que morí Stalin ho sabérem al cap de mitja hora.”
Això és progrés, il·lustració. Això són les lumières del segle. Ja no hi ha bruixes. Quin endarreriment, creure en certes coses…! A l’església, s’hi va encara a missa els diumenges, però els altres dies no hi ha per a què. A més del bar, han construït un camp de futbol i un casino que en diuen “El Recreo”.

El progrés va desdibuixant el Bearn que el protagonista recorda, aquell lloc senzill, aquella senzillesa i puresa mítica dels records infantils és ara un lloc diferent. Si la pàtria de les persones és la seva infantesa aquesta està definitivament perduda, com l’escenari i els personatges que el van acompanyar i una mica com ell mateix. Un llibre que m’ha agradat molt, hauré de llegir més coses de Llorenç Villalonga.