Les confessions del Senyor Harrison / Elizabeth Gaskell
Em van parlar bé d’aquest llibre i la literatura victoriana o “de tassetes” és una assignatura que sempre tinc pendent. Així que m’he posat amb Les confessions del Senyor Harrison de Elizabeth Gaskell. El primer que he de dir és que ens trobem davant d’un llibre curtet, amb capítols també curts, amb prou feines unes 130 pàgines, o sigui que la cosa anirà ràpid, i si no ens agrada també serà ràpid.
Un llibre que per la contraportada sembla un d’aquells arguments d’embolics amorosos que tindran com a protagonista el senyor Harrison, com a protagonista o com a víctima, no acaba d’estar del tot clar.
El llibre és la seva rememoració d’un episodi de la seva vida, el que l’ha portat a la situació actual, envejable a ulls d’un amic que li pregunta com s’ho ha fet i a qui, més o menys s’adreça l’autor-narrador.
Tot just havia acabat els estudis a la Facultat quan tu te’n vas anar a Ceilan i, si ho recordes, jo també volia anar-me’n a l’estranger i vaig pensar que podia demanar una plaça com a metge de bord, però vaig concloure que això no em donaria gaire prestigi professonal. Dubtava, i tot pensant-hi, vaig rebre una carta d’un cosí del meu pare, el senyor Morgan, aquell cavaller respectable que solia escriure unes cartes plenes de consells a la meva mare i que em va enviar un bitllet de cinc lliures quan vaig acceptar de fer d’ajudant del senyor Howard en comptes de fer-me a la mar. Bé, sembla que aquell cavaller respectable feia temps que pensava fer-me soci seu si jo feia els progressos necessaris i, com que un vell amic seu, que era metge al Guy’s hospital, li va donar bones referències meves, em va escriure i em va proposar aquestes condicions: durant cinc anys tindria una tercera part dels beneficis, després la meitat, i al final seria es seu successor i tots els ingressos serien per a mi. No era una mala oferta per a un home sense un penic com jo, tenint en compte que el senyor Morgan tenia un consultori en un ambient rural pròsper, i encara que jo no el coneixia personalment, me n’havia fet una idea prou acurada i el considerava un solter inveterat, honorable, de bon cor, amb neguit i curiositat per tot, i em vaig reafirmar en aquesta impressió al cap de mitja hora de conèixer-lo.
En aquest destí aparentment tranquil hi ha dones, i un gran amor per les enraonies, i no deixa de ser l’element nou en tot plegat, i després d’uns inicis força tranquils el nostre protagonista es veurà compromés (en més d’un sentit) amb pràcticament qualsevol dona disponible. Situacions còmiques en aquest estil victorià, una novel·la prou humorística, potser una mica fluixa pels nostres estàndards però que fa de molt bon llegir.
