Les calces al sol / Regina Rodríguez Sirvent

Típic llibre del que n’he sentit a parlar (bé) i que m’he decidit a agafar-lo a veure què tal. Possiblement aquesta sigui una de les frases més repetides a les meves entrades, però és el que hi ha i el que em porta a llegir aquest Les calces al sol de Regina Rodríguez Sirvent.

Tenim una protagonista que està a un examen d’acabar la carrera. No té clar que farà després perquè ha estudiat una carrera com podia haver-ne estudiat qualsevol altra, però ara només li cal recollir la darrera de les notes i s’haurà acabat. Una etapa que acaba junt amb els seus amics i companys, que ells sí que tenen més clar a què volen dedicar-se i que faran amb la seva vida, així en general, però aquest ja he dit que no és el seu cas, mentre va a recollir la nota està més pendent de rebre o no rebre un missatge al mòbil, un missatge d’ell…

Surto al carrer gestionant el frec sec dels pantalons damunt la pell. Quin mal. El sol de juny s’amaga darrere d’un núvol esponjós, i jo avanço per la plaça principal de la Universitat Autònoma deixant-me endur per l’eufòria pròpia de l’última setmana de curs. Crits i riallades i orles sota el braç. Miro al cel, tanco els ulls i em permeto un luxe que encara no m’he guanyat: sentir l’estiu.
M’emmirallo a la paret de vides de l’hemeroteca i penso que el reflex no està gens malament. El meu cos fibrat i sense corbes, la cabellera morena, llisa i desbocada; els quàdriceps socarrimats sota els texans. Em queden quinze dies sense pèl.
Miro el mòbil: cap missatge.
Deixo la plaça enrere per començar a enfilar cap a la Vila. Fa estona que m’esperen i sospito que avui serem uns quants. M’aturo a la porta principal de l’escola d’idiomes i respiro fondo. Entro amb decisió, el repic de les xancletes ressona fort pel passadís. Ni rastre dels accents estrangers, ni de les cabelleres pèl-roges, ni de les aromes exòtiques dels estudiants durant el curs. Soc l’últim mohicà.

Ha suspès, i això afegeix una incertesa amb la que no hi comptava, però ja no ve d’aquí. El que la motiva és la seva cita amb el Gonçal, just abans d’arribar a casa seva a passar l’estiu.

Hi ha dies que farien vomitar un unicorn. Aquest n’és un.
Condueixo cap a Alp amb un somriure gloriós i tanco els ulls cada pocs segons per reviure la nit. M’oloro els llavis. Sostinc un ble de cabells humits entra la boca i el nas i recordo l’olor del xampú amb què me’ls ha ensabonat aquest matí.
He hagut de marxar a la tercera trucada de la mama perquè m’esperaven per dinar i ja no podia allargar més l’excusa —li he dit que hi havia cua a la pujada del túnel del Cadí, però totes dues sabem que és dimarts i que és mentida.

Tenim una protagonista sí, una dona jove, sí, però no espereu una Bridget Jones (tot i que el llibre original no estava pas malament). Resumint una mica (és una novel·la llarga, de prop de 500 pàgines), el xicot la deixa, ella es deprimeix molt i alhora a la seva amiga li va molt bé amb el seu i el pla que tenia d’anar a Amèrica a aprendre anglès se li fa coll amunt i li ofereix a ella, que decideix acceptar i així almenys al tornar es treurà l’únic examen que li cal per tenir la carrera. Un pla perfecte.

Diria que l’última vegada que em vaig posar uns auriculars estaven folrats d’espongeta negra i sonava el CD de Dover. Gairebé m’ha sabut greu escollir un tema després de donar mil voltes a la rodona. No vull pensar: Queen.
M’aixeco sense miraments a la meitat de l’enlairament i aconsegueixo un lloc al costat de la finestra a ritme de “I Want To Break Free”. Necessito acomiadar-me de Barcelona des de l’aire. La ciutat que fa cinc anys que s’ha convertit en part de mi ara es fa petita sota meu. Adeu, Apolo, adeu, adeu, Ovella Negra, adeu, adeu, Razz, adeu, adeu, birres de la plaça del Sol i xauarmes del Raval… Adeu, adeu, amics.

Només arribar a Nova York comencen a passar coses rares i ella no entén absolutament res, no hi ajuda el seu nivell d’anglès que sent molt generosos podríem qualificar de molt rudimentari. Resulta que ella es creia que allò era una estada de dos mesos en una escola d’idiomes a Nova York i en realitat és un contracte per fer d’au-pair un any a Atlanta. La confusió s’explica perquè quan l’amiga li va explicar tot les dues duien un globus per una ensaimada de marihuana que s’havien cruspit. S’ho ha de pensar.

La cala s’Alguer i les seves casetes de colors. Homes panxuts serveixen rom cremat que s’evapora amb la broma blavosa del vespre. Sardines a la brasa, fuet i pa amb tomàquet. La remor incessant de les ones petites contra les pedres. Les havaneres i la mitjanit.
Les nits d’estiu al Mediterrani allarguen la vida a qualsevol. Només en mencionar-les, cada paraula pesa una tona de màgia. Conec aquestes nits com si fossin casa meva. Les he viscut molts anys i les viuré l’any que ve, i tots els anys que vulgui… El que no tindré mai més és aquest moment, el salt al buit, la incertesa que apareix ara mateix darrere la porta giratòria… L’oportunitat de descobrir el que em va dir la iaia al terrat.
El bombardeig del que em perdré durant un any em sobrepassa: la festa del llac, la Mercè, el Carnaval de Palamós, el Nadal (Nadal!), la primavera a les places de Gràcia, la neu al terrat, els meus amics, tres-centes seixanta cinc nits envoltada d’una vida que m’encanta.
He de decidir si passar els meus vint-i-tres anys lluny de tot el que m’agrada i de tothom a qui estimo en el temps que dura una bufetada.

Però com que necessita aquest viatge per trobar-se a si mateixa decideix seguir i tirar endavant amb tot, i cap a Atlanta!

Comparada amb Nova York, des de l’aire, Atlanta és una taca de ciment amb una dotzena d’edificis que reivindiquen la condició de capital americana. Més enllà d’aquest centre, la ciutat és una esplanada frondosa i infinita de natura verda. Quilòmetres i quilòmetres d’arbres esquitxats pel que des d’aquí dalt semblen petites cicatrius, centenars de centpeus. Cada tall és un carrer, i a l’extrem de cada punt —o de cada pota del centpeus—, a banda i banda hi ha una casa. No m’ho imaginava així. Sembla que la gent visqui al mig del bosc. Si fos així seria brutal.

I coneix a la família per la que treballarà:

Aleshores comencen a parlar en anglès. Per les cares és evident que expliquen conceptes rellevants per a la meva feina, coses importants, hòstia. Assenteixo molt a poc a poc, amb el cap lleugerament inclinat, i enfoco els ulls, concentrada. Arribo a posar-me un dit damunt del llavi per dramatitzar. però només entenc dues paraules: “Hakuna matata, hakuna matata”, en bucle.
—Perdoneu… Podríeu repetir-m’ho en castellà, sisplau?
Només avui, vull assegurar-me d’assentar correctament els pilars bàsics. —Molt bé, aquestes paraules: “correctament”, “pilars bàsics”.
—Sí, és clar —contesta la Hanne, que riu però se li entreveu un segon d’indignació—, et comentàvem que una de les raons principals perquè us vam agafar, primer a l’Astrid i després a tu —un altre segon d’indignació—, és perquè sempre, sempre que tu estiguis a l’escena, els nens han de parlar en castellà. Malgrat que t’intentin convèncer del contrari. Que ho intentaran.

Una de les particularitat de la Rita és el seu domini molt rudimentari de l’idioma, i per això de vegades no entén exactament el que li diuen, aquets moments són terriblement divertits:

—Hola, Rita, benvinguda a Atlanta i a la nostra església. —La mà és càlida i suau, però no en excés—. Em dic Paul i menjo figues, figues de la Mary Poppins. I tu? Dofins de Versalles?
—Sí.
—I coloms amb patilles?
—Sí.
—Fantàstic, sempre he preferit que els cigrons cantin jazz.
(Home, tu diràs!)
—Nais tu mit iu, Paul.

El llibre és llegeix bé, però potser té un ritme lent, o potser que estem tan acostumats a llibres que amb prou feines arriben a les 200 pàgines que aquest que més que les duplica potser se’m comença no a fer llarg, però a sentir-lo llarg. O potser només és una cosa meva.

No sé gaire què esperava del llibre, potser no les aventures d’una au pair d’una família mega-pija americana. Entre altres rareses els nanos no veuen la tele i l’única tele que tenen arraconada només té sintonitzats canals de documentals, quan això canvia tenim els nanos enganxats a una cosa vagament similar a El diario de Patricia, per consternació dels pares. A més a més la Rita troba a una altra catalana allà, aquesta està fent un master i sembla que quedarà per una orgia (i aquí no es pot donar el cas que l’hagi entès malament), un gir que no he vist venir. Però el que passa allà sí ho he vist venir, m’ha sorprés que no sigui amb la catalana, la Six, això sí.

Els llavis d’una noia són més tendres. El nas és més fàcil d’encaixar, la pell és més fina… La Rachel fa olor de síndria. Les llengües es mouen en una dansa sorprenentment fàcil; no em puc creure el que estic fent.
Li passo els dits entre els cabells i el monyo se li desfà com un manyoc de seda, té la cabellera més llarga del que m’esperava. Em ressegueix els llavis amb un alè nerviós i em torna a sorprendre la seva boca petita, la barbeta suau, i durant un instant tinc la sensació d’estar-me enrotllant amb mi mateixa. Com si tingués un mirall. Ens acariciem els braços amb la punta dels dits, la pell de gallina, els cossos es segueixen en un ball hipnòtic, el moviment dels malucs, les mans, les panxes; les seves cames s’encaixen amb les meves i ens estirem damunt de la cortina, sento el tacte porós i aspre del vellut a l’esquena.
Li miro els ulls i m’adono que són d’un color blau irreal, no l’havia vist mai, tan fosc com el cel d’aquesta nit.

La protagonista s’apunta a classes d’anglès, per deixar de no entendre quasi res, i comença a escriure a veure si troba la seva vocació, o la vocació la troba a ella, i a més a més ella s’ha de trobar a si mateixa també, que és el leit motiv de tot plegat, del que vindria a ser el típic llibre de formació, bé, molt típic tampoc però vindria a ser això, amb molt sentit de l’humor, això sí. I s’agraeix, les pàgines baixen amb facilitat.

I van passant coses, com un viatge en cotxe que passa pel Grand Canyon on s’entera de la mort de la seva àvia, la dona que sempre parlava en castellà i que es meravellava sempre amb la primera nevada de l’any. Una noticia que li arriba, com l’àvia volia, quan ella ja està enterrada, perquè no torni, perquè s’ha de quedar allà fins a descobrir què vol fer amb la seva vida que és el que importa.

Enfilo l’últim tram decidida. Falco bé els peus a casa pas. Sento la buidor a dins, la brúixola desbocada, però m’agafo fort a la motxilla.
Arribem a dalt.
El cartell anuncia la fi del compte enrere: BRIGHT ANGEL 0 MILLES.
El final i el principi en un punt exacte.
L’estranyesa de l’asfalt sota la planta dels peus. Els visitants esporàdics, vestits amb texans i bufandes, ens observen com si fóssim herois. Els pares s’ajupen per agafar els fills de la cintura i assenyalar-nos. El Michael parla amb un guarda del parc, que somriu orgullós i ens fa mitja reverència. Algú comença un aplaudiment espontani.
Jo responc al públic amb un somriure tremolós. Divago entre l’orgull i la incertesa. No esperava que la volta a la civilització m’imposés tant. Em sento més perduda que mai, però també amb un rumb més clar, jo mateixa.
“Y haz lo que quieras, pero que te haga feliz”.
De cop, com per art de màgia, una gota d’aigua en forma d’estrella em cau al palmell de la mà oberta. I comença a nevar.

Abans he explicat que s’embolica amb una noia, ella aquí ho resumeix de manera més que divertida.

—Hey, Rita!
Estic emocionada, nerviosa, però el fet que sigui una tia fa que senti una proximitat automàtica, com si compartíssim un codi que ho fes tot més fàcil, més íntim. La Rachel em fa sentir exòtica. També em fa sentir una mica lesbiana, però de moment és un tema que no em fa patir gaire; tot i la mullada de calces que faig quan penso en el que vam fer, segueixo a la banda de l’exploració antropològica. No he creuat a la vorera tortillera. Crec. Bé, tant se val.
—Hola, Rachel! —L’olor de síndria—. Com estàs?

A poc a poc es va estabilitzant, tot i que la família és de traca i ella té una gran habilitat per ficar-se de peus a la galleda cada cop que pot. Però la veiem gaudint fent coses, deixant d’agafar sempre la drecera fàcil, la de no pensar i deixar-se endur. Potser tot plegat és això l’important, un canvi d’actitud més que no pas una mena de revelació espectacular i epifànica. I més o menys és així, a més a més de les classes (classes d’anglès on una de les coses que li toca és fer redaccions) una cosa que no para de fer des que arriba és escriure, postals, correus electrònics…

—Ja… escriure… L’altre dia… —em poso més nerviosa—, l’altre dia vaig saber que volia escriure… com a feina… com a professió. —Em retorço els dits de la mà, crec que el que dic és una xorrada—. Però ho vaig saber perquè una noia em va dir que li agradava llegir els meus textos i penso que és cutre que m’hagi adonat que vull prendre’m l’escriptura seriosament només perquè una desconeguda m’ha dit que li agrada el que escric.

El llibre es va acostant a la conclusió de l’any escolar i al moment que ella haurà de decidir si renova un any més o si se’n torna. Tampoc està clar que la vulguin, els nanos sí, però ha tingut més d’una i més de dues topades amb els pares, i amb els profes, i amb el mossèn, i…

La primavera desfila ràpida per darrere la finestra del menjador amb un rastre florit i una olor prematura de ciment calent i after sun. La calor d’Atlanta és molt jevit.
Les hores i els dies passen damunt del teclat del meu ordinador, sigui en un banc de la piscina amb els nens ofegant-se de fons, o a dins del cotxe mentre espero que surtin de classes de violí.
I quan no escric, llegeixo. Llegeixo llibres —tot el que trobo, de Herman Hesse a J.K. Rowling i a Joan Didion, i textos aleatoris que em dona la Roberta— i revistes, és clar, The New Yorker en vena, The Georgian i The North Avenue Review, que sempre hi ha algun text que em fa riure.

El llibre es llegeix bé, potser l’extensió és un punt en contra, i també un ritme irregular, però al marge d’això m’ho he passat francament bé, i està bé llegir llibres on l’humor sigui un dels ingredients. Això sí, la realitat de les au pairs m’era completament desconeguda, sempre s’aprén alguna cosa.