Les altures / Sebastià Portell

CREATOR: gd-jpeg v1.0

Ja he ressenyat altres vegades a Sebastià Portell, a El dia que va morir David Bowie, a Ariel i els cossos o al llibre col·lectiu La recerca del flamenc i ara amb Les altures, és un autor molt interessant, a veure per on surt aquí.

En aquest llibre ens acosta a la figura d’Ismael Smith Marí, ens hi acosta amb una novel·la i sembla que anirem acostant-nos-hi per persones properes però no directament, comencem amb els seus veïns a Irvington, un poble proper a Nova York on els Smith no cauen en gràcia, són estrangers i de costums estrafolaris, la seva veïna del davant, la Peggy no els suporta, no li cauen bé, gens ni mica. La Peggy és una pija classista i racista i no cal donar-hi més voltes, segurament en els Estats Units suburbans dels anys 40-50 era força normal, però ell no era normal i l’afició a passejar-se despullat per casa seva o pel seu jardí no ajudava en una comunitat tant puritana.

La primera vegada que Peggy va veure de prop Ismael Smith —o el Depravat, que en va acabar dient, perquè la seva boca i la seva ànima eren de rentat setmanal al confessionari de Saint Barnabas i no se les pensava embrutar posant-s’hi aquell nom funest—, ell pintava. Havia plantat un cavallet i una cadira menuda de tela en una finca no gaire lluny del seu carrer. Però quin interès hi devia trobar, a pintar un cobert abandonat? Havien sortit a passejar amb Daisy segona. Era un dia radiant de tardor i la presència del pintor allà, entre munts de fulles seques i sota les ombres dels roures i els avets, no podia desentonar més en l’ambient: duia un trajo de color gris fosc, camisa blanca, un corbatí i un mocador molt gros, com una mena de bufanda, que li abraçava l’esquena i el coll. Sota un barret de canotier, que a Peggy li va semblar d’allò més exòtic, li sobresortia un nas punxegut, com de bruixa.

Peggy espia i sospita i maquina per desesperació del seu marit, que n’està fins al capdamunt, fins que al final explota:

—Margaret Opheli Williams, escolta bé això que et diré —va dir Harry, visiblement alterat—. No t’ho demano, et prohibeixo terminantment —i aquí una mar de llàgrimes es volia precipitar pels ulls de Peggy, rabiosa d’impotència— que tornis a tocar mai més el tema dels veïns. T’ordeno que deixis aquesta pobra gent tranquil·la. Si tornes a parlar de Franck Smith, si tornes a esmentar el remaleït Ismael Smith o la seva mare o cap dels seus pobres germans, si tornes a treure els binocles, que et penses que no però que sé perfectament que amagues a la caseta d’eines, ja m’hauràs vist prou.
Peggy no va saber què respondre. Acabava de confessar al seu home que les seves vides estaven en perill i ell, l’única persona al món que tenia el deure i la responsabilitat de protegir-la, li responia acusant-la de ficar el nas on no l’hi havien demanat.
—Estic parlant de divorci, pardalet.

Tindran una topada amb Ismael que no acabarà gaire bé i acaba la primera part del llibre. Deixem el suburbi americà als 40-50 per anar a la Barcelona de 1910, on la Tineta, la mainadera d’Ismael recorda la seva vida i com va entrar a treballar a ca’ls Smith, alhora que prepara la maleta perquè Ismael, que comença a fer-se un nom en això de l’art, vagi a París. I comença a fixar-se en un detall d’Ismael.

Tineta se’n feia creus. Amb els braços als malucs, plantada davant d’ell com una gerra, es preguntava com podia ser que algú tan eixerit fos tan poc assenyat en qüestions pràctiques com aquella. De ben petit, el senyoret havia tingut tendència als gustos i als costums més femenins, cosa que amoïnava la minyona. I si era d’aquella manera? I si resultava que potser…? I si era un…? No hi volia ni pensar. Tineta havia sentit a dir que aquelles coses podien passar a qualsevol família, que en això Déu no feia distincions. La senyora, però, la calmava cada cop que sortia el tema: és que ell era artista, i prou.

París, principis de segle, art, bohemia… El lloc on ser si un volia ser artista, era la parada obligada on també es retrobarà amb altres catalans artistes com ell, que en alguns casos ja l’havien sentit anomenar en tertúlies de cafè.

Escrigués o no, ell observava. Davant seu desfilaven els automòbils, que anaven i venien entre el mar i la part nova de la ciutat, minyones, drapaires, lleters, senyores extasiades davant del seu propi reflex als anuncis de les botigues. Quin esclat de vida!, exclamava Marià per dins. Quin cúmul de vibracions!
—Aquest Ismael Smith de qui heu admirat a can Parés tan menudes i deliciosíssimes cosetes —va sentir que deia una veu, dues taules més enllà— “és un noi que, quan us el presenten, abaixa una mica el front”.
Marià va fer un xarrup discret a la tassa i va afinar l’orella.

Potser els anys a París van ser el millors, lluny de la família, sense gaire éxit artístic, però podent ser més ell mateix, en uns anys en que això era complicat pels que se sortien de la norma.

Hi havia dibuixos fets en paper Ingres i en paper Japó, i fins i tot alguns en uns quants fulls de paper de carta. Gairebé tot estava guixat. Unes figures fosques saltaven d’una làmina a una altra a través de carbonets i tintes negres. Captaires. Meuques. Morfinòmans extasiats. I més d’una vegada, aquí i allà, un gosset. També hi havia nus, o més aviat cossos que no se sabia si anaven vestits o despullats. Hi havia homes dibuixats amb llapis i repassats amb tinta, i d’altres que s’havien quedat sense un segon traç. Marià es va fixar en dos senyorets vestits de negre rigorós, amb copaltes, que ignoraven una figura més estilitzada entre ells, com un fantasma. També n’hi havia un que brandava una ampolla i que semblava que tingués tretze o catorze cames, de tant que les movia. Obesos. Banyistes. Cocottes. Persones que no se sabia si eren homes o dones, presències rares i alhora seductores com uns llavis que mosseguen una fruita que no saben que s’ha podrit.

[…]

—Un dia m’acompanyaràs vestit així pels carrers de Pigalle i de Montmartre, enmig de la disbauxa —vadir Ismael, amb una veu que Marià no sabia si percebre com una amenaça o com un joc—. I entendràs el que vol dir passejar-te vestit d’artista per la capital del món. L’aspecte, les manières, la capacitat expressiva de l’ésser, són la nostra carta de presentació.

Aquesta sexualitat ambigua, bé ambigua per la mare, per la resta està molt clara, és un dels motius del distanciament d’Ismael de la seva família, i potser també que els encàrrecs se li vagin cancel·lant, com si una “mà negra” no volgués que se’n sortís. Tampoc ajuda fer verges per esglèsies i pintarles com vedettes, o fer Sagrats Cors que són pur gore i que potser ni un grup de heavy metal s’atreviria a posar en la portada del seu disc. Els bons artistes són transgressors, i ell ho és, però no se’n surt.

S’hi fixava i l’envestien les preguntes: devia ser així, que estimava Ismael? El sol fet d’imaginar-se’l en braços d’un altre home, com la dona de l’escultura, li feia venir basques. Mònica no s’havia sentit mai preparada per parlar amb ell d’aquesta qüestió, tot i que tenia coll avall que l’amanerament d’Ismael superava el que es podia esperar d’un artista pel simple fet de ser-ho. “Si vols conèixer una persona no li preguntis el que pensa, sinó el que estima”, havia deixat dit Sant Agustí. Però també que “la mesura de l’amor és estimar sense mesura”. I era així, sense certeses, sense mesura, sense gens d’esma per preguntar-li res, estimant perquè en allò i en ell li anava la vida, així era com Mònica havia decidit conviure amb Ismael.

Tota la família va a París a emportar-se’l quan comença la Gran Guerra, i després aniran a Nova York i des d’allà veuran les noticies de la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial. Arrecerats, sense perill, des de la barrera, perquè anar a lluitar a la guerra és de pobres.

És clar que podria ser pitjor, podria haver estat francès, o alemany, o anglès, i ser cridat a files. Ell com a mínim tenia l’oportunitat de retirar-se. L’escultura, els nus, el geni, les descobertes i els desvetllaments que Mònica intuïa en l’expressió viscuda del seu fill però que no es permetia ni tan sols imaginar, no. Hi havia coses a les quals valia més no posar ni nom ni cara. I allò quedaria allà, qui sabia si a mercè de les martellades o les bombes; portser en farien pasta de morter. Havia arribat l’hora de deixar l’estudo i que Ismael digués adeu a París, adeu a Europa, adeu a bona part de l’obra que havia erigit en tot aquell temps. Adeu a tot.

Aniran tornant a Barcelona, ja als 50, una ciutat que no reconeixen i que tampoc els reconeix a ells. Ningú recorda o reclama a l’Ismael artista, ni la fortuna d’una família que ja és més americana que catalana. Ismael cada cop està més reclós en si mateix, temptegen una tornada a Barcelona que no s’acaba de produir, ell cada cop més malament, i la família desintegrant-se, la mare mor, el germà gran, després el segon… És el normal, els anys passen. I a través ara d’un i ara d’un altre ens anem acostant a Ismael, podent fer-ne un retrat en negatiu, basant-nos en les seves absències i en allò que no fa més que no en el que sí.

Una personalitat complexa en un ambient familiar realment opressiu, i un caràcter que respon a la manca de llibertat acostant-se a la bogeria i la paranoia, la seva única salvació seria l’art però això també li és negat, finalment aconsegueix un cert reconeixement en els ex-libris, un art en miniatura que se li fa petit. El tema LGTBIQ+ està present de manera latent, molt “dins de l’armari”, eren uns altres temps i aquestes coses en el millor dels casos amb prou feines es toleraven, i entre els artistes i la gent de casa bona, en altres estrats les coses eren diferents, però no és el tema principal del llibre. Aquest retrat des de diferents angles ens permet recorrer una bona part de la història del segle XX (bé, i la pèrdua de Cuba el 1898 també té el seu paper), a través d’una família una mica a la manera clàssica del terme, una nissaga que s’acaba amb ells, que mor amb ells. Un molt bon llibre, molt recomanable i que demostra que Sebastià Portell es va superant en cada llibre, haurem d’estar atents!

(Visited 60 times, 1 visits today)