Las crudas / Esther García Llovet

M’ha costat aconseguir una imatge per posar en aquesta entrada, haurà de valdre aquesta. Si a algú no li agrada les queixes a l’editorial que ha publicat Las crudas, d’Esther García Llovet.

La novel·la comença amb un enterrament, allà veurem a Esmiz i a el italiano, que enterra la seva dona Gabrielle, tot i que Esmiz sembla més interessat en una dona que apareix per allà, a qui anomena “La Comandante”.

Aquesta dona misteriosa sembla ser una companya de pòquer de la finada, possiblement era la que marcava les cartes i, per això, el grup de pòquer es va acabar desfent. Mentrestant, Esmiz porta una vida de playboy, el seu negoci de càtering li permet dur un Masseratti i enllitar-se regularment amb joves cambreres. Però l’obsessió es manté.

El nombre de La Comandante es Perica, Perica Chaplaín, y es salvadoreña. Tiene veintisiete años, ojos color ciruela y las líneas de la mano de un marrón intenso en la palma cetrina, del mismo tono que esos largos y tortuosos ríos centroamericanos cuando se desbordan en la selva tropical dejand cientos de cadáveres a su paso.

Finalment la troba i la contracta per al seu restaurant. Porta un restaurant i un negoci de càtering, no el veiem mai als fogons i la seva especialitat és quedar a deure sumes fabuloses de diners als proveïdors. Com que La Comandante no li fa gens de cas la segueix, intentant descobrir-ne coses. En una d’aquestes “guàrdies” escolta la ràdio, el programa de Madame Adolph.

Esmiz se echa a reír. Siempre ha querido conocer a Madame Adolph, este güevón que sostiene la teoria de que puedes saber el tipo de sexo que le va a una mujer según la clase de menú que elija en la primera cita. Si quiere algo muy francés y complejo y Escoffier es que le va el bondage. Si pide carne poco hecha es que lo hace hasta en los portales. Si pide postre seguro que lleva ropa interior blanquita. Pero si elige un vegetariano, muchacho. Si elige un vegetariano te vas a morir de hambre. Cuando recibe amenazas, cartas anónimas sin lugar a dudas escritas por antiguas novias, viejas amantes, ex-amigas, las lee en directo una detrás de otra como un menú de degustación. Algunas de esas amenazas helarían la sangre a cualquiera. “Al fin y al cabo todas son unas crudas”, suele repetir.

Latest Radio Set — 1925. © Jim Griffin, Domini públic.

A estones sembla que estiguem llegint una novel·la negra, a altres estones no queda gaire clar. Tampoc està gaire clara la localització, sembla clar que no és Europa però no hi ha dades per poder-la situar en una zona concreta. El castellà és molt estàndard, pot ser Argentina, pot ser Mèxic, o fins i tot Estats Units. És un detall que no m’ha deixat de molestar en tota la lectura, em molesta no saber on passa l’acció. Es parla d’una badia, sembla que el mar no està gaire lluny, i segur que no estem a El Salvador perquè Perica és salvadorenya, i no tindria sentit que estigués interessada en un contracte i els papers si estigués al seu propi país.

Es viernes otra vez, no hay remedio. A veces coge el coche y conduce sin un rumbo definido. Se despierte en aparcamientos de otra ciudad con la cabeza como si fuera de hormigón y la boca seca.

No m’ha convençut, ni la història, ni l’estil, ni els personatges, ni res. El llibre està ben escrit, es llegeix bé, però n’esperava moltíssim més.

(Visited 21 times, 1 visits today)